Les pedretes que Carme Junyent ens va deixar pel camí

  • La Campana publica un recull dels millors articles i entrevistes de la lingüista Carme Junyent publicats a VilaWeb · En parlem amb Jordi Badia, curador de l’obra, Assumpció Maresma, editora del diari, i Núria Puyuelo, editora de la Campana

VilaWeb
Bel Zaballa
23.03.2024 - 21:40

Continuar llegint Carme Junyent i tenir-la present. Amb aquest propòsit, l’editorial la Campana publica Deu lliçons per a salvar el català, que recull els articles i les entrevistes més representatius de la lingüista publicats a VilaWeb, una edició que ha anat a cura de Jordi Badia i Pujol, cap d’estil d’aquesta casa. El llibre permet d’endinsar-se en el pensament de Junyent –que es va morir el setembre de l’any passat– i veure’n els eixos vertebradors. De l’anàlisi actual, a l’esperança com a conclusió. Del català com a llengua de convivència, a la clau que tenen els joves, passant pel funcionament de les llengües minoritzades, el multilingüisme com a salvació, la feina dels lingüistes i els fracassos de la immersió i de les polítiques lingüístiques. Aquestes lliçons de llengua són un gran llegat de qui va saber veure els perills en què s’endinsava el català, però també les fortaleses que la feien gairebé única com a llengua amenaçada, tot i que sovint hagués hagut de nedar contra corrent. En les pàgines d’aquest llibre, tornem a sentir la veu lúcida de l’enyorada M. Carme Junyent.

Curiosament, el capítol més extens és el dedicat a l’anomenada llengua inclusiva, perquè en va escriure molts articles, tot i que acostumava a dir que no era el seu tema ni volia parlar-ne gaire, que només ho feia quan s’hi sentia interpel·lada. “Ella hi aporta una visió lingüística, i això és molt interessant, perquè fa una mena d’història del gènere i del sexe en la llengua i, a més, ho sotmet també a comparació amb altres llengües, amb altres èpoques, i amb la seva visió de què ha de ser una llengua, i com s’ha de modificar una llengua, que no s’ha de modificar des de dalt sinó des de baix”, explica Badia. “Però, certament, ella havia explicat alguna vegada que en les presentacions del llibre de Som dones, som lingüístiques, som moltes i diem prou, que és d’on surt tot això, al col·loqui posterior la gent li demanava pel futur del català. És a dir, l’anaven a veure perquè ella era una experta en llengües amenaçades.”

La responsabilitat dels parlants

I la teoria que va travar com a experta en llengües amenaçades es mostra també en aquest llibre, en què hi ha una idea que cus bona part d’aquestes pàgines i, en certa manera, la que dóna títol al primer apartat, que el català ha de ser la llengua de convivència. Junyent hi diu una cosa que pot semblar molt òbvia però que obre portes, i és que “la revitalització lingüística només té sentit en els territoris on s’han desenvolupat les llengües”, de manera que, en la mesura que ens preocupa la diversitat lingüística, nosaltres tenim la responsabilitat de procurar pel català, perquè és la llengua que es parla aquí: “Això és el que podem aportar al món.”

Jordi Badia, a la presentació del llibre a la llibreria Ona (fotografia: Albert Salamé).

Badia ho desenvolupa: “Aquesta idea apareix molt en el primer apartat i també en l’últim, com si tanqués el cercle. Ella fa un èmfasi en dues menes de responsabilitat. La dels qui tenim el català com a primera llengua, que l’hem de preservar. I els qui no tenen el català com a primera llengua, que s’hi han de comprometre. Perquè, si no ho fem entre tots, no ens en sortirem.”

Descolonitzar la ment

És una qüestió que lliga força amb el capítol titulat “Llengües amenaçades, ments colonitzades” i en què apareix una altra idea clau del llibre: que totes les llengües són iguals. Que no hi ha cap llengua que sigui millor que cap altra. De manera que el supremacisme lingüístic no té cap fonament. “Junyent té molt coneixement sobre llengües amenaçades, i veu que quan una llengua és amenaçada o supeditada, no pot evolucionar d’una manera lliure, ni en el camp estrictament lingüístic ni en el camp social. I això fa que hi hagi molts prejudicis, molt autoodi, tot i que ella no fa servir el terme autoodi”, diu Badia.

En aquest capítol sobre la descolonització de la ment, parafrasejant el llibre de Ngũgĩ wa Thiong’o que Junyent va prologar, s’hi recull un article titulat “La mort de les llengües”, que explica d’una manera magistral com funcionen les llengües i per què, en realitat, una llengua no hauria de morir-se mai, perquè les llengües no neixen, evolucionen i es moren, sinó que una llengua podria viure per sempre, i si mor, és perquè algú la mata. I hi ha moltes maneres de fer desaparèixer una llengua, totes doloroses: repressió política, segrestos, migracions forçades, assassinats… Diu Jordi Badia que és el millor article del llibre. “És com sentir la professora Junyent fent una conferència, en què aboca tot el seu coneixement sobre llengües amenaçades, esvaeix prejudicis, i ens dóna molta informació; com ara, els problemes fins i tot físics i les malalties que tenen els pobles aculturats, els pobles que perden la seva cultura o la seva llengua. Això, si ho digués qualsevol, l’acusarien de mil coses, però ho diu la professora Junyent, per tant, no n’hem de dubtar. Hi ha una cosa que no tenim en compte, que és el desarrelament de la gent que viu en aquesta cultura, en aquesta llengua, i això és un problema social greu. Ella ho va observar en països on es parlaven llengües aborígens, i seria el futur que esperaria als Països Catalans si desaparegués la nostra llengua.”

Junyent no es mossegava la llengua, potser perquè estava molt convençuda del que deia, potser perquè no li feia por d’equivocar-se si allò servia, com a mínim, per a sacsejar. I més d’una vegada va ser molt crítica amb la política lingüística. “Si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general”, escriu en un dels articles del llibre. Una idea que també desenvolupa en alguna de les entrevistes que s’hi recuperen (on diu, per exemple: “Si tots els diners destinats a normalització s’haguessin abocat a esports i esplais, ara no estaríem tan malament”).

“Aquestes entrevistes són una meravella”, diu Badia. “I VilaWeb s’ha de sentir molt orgullosa d’haver-li donat aquest protagonisme. Gràcies a això podem tenir un discurs molt complet, més complet que en els seus llibres, perquè aquí apareixen molts temes.”

De les entrevistes a l’articulisme

D’aquesta relació amb la lingüista i VilaWeb, que va ser el seu principal altaveu, en parlem amb l’editora d’aquest diari, Assumpció Maresma, que recorda que, en un inici, tenien en comú l’amistat amb el periodista Ramon Barnils. “Aquesta amistat ens havia ajudat a ser nosaltres mateixes, a totes dues ens havia influït molt positivament.” Maresma parla d’una relació “molt professional, basada en la confiança, que va esdevenir complicitat”, i que va intensificar-se en els darrers deu anys. “L’any 2013 vam publicar una entrevista que va córrer com la pólvora, que tenia per títol ‘Que s’acabi aquesta comèdia del desdoblament’ i que crec que li va donar molta popularitat, més enllà del món acadèmic. Després hi va haver una segona entrevista, l’any 2014, que vaig fer amb en Jordi Badia, amb què vam anar molt a fons i per a mi va ser una lliçó magistral. Vaig descobrir idees noves, com ara la del multilingüisme per a allunyar-se del nefast bilingüisme. En aquell moment ja li vaig insistir que escrivís d’una manera més o menys periòdica, però ella va proposar d’escriure amb el GELA. La comunicació era fàcil. I crec que ella es trobava còmoda amb la llibertat que VilaWeb li oferia. Es va anar creant una sintonia amb la qual tot era molt fàcil.”

Carme Junyent (fotografia: Júlia Partal).

I un altre dels temes que va tractar en els articles i a què va donar força importància, sobretot, els darrers anys, va ser l’ús del català entre els joves, un altre capítol d’aquest llibre. Deixa escrit: “Hem posat tantes esperances en l’escola que, mentrestant, hem anat perdent l’esport, el lleure, per no parlar dels audiovisuals, les xarxes, del món referencial de la canalla.” Jordi Badia recorda:  “Va haver-hi una interacció entre ella i joves preocupats pel futur de la llengua. Aquest és, segurament, un dels punts on es veu més la capacitat de Carme Junyent de somoure, de fer debat, de connectar amb el futur. Ella, que té més de seixanta anys i veu les coses clares, s’adona que, si els joves abandonen la llengua, no hi ha res a fer. Aquesta mateixa actitud és una crítica a la política lingüística: d’això, no se n’hauria d’encarregar una persona de més de seixanta anys, sinó les conselleries, o la Direcció General de Política Lingüística… Mostra molt com és el personatge.”

Una actitud que connecta amb la seva feina acadèmica. A més, el fet d’haver trepitjat tants instituts durant una època llarga també li va donar una visió de la realitat lingüística sense interferències. “Aquesta visió casa amb les seves teories i amb els seus coneixements i és totalment coherent amb la feina del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, el GELA, que també va dedicar molts esforços a la diversitat lingüística que tenim. Ella i el GELA van ser els primers de dir que a Catalunya es parlaven més de tres-centes llengües, perquè només es tenien en compte les grans. I llavors és quan va bastir la teoria del multilingüisme per a derrotar el bilingüisme, que és l’enemic de debò”, diu Badia. Una teoria a la qual dediquen un dels capítols i que és una de les més desenvolupades per la lingüista, en articles, entrevistes i llibres. Per Junyent, era clar que calia aprofitar la realitat multilingüe en benefici del català perquè les comunitats amb més de dues llengües han resistit molt millor la pressió cap a l’homogeneïtzació que no pas les bilingües. I posava èmfasi en el regal que és que tot de persones que no tenen el català com a llengua primera se l’hagin fet seu i el transmetin als fills.

Vocació divulgadora

“Junyent va saber connectar amb el gran públic. Tenia aquesta necessitat de divulgar i fer arribar el seu saber als parlants. En aquest sentit, va tenir la generositat de compartir la seva expertesa”, diu Núria Puyuelo, editora de la Campana (Grup Penguin Random House), que explica que va idear aquest llibre amb la intenció de “recollir tot el seu saber de llengües”. I continua: “A diferència d’altres articles més acadèmics, aquests articles a VilaWeb són molt divulgatius, arriben a tothom. M’agrada que molts articles comencen a partir d’una anècdota. I hi reflexiona. I ho fa molt amè, no és gens adoctrinador. Això, com a lector, t’arriba. És un llibre que l’has de llegir amb un llapis al costat, perquè té moltes frases d’aquestes lapidàries per a fer-ne samarretes. És indispensable llegir-la i rellegir-la.” En aquest sentit, Maresma també diu: “Amb el Mail Obert setmanal, em captivava la seva capacitat per a fer d’una cosa petita una idea universal que acaba tocant íntimament els lectors. I m’impressionava la seva capacitat de treball. En els últims mesos, quan ja sabia que es moria, això encara va ser més exagerat. Sempre sabia què volia.” Com a editora que va ser dels articles de Junyent, Maresma en destaca “el paper d’intel·lectual compromesa, d’activista amb idees potents, la capacitat de fixar-se amb l’objectiu que volia i deixar allò anecdòtic de banda, el no rendir-se mai, la immensa capacitat per a crear i construir”.

Assumpció Maresma i Núria Puyuelo (fotografia: Albert Salamé).

Tant Puyuelo com Maresma fan valer la feina de Badia de posar ordre a tot aquest material dispers, d’enfilar-lo i lligar-lo amb les idees essencials de Junyent. De fet, la idea del llibre sorgeix arran de la publicació de l’article de Jordi Badia “Carme Junyent: deu lliçons”. “És com si hagués deixat les pedretes al camí perquè no ens perdéssim”, escriu Maresma al pròleg del llibre. I amb tots aquests articles i entrevistes endreçats i estructurats, es veu clarament no tan sols quins són els eixos vertebradors de la tasca de Junyent respecte del català (“fer evident el retrocés, denunciar errors i proposar solucions”, resumeix Badia) sinó també totes les aportacions que va fer i que són una part important d’aquest llegat que, com escriu Maresma, no s’ha de deixar caure en l’oblit.

Coherent, sàvia, combativa, franca: són adjectius que fan servir els entrevistats per a definir Junyent. Tots tres, Jordi Badia, Assumpció Maresma i Núria Puyuelo, juntament amb Mònica Barrieras, lingüista i confundadora del GELA, Pere Mayans, filòleg i expert en diversitat lingüística, i Carla Ferrerós, membre del GLiDi, van parlar-ne, i van recordar Carme Junyent, en la presentació del llibre que es va fer dilluns a la llibreria Ona de Barcelona. Un llibre que es tanca d’una manera rodona, amb un article de Junyent del maig del 2022, en què explica una visita a les Illes, segurament la seva darrera, intueix, i en què, tot i que parlava poc de Països Catalans, es destapa, d’alguna manera, i abans de cloure amb uns versos de Villangómez, sentencia: “La salvació ens vindrà del sud o d’ultramar.” D’allà on, diu, ens recorden que encara hi som.

Presentació de ‘Deu lliçons per a salvar el català’ a la llibreria Ona, aquest dilluns.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor