L’exhibicionisme com una de les belles arts

  • “Les dones ja no ploren, les dones facturen” és un lema tan mesquí com potent, reflex d’un temps en què la intimitat ja no és el valor sagrat que concebíem els vells

Marta Rojals
16.01.2023 - 21:40
Actualització: 18.01.2023 - 14:23
VilaWeb
(Fotografia: Kindel Media - Pexels)

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El primer món és curiós de veure, per dir-ho finament. En un context de crisis successives, de tant en tant algú aixeca la mà i les aigües negres de l’actualitat s’obren per deixar pas al fenomen viral de torn que no pot esperar. Un dia et lleves, per exemple, encens la ràdio i en sec et trobes en un futur distòpic en què les emergències socials, econòmiques, climàtiques han estat escombrades per un entreteniment urgent que ens ha de tindre distrets durant un temps determinat. Ah, les guerres, les dones de l’Iran, la situació de no sé on que encara no saps: deixeu-nos respirar! A l’era dels estímuls immediats les històries que s’allarguen massa no donen audiència, esdevenen un avorriment crònic sense retorn comercial, i de tota manera l’endemà encara hi seran. Es tracta d’aprofitar l’impacte quan surt l’oportunitat, agafar els diners i arrencar a córrer com si literalment, que diu el jovent, no hi hagués un demà.

Si vivim al mateix planeta ja sabeu de què parlo: del tema que alguns éssers de llum no hem volgut tocar per mantenir el nostre esperit elevat sobre la vulgaritat terrenal. Mentrestant, per sota la nostra barbeta aixecada passaven les reaccions de tots els canals de comunicació que expliquen el nostre segle; els mapes s’encenien de puntets cada vegada que es pronunciaven uns mateixos noms en geografies diferents; se’n feien notícies, tertúlies, paròdies, mems; els programes seriosos convidaven publicistes, psicòlegs, terapeutes matrimonials per a tenir una excusa per a afegir-se al xou; centenars de marques en treien eslògans instantanis i jocs de paraules, alhora que milions d’usuaris anònims en feien de disciplinada cadena de transmissió.

I quatre dies més tard, que és una eternitat en paràmetres digitals, sembla que la bombolla finalment ha fet “plop”. Tota aquella efervescència ja és gasosa esbravada, un globus desinflat, un acudit que de tan repetit ja no fa gràcia. L’artista ja torna a ser del seu públic, a sota el braç el rècord històric de visualitzacions a YouTube. Passat el rebombori mediàtic resta la música, el benefici de tots els qui n’han pogut treure profit, els mems que acabaran acollits per la posteritat. I també resta, indeleble, l’empremta en les famílies esquitxades per aital rampell de sang calenta a la qual, per tradició cultural, els catalans estem tan poc avesats. Però a qui li importen, aquests detalls: com hem rigut, oi?, com hem xalat.

La venjança artística és un gènere tan antic com l’art mateix, i pel que fa al cas molts tertulians i altres éssers suficients ens hem recreat en la certesa que “això sempre s’ha fet”. Però amb la disrupció tecnològica tot allò que havia passat “sempre” ja no és igual que abans. L’anomenada economia de l’atenció –l’atenció dels consumidors– saliva per fenòmens com aquest, per un segrest global d’aquest bé efímer que en un món hiperestimulat val milions. Les bombolles de l’atenció són com les bombolles de tota la vida, sí, però alterades per aquest factor disruptiu i accelerador: s’inflen a tota velocitat i s’han de rendibilitzar de pressa abans no facin el pet. Un capitalisme exprés creat a mida dels ritmes de les xarxes socials.

“Les dones ja no ploren, les dones facturen” és un dels missatges que potser quedarà, un lema tan mesquí com potent, reflex d’un temps en què la intimitat ja no és el valor sagrat que concebíem els vells –entenent per vells els que encara distingim entre una vida de dins i una de fora d’internet. Si es pot monetitzar, no en diguis íntim, vindria a ser el subtext, i segons que sembla, així ho ha entès tothom. En un futur no gaire enllà, veig venir chyrons que començaran: “Aquest despit ha estat patrocinat per”, seguit d’un reguitzell de marques comercials.

En efecte, el hit de l’artista connecta amb unes noves maneres de fer que ja són lluny del joc de segones intencions, la subtilesa, la murrieria de la vella escola analògica. La finestra d’atenció dura el que dura, no hi ha temps per a equívocs, romanços i interpretacions, l’impacte entra directe amb al·lusions explícites que equivalen a noms i cognoms. L’escrúpol boomer fa riure quan la canalla que ens ha d’enterrar ja s’ha criat amb streamers i influenciadors que exhibeixen la seua intimitat al món amb l’aspiració d’atraure marques i patrocinadors. Ja ho veieu: l’ofici de la Preysler com una feina de futur somiada pels nostres plançons.

Com voleu que no fos una bomba comercial aquesta combinació: un target preparat per a la banalització de la intimitat, immunitzat respecte de l’escarni públic –quina intimitat?, quin escarni públic?, si són milionaris!–, obert a participar en l’espectacle en nom de l’art, que diuen que si no remou no és tal. I aquesta sensació per part d’alguns observadors, entre els quals em compto, de ser de ple en una altra era en què els codis han girat, el temor que les nostres velles cançons acabin semblant per a les noves generacions un llenguatge codificat, que l’exhibicionisme impúdic pugui ser considerat una de les belles arts. I quan això de no entendre el món no ho tenies previst fins als vuitanta anys, creu-me: amb mitja vida a davant encara per veure, et ve un vertigen que t’has d’agafar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes