Diumenge, Bad Bunny va fer tremolar mig món cantant en la llengua de Puerto Rico davant milions d’espectadors. I a Espanya, més d’un indocumentat es va emocionar amb una ingenuïtat commovedora, com si aquell èxit aclaparador –el d’un porto-riquès independentista, valent i crític, que sap plantar cara i no té por de ningú– tingués res a veure amb ells. Com si la llengua que ressonava amb força a la Super Bowl continués essent aquella que creuen que és la seua gran aportació al món.

La imatge que oferia la pantalla era brutal i despietada: el castellà que avui triomfa mundialment ja no té absolutament res d’espanyol. La llengua de Bad Bunny és una llengua americana que, en tot cas, sobreviu de manera cada dia més residual en un racó d’Europa.

Això que avui –a manca, segurament, d’un nom millor– en diuen encara “espanyol” és, en realitat, la llengua vibrant de Mèxic i de Colòmbia, de l’Argentina o de Puerto Rico. La del reggaeton que fa saltar multituds, de les sèries que enganxen mig planeta, la del cinema llatinoamericà que guanya premis i d’una literatura que circula sense demanar permís a ningú. Davant seu, en canvi, el castellà europeu es va replegant fins a esdevenir, també per comparació, una varietat perifèrica d’una llengua que Espanya ja no controla ni defineix. D’una llengua que –en el fons– ja no li pertany.

Aquesta pèrdua, certament, és important per a qui ha confós llengua i imperi durant tants segles. Espanya es va imaginar –es creu encara– centre immòbil del món castellanoparlant perquè havia estat origen de la conquesta brutal d’Amèrica, del genocidi dels pobles d’aquell continent. Però els imperis cauen –sempre cauen–, i les llengües que deixen en alguns casos aprenen a respirar totes soles, a créixer sense tuteles, a ser una cosa diferent.

Per això la llengua que Bad Bunny fa esclatar ja no mira a Madrid, ni a Toledo, ni a Salamanca, ni les té en el mapa. No demana al vell món normes ni legitimitats. No li demana res, de fet. Evoluciona, es barreja, creix exponencialment. I per això a la desfilada final no hi havia cap bandera espanyola –ni falta que hi feia, ni s’hi esperava, ni tocava–, perquè aquell concert no era l’èxit de la llengua de Cervantes, sinó d’una manera d’entendre Amèrica de dalt a baix. Amèrica tota sencera. I tan sols Amèrica.

En vista d’això, la vella arquitectura simbòlica de l’espanyolisme trontolla i es desfà. La Real Academia Española, convençuda encara amb una tossuderia ridícula d’ordenar el parlar d’un continent sencer, perd cada dia una mica més de sentit, d’autoritat, d’importància, i diumenge en va perdre encara més. Els seus diccionaris polsegosos no expliquen la música que sona als carrers de San Juan, ni el cant de Bad Bunny, orgullós de les seues lateralitzacions i elisions, potent en les velaritzacions, boricua en el vocabulari. Les rígides normes de l’Acadèmia no governen l’spanglish ni les mutacions constants, indeturables, d’una llengua viva que, ostensiblement, ja no els fa cas.

Entre nosaltres, als Països Catalans, aquesta situació hauria de ser reveladora, ens hauria de sacsejar també interiorment. Perquè hauríem d’entendre –i d’explicar-nos– que aquest castellà que se’ns presenta a Elx o Santa Coloma proclamat com una de les llengües més fortes del món és en realitat una forma dialectal, menor i cada vegada més allunyada del centre real on l’espanyol del segle XXI batega amb força. A Espanya l’idioma de la majoria dels americans no és la llengua que conquereix una part del món, sinó l’ombra descolorida d’un passat imperial.

I és per això que –per més que bracegen– l’èxit de Bad Bunny no confirma pas cap supremacia espanyola global –com alguns voldrien–, sinó que més aviat en certifica el final simbòlic i definitiu. Perquè demostra sense matisos que la llengua que un dia va ser seua ha fugit de l’antic centre de poder i pertany a qui la parla i la transforma, un oceà ben ample enllà. I que els antics dominadors han esdevingut una perifèria allunyada i envellida, simples espectadors televisius del xou.

PS1. El mes de març hi haurà eleccions municipals a Catalunya Nord, amb un interès molt especial a Perpinyà, la principal ciutat dels Països Catalans i de l’estat francès governada per l’extrema dreta. A mesura que s’acosten les votades, el panorama de les diverses candidatures es va aclarint i emergeix netament el paper transversal del catalanisme. Alexandre Solano ens fa el resum de la situació, en aquest article.

PS2. Com cada dimarts, ahir a VilaWeb Televisió s’emeté La crisi dels 30, el pòdcast dirigit i presentat per Clara Ardèvol, en què aquesta setmana participa Marc Lesan, realitzador audiovisual i guionista, i l’investigador i traductor Marc Miranda, més conegut per Tro de Ponent. Tots tres, i els assistents a l’enregistrament que es fa al bar Almirall, discuteixen sobre les trampes del bilingüisme. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. La crisi dels 30 és un pòdcast especialment encarat als subscriptors més joves de VilaWeb, els que s’han acollit a l’oferta de VW30. Diumenge uns centenars d’aquests joves es van aplegar per celebrar una festa a la sala Razzmatazz de Barcelona. Vegeu la crònica i les fotografies del concert amb la Ludwig Band i K-ZU. 

PS4. Avui els sindicats han convocat a Catalunya una jornada de vaga a l’educació que pretén aplegar tot el personal que treballa als centres escolars. En aquest article us n’expliquem les reivindicacions.

PS5. La sèrie Lo Cartanyà torna vint anys després. I per això s’emetrà Lo Cartanyà, especial 20 anys, que inclou dos capítols nous. Per saber-ne més, Andreu Barnils ha entrevistat Xavier Bertran: “Lo Cartanyà continua pensant que és el melic del món”.