Les llibretes pròpies de Virginia Woolf, en català

L’any 2021, les obres de Virginia Woolf van quedar lliures, també els seus diaris. Això ha fet que les editorials catalanes s’interessin per la Woolf diarista i per traduir les llibretes segurament més íntimes de l’autora d’Una cambra pròpia. Al juny va arribar el Diari d’una escriptora, de Viena Edicions, amb traducció de Dolors Udina. Una selecció feta pel marit, Leonard Woolf, amb entrades que van del 1918 (quan ella tenia 36 anys) fins al 1941 (quatre dies abans de la seva mort, a 59 anys). Ara tenim a les mans Diaris, de Club Editor, traduïts per Carlota Gurt, a partir d’una selecció feta per Gonzalo Torné, que recull els diaris que van del 1915 al 1941, gairebé a les portes del suïcidi de l’autora. És l’edició crítica de The Diary of Virigina Woolf, editat per Anne Olivier Bell, esposa del nebot de Woolf.

L’interès d’un diari que no era pensat per publicar

Woolf volia fer servir les seves notes com a matèria primera per a unes memòries que tenia intenció d’escriure a la jubilació. Per tant, som davant d’un material en brut escrit de manera constant, habitualment després de l’hora del te, com explica en el pròleg Torné. A diferència de les cartes, on posava una intenció estètica més acurada, els diaris són escrits a raig, com apunts o confessions. “Estic segura que la Woolf no el volia publicar així, perquè si no, hi ha coses que no hauria escrit”, diu Carlota Gurt. “Quan escrius un diari amb la idea de publicar-lo, allò és una falsedat total”, afegeix.

Llegir Diaris és resseguir la vida de l’autora a partir dels seus 33 anys. Hi trobem la veu de la Woolf adulta travessant els millors anys de la seva carrera literària. Què feia durant la seva jornada; com van crear l’editorial Hogarth Press; com buscava de ser reconeguda com a escriptora; com es relacionava amb el seu grup d’amistats selecte, o quina percepció tenia del context social i polític. “En els diaris ho veus tot. Veus la Woolf que no pot parar de fer vida social; la Woolf a qui encanta anar-se’n a comprar roba –i fins i tot li fa vergonya que li agradi tant la roba; veus la Woolf classista; la Woolf amb tots els seus dubtes; amb la por del què diran; com fa veure que el que diuen no li importa, però s’ho repeteix tant que veus que sí que li importa molt”, explica Gurt, que assegura que l’encàrrec de Maria Bohigas li va causar un cert vertigen. “M’ho vaig agafar amb molt terror, perquè tampoc sóc una gran coneixedora de la Woolf. I vaig acabar directament devastada, perquè va ser molt esgotador”, deia la traductora en una trobada a la llibreria Calders, on es van posar en comú els diaris de Virginia Woolf amb els de Katherine Mansfield, editats per Angle, així com l’amistat que vinculava totes dues autores.

“Traduir diaris és difícil. Els diaris tenen una sèrie de sobreentesos. Ens trobem davant unes notes que ella escrivia per poder-hi tornar. Per tant, hi va haver una feina de recerca, d’intentar saber què volia dir amb cada frase”, explica Gurt. El fet que no fos un text acabat i editat per Woolf mateixa deixa, a ulls de la traductora, moltes incògnites. “Traduir els adjectius és una cosa dificilíssima. Veus com per descriure escenes o situacions socials et posa cinc adjectius seguits, i, és clar, els adjectius a pèl són una mica ambigus. Tu mires a l’Oxford totes les definicions, i sempre tens el dubte de si volia dir allò o no, i no ho pots preguntar, perquè és morta, hòstia!”, diu Gurt. De totes maneres, una certa connexió amb el caràcter de Woolf va fer la feina més fàcil. “Potser passa com a les pel·lícules. Al final t’acabes identificant amb els personatges. Hi ha una part de la Woolf que acaba connectant amb la meva manera de ser. Que no vol dir que jo sigui la Woolf escrivint. Però sí que hi ha una mena de patiment amb el qual em sento reflectida”, relata la traductora.

Un camí de vint-i-sis anys d’autoconeixement o d’autodestrucció

Un dels aspectes interessants del volum de Club Editor és que recull vint-i-sis anys del dia a dia de l’autora de Bloomsbury. “Veus les contradiccions de qualsevol persona, que un dia pensa una cosa, i l’endemà, una altra”, diu Gurt. De fet, els marcadors temporals del diari, amb els dies i els mesos escrits, organitzen el pas de les estacions. Estats d’ànim vinculats a la descripció dels paisatges de tardor, o de l’hivern o de la primavera. I també una visió privilegiada de l’ànim vinculada al context històric. “A la Woolf la veus tornar-se cada vegada més porosa, cada vegada més fràgil, cada vegada més tocada pel que passa al seu voltant i per la fragilitat del seu temps. Hi ha un moment en què el simple fet de sortir a fer la passejada diària se li fa difícil. És tornar i dir, tot s’està morint”, assegurava l’editora, Maria Bohigas, a la llibreria Calders. Gurt, en canvi, opina que la descripció de la pròpia inestabilitat emocional es deu, en part, a un procés d’autoconeixement a mesura que es va fent gran. “Al principi en parla d’una manera molt evasiva, hi ha com una negació, nega el seu malestar, perquè negant-lo és com si no existís. Però al llarg de tot el recorregut, cada vegada en parla més obertament. L’acompanyes en aquest procés de creixement personal o de degradació.”

Fins i tot en algun moment del diari, Woolf explica que escriure-hi té un efecte “terapèutic”. Així, en aquests escrits queden plasmats bona part dels seus brots. El dia 17 d’octubre de 1934, la desolació que li ocasiona la publicació dels llibres. Com si fos una depressió postpart. “Després de Cap al far vaig estar, me’n recordo, més seriosament a prop del suïcidi que mai des del 1913. Al capdavall, és natural. Fa tres mesos que galopo, esverada per haver-me capbussat en el meu pou de paper i haver tallat amb tot; i ara, després del primer alleujament celestial, s’escampa per força una buidor espantosa, és clar.” El 12 de febrer de 1937 hi torna: “Em sento com aquell home obligat a ballar sobre totxanes calentes. No em puc permetre parar. Per això, suposo, escric aquí; això explica per què Tolstoi i la seva dona portaven un diari.” I el 26 de gener de 1941, dos mesos abans de la seva mort: “La batalla contra la depressió i contra el rebuig avui l’he ben encarrilat […] Aquest pou de desànim, ho juro, no se m’empassarà. […] Sí, ara pensava: vivim sense futur. És això el que és estrany, estar amorrats a una porta tancada.”

Els diaris, entre la història en majúscula i en minúscula

De fet, els diaris seleccionats recullen els moments en què Woolf va perdent alguns dels seus millors amics, al mateix temps que l’amenaça nazi es fa cada vegada més evident i arriba a la porta de casa. El 20 d’abril de 1935, temen la guerra: “Toller diu que estem al caire de la guerra. Vol que els aliats declarin la guerra a Hitler.” Un amic diplomàtic de Woolf explica els plans que Hitler té per als jueus, i la por que al seu marit jueu li passi alguna cosa es fa més present en el seu dia a dia. “Veiem moments com quan es declara la Guerra i allò no és un fet històric, sinó un fet personal”, diu Gurt. “Hi ha tot el retrat de les coses petites vinculades a la crisi, com per exemple, la seva obsessió per quant valen els ous, o com es van quedant aïllats perquè els trens no funcionen, o Correus s’atura.” Els diaris de Virginia Woolf són extractes molt característics de l’anomenada belle epoque, una època de cert creixement econòmic i transformacions a les ciutats, entre la Primera Guerra Mundial i la Segona. Un hiperrealisme quotidià marcat per molts dels seus amics cèlebres. Converses i situacions quotidianes amb Forster, T.S. Eliot, Keynes, o la mateixa Katherine Mansfield. “Aquests intel·lectuals que queden, que s’estimulen, que es burxen entre ells. A mi això em fa molta enveja”, diu Gurt.

La necessitat que el català es faci seves les obres universals

Segons Maria Bohigas, cada cultura, i cada llengua, s’ha de fer seves les obres universals, i la manera de fer-ho sempre és traduint. “En català hi havia un cert buit pel que fa a la literatura de la Woolf”, diu Gurt. “I és bo, com diu la Maria, que fem la nostra apropiació particular o la nostra lectura”, assegura. “Els diaris són un gènere actual. Quan escrius ficció sempre hi ha la pregunta redundant. Què hi ha de tu? Què és veritat i què no? Potser estem una mica farts de la ficció com a mentida.” En un context saturat de notícies suposadament objectives –certes o falses–, el món literari –i potser el cultural en general– gira la vista cap a l’autoficció, a la recerca de racons privats certers, on trobar veritats emocionals inqüestionables. “Estem necessitats de sentir que una cosa és veritat. A més, l’autoficció és un gènere a l’alça, en part, perquè més que la societat o el col·lectiu, el que més ens interessa ara és l’individu. D’una manera potser massa obsessiva”, clou Gurt.