26.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.08.2025 - 19:15
Als lectors d’aquesta secció estival que arriba al seu inevitable final, si més no, momentani, potser els ha semblat curiosa l’estreta relació entre la literatura i els establiments hotelers. El sacerdot i poeta Miquel Costa i Llobera era el propietari de la possessió on es va construir el Formentor i Marià Villangómez, fill de l’impulsor i propietari del primer hotel eivissenc; Caterina Albert era parenta de l’amo de l’Hostal Empúries, Josep Pla era un client fidel de la Gavina i de la Fonda Europa i l’any 1935, Federico García Lorca va alternar el Majestic de Barcelona amb el Reina Victòria de València en l’època dels seus sonets d’amor obscurs. Per a cloure la sèrie, hem triat un hotel que té el seu propi poema dedicat: l’Hotel Andorra Park, d’Andorra la Vella. L’autor és el poeta i arquitecte Joan Margarit, i va aparèixer al volum Casa de Misericòrdia:
L’home llegeix l’insomni al vidre fosc.
Aquí, on després van construir l’hotel,
aquell noi va amagar sota una pedra
una carta d’amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d’un tresor.
Però el tresor era una covardia:
el que no s’atrevia a dir a una noia.
La seva última carta d’amor,
aquesta sí que va donar-la en mà.
Llavors la covardia o el menyspreu
–no ho sabrà mai– venia d’una dona.
Va arribant l’alba als vidres de l’hotel
com un vaixell de guerra.
Cap dona no es recorda de cap carta.
Els núvols presagien fred i neu.
El somni de Bartomeu Rebés, un dels homes que van transformar Andorra
L’Andorra Park no va ser el primer hotel d’Andorra, categoria que havia substituït les velles fondes i hostals de les Valls, entrat el segle XX, quan la història europea es va escolar al vell Principat entre dues potències neutrals, “única filla de l’imperi Carlemany” –tal com diu l’himne andorrà, obra del bisbe i príncep Benlloch. L’Hotel Rosaleda d’Encamp, projectat per l’arquitecte noucentista Adolf Florensa i actual seu del Ministeri de Cultura andorrà, construït mentre els nazis hissaven l’esvàstica al Pas de la Casa, n’és un dels més antics. Amb el Coma d’Ordino, el Pol de Sant Julià de Lòria i, especialment, el Mirador d’Andorra la Vella, va ser testimoni de les històries de perseguits, evadits i salvats en el període bèl·lic que va del 1936 al 1945. Va ser durant anys l’hotel de luxe per excel·lència del Principat. Però l’Andorra Park representa una altra època: l’obertura d’Andorra al món, passat el malson del torb i la Gestapo, i la seva conversió d’una economia basada en la subsistència agrícola en destinació turística i comercial.
Aquest va ser el somni de Bartomeu Rebés i Duran, obrir un nou hotel que pogués rivalitzar en atractiu i luxe amb els que es podien trobar arreu d’aquella Europa a què el país pirinenc anhelava assemblar-se. Membre de la classe dirigent andorrana, fundador l’Institut de Música d’Andorra la Vella, l’Editorial Andorrana, l’Orfeó d’Andorra, l’Automòbil Club i el Futbol Club Andorra, i fins i tot cònsol d’Andorra la Vella, seria un dels protagonistes de la transformació del país a partir dels anys cinquanta. Per dur a terme la construcció de l’hotel en uns paratges on s’hi havien organitzat fires de ramat, Rebés va contractar un arquitecte amb qui acabaria establint una estreta amistat: Joan Margarit i Serradell, que tenia un avantpassat que feia de traginer portant vi a Andorra i tornant-ne amb carbó.
La carta d’amor d’un jove poeta
El seu fill, al volum memorialístic Per tenir casa cal guanyar la guerra, recorda aquells dies en què el pare construïa l’hotel dels Rebés, i va fer el primer viatge a Andorra, el primer fora de les fronteres que el règim franquista controlava amb mà de ferro. Conservarà per sempre el record d’aquell “home menut i afable, del qual un endevina de seguida una gran fortalesa i serenor”, i que els recull a Puigcerdà amb el seu jeep, com els de l’exèrcit americà, per dur-los fins a Andorra la Vella, on el pare projectava un establiment en el granit nacional andorrà i d’estil andorrà, on faria servir les voltes catalanes de doble curvatura. “A l’obra de l’hotel s’ha arranjat un solar difícil (a Andorra no n’hi ha, de solars fàcils) i, de passada, s’ha deixat a punt una piscina, que s’ha construït aprofitant les roques de la muntanya i que és alimentada pel torrent fred i clar que baixa de forma natural travessant aquelles roques del costat mateix d’on es construirà l’hotel”, escriu l’arquitecte i poeta, que aleshores tenia dotze anys.
Precisament, el fill de l’arquitecte de l’hotel s’enamorà de la filla gran del matrimoni format per Rebés i Neus d’Areny-Plandolit, néta de don Guillem, el pare de la Nova Reforma andorrana. Montserrat Rebés d’Areny-Plandolit era poc més jove que ell, que la recorda somrient i alhora seriosa. “La nit de Nadal, que les dues famílies passen juntes, jo em sento feliç amb ella, encara una nena, que se m’asseu a la falda i juga amb mi. […] He amagat una carta d’amor per a la Montse (per a quan sigui més gran!) entre les roques. Com tot, és un assumpte meu. Trigaré molts anys encara perquè les noies deixin de ser per a mi un assumpte personal i molt llunyà. M’he dibuixat un petit mapa del lloc i les riques assenyalant on queda oculta la carta. Sí, el mapa del tresor. La vida se’m va emplenant de tresors, amagats.” Però els Margarit aviat se n’aniran de la nevada Andorra nadalenca d’aquests records, a la molt més càlida illa de Tenerife, on Margarit pare va ser nomenat arquitecte en cap de la delegació del Ministeri d’Habitatge espanyol.
De l’obra andorrana –Margarit també elabora el projecte de la plaça Guillemó d’Andorra la Vella, un altre dels projectes de l’entusiasta Rebés–, se n’encarregarà el col·lega Josep Maria Sostres, nascut a la Seu d’Urgell. Montse Rebés havia mort el 1997, el mateix any que el seu pare, i Margarit havia tornat unes quantes vegades a Andorra, entre més motius per mirar de recalçar el campanar de Santa Eulàlia d’Encamp, i per participar en la construcció d’un equipament esportiu a Ordino. De tota manera, la relació de Margarit amb els Rebés, revifaria anys després, amb la publicació de Marbre d’aire, un volum editat per l’Editorial Andorra, fundada pel patriarca Rebés, i actualment dirigida pel seu nét. S’hi inclou un poema inèdit, titulat “Paratge”, que evoca aquella estada.
Encara em tranquil·litza recordar
l’aigua gèlida i neta entre muntanyes,
una nit de Nadal quan a l’hivern
Andorra era un poble fosc i humil
i el bosc d’avets un conte per a infants.
Els carrers esperaven la promesa
alhora d’intempèrie i refugi.
Dels qui vàrem sopar i després cantar
vora la llar de foc, no quedo més que jo.
Els refugis són sempre llocs perduts.
I doncs, cal que mesuri l’enyorança
perquè no agiti el temps i no es dispersi
la pols amb les empremtes del que he estat.
El que importa ha vingut a poc a poc.
Ha pogut arribar, però fent tard,
a aquest lloc de la ment on es perd el senyal,
com ara el poema té també
el sentit d’una humil i fosca Andorra.
L’hotel més emblemàtic d’Andorra
De la inauguració de l’any 1957 ençà, l’Andorra Park s’ha convertit en l’hotel andorrà per excel·lència. S’hi allotjaran dels coprínceps, començant pel president francès Charles de Gaulle –l’alçada del qual obligarà a cercar-li un llit adient–, a artistes, com ara Elton John i Plácido Domingo, passant pel futbolista Diego Armando Maradona. Actualment, amb una competència hotelera que no té res a veure amb l’època fundacional, ostenta les cinc estrelles que el van convertir en pioner a les Valls, i és conegut per ser el primer i únic hotel al món amb escola de ballet pròpia, herència de l’amor del seu fundador, amic de Pau Casals i mecenes de les arts. El restaurant la Pèrgola, dirigit per Marc Mora, és l’opció gastronòmica de l’Andorra Park, que disposa de noranta-sis habitacions, després de l’ampliació del recinte l’any 2002, que va permetre de doblar l’abast de l’hotel original, amb un nou edifici, que conviu amb l’històric, amb la seva icònica torre i la piscina original, la primera d’Andorra, on entre les pedres encara s’amaga la carta d’un poeta.
