Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dins l’independentisme hi ha un moviment notable que a la vegada és un gran símptoma d’incomoditat. Sobretot dins l’independentisme rupturista.

En aquest camp, Junts intenta ser-ne el pal de paller i és qui té en més punts, d’entrada, i la CUP ve de molt avall i, per tant, qualsevol resultat superior al del 2017 ja li serà bo. Però tots dos tenen un desgast visible: hi ha una part de l’electorat que ja no creu que es puga aconseguir res votant els partits de sempre. Per què no es va tirar endavant el 10 d’octubre o el 27 d’octubre? Per l’actuació dels Mossos o les denúncies de la Generalitat contra els manifestants, pel pacte a la Diputació de Barcelona, pel vot insensible contra la presidència de Jordi Turull quan era a la porta de la presó o per qualsevol de les petites i complicades misèries polítiques del dia a dia. I una de les incògnites d’aquestes eleccions serà, precisament, començar a saber quanta és aquesta gent en realitat. En nombre de vots, vull dir. Perquè una cosa és fer una candidatura, o dues o tres o deu, i una altra de ben diferent és tenir prou vots per a entrar al parlament.

Entre aquestes formacions, Demòcrates resta encara pendent de saber si arriba a un acord amb Junts o no. Primàries Catalunya ha triat els seus candidats en una votació en la qual han participat cinc mil persones, que és una xifra que no es pot menystenir. Roger Español serà el cap de llista de la candidatura, integrada bàsicament per represaliats i detinguts, i finalment ahir es va saber que Força Catalunya, el Bloc Sobiranista i el Partit Nacionalista Andalús formaran, com a resultat de les famoses converses de Donec Perficiam, una coalició que es dirà Unitat Primer d’Octubre. També vam saber fa uns dies que Albert Pont encapçalarà les llistes del Front Nacional.

Falta veure si encara hi haurà alguna candidatura més i, sobretot, quantes d’aquestes candidatures superaran el tall dels avals i tindran butlleta de votació el 14 de febrer. Però d’entrada és una evidència que el vot rupturista es reparteix en una autèntica explosió de propostes. Una explosió que, si per una banda, pot resultar fins i tot ridícula, per l’atomització inexplicable o pel caràcter excèntric d’algunes propostes, per una altra, també es pot mirar en positiu, des del punt de vista dels electors més que no pas de les propostes mateixes, com una mostra de la inquietud d’una part del país. Pressionar els partits grans d’entrada és bo.

I en aquest sentit, em sembla evident que un sector dels ciutadans respon a la bifurcació del moviment independentista amb una radicalització o un retorn a l’origen que, més enllà de les eleccions del 14-F, veurem si té un camí per a recórrer o no.

La raó d’aquesta radicalització cal anar-la a buscar, sobretot, a l’extrema violència quotidiana de l’espanyolisme, ofegadora. Però segurament també a la prepotència dels reformistes, sobretot d’alguns propagandistes d’Esquerra Republicana. Perquè és una prepotència que molta gent sent com una enervant crida oberta a la submissió. I la meua impressió és que és d’ací, d’aquesta ràbia barrejada amb inquietud i neguit, que neix la pressa que exemplifiquen tantes propostes electorals diferents.

I la qüestió és que, amb independència que puguem opinar que aquest és un fenomen necessari o una imprudència enorme, crec que hi ha en tot plegat un aspecte positiu que cal valorar. I és que tots aquests moviments, tantes ganes com es veuen de fer saltar el tap, equivocades en la forma i en el moment o no, són en definitiva també un símptoma, un altre, que tenim un gran país, inquiet. Un país que no es resigna mai ni davant ningú.

 

PS. Propose algunes xifres per a ajudar a situar el debat i aclarir per què dic que em sembla que no és gens probable l’entrada de noves forces al parlament.

A les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona, pel nombre limitat d’escons en joc, és gairebé impossible d’entrar-hi, perquè la barrera teòrica del 3%, a l’hora de la veritat, puja molt més amunt. El 2017, per exemple, la CUP, tot i tenir el 5,04% dels vots a Lleida, no va aconseguir d’entrar-hi. En canvi, amb el 4,37% dels vots a Barcelona, va obtenir dos escons.

A Barcelona, doncs, hi ha més opcions reals d’obtenir representació amb un percentatge menor, però en canvi, el nombre de vots necessaris és realment gran, al voltant dels 70.000 o 80.000 vots –depenent sempre de quina siga l’abstenció. Dos exemples extrems serien que l’any passat, el 28-A, el Front Republicà va quedar fora amb 84.000 vots i una participació del 78% mentre que el 2010 Solidaritat va entrar al parlament amb 72.000 vots i una participació del 60%.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.