Les llengües ameríndies als Estats Units: una realitat silenciada

Quan parlem de la situació de les llengües indígenes als Estats Units, ens trobem amb una realitat tràgicament silenciada. Com a resident que va arribar al país fa una dècada, em continua sobtant que en general no se’n parli, d’aquest tema, fins al punt que en molts cercles podria semblar tabú. Malgrat la seva història mil·lenària, les llengües ameríndies o nadiues del continent americà han estat sistemàticament marginades i invisibilitzades, com si mai no haguessin existit. Històricament, la manca d’una política lingüística per a la defensa d’aquestes llengües n’ha comportat la minorització i, en molts casos també, la desaparició.

Al llarg de les últimes dècades, han aflorat al país moviments en defensa del monolingüisme en anglès, com ara l’English-Only movement, el qual veu com una amenaça les altres llengües dutes per la immigració, més que no pas les llengües indígenes, que avui dia ja són molt marginals i, per tant, no fan perillar la idea d’uns Estats Units monoculturals. Per inèrcia popular i populista, aquests corrents s’han anat fent forts arreu del territori, amb el vistiplau tàcit d’una legislació pretesament no intervencionista en matèria de llengua. Sempre que m’aturo a reflexionar sobre aquesta qüestió, em ve a la memòria la intervenció, a classe de sociolingüística fa un parell d’anys, d’una alumna originària de l’estat de Dakota del Sud. L’Alice (nom fictici) va compartir la seva experiència al high school, on alguns dels seus companys eren parlants de la llengua dakota. Segons que ens va explicar l’Alice, en alguns cercles, com ara el seu institut, encara passa que els professors renyen els alumnes indígenes pel simple fet d’emprar la llengua materna. Els fets que ens va relatar l’Alice van tenir lloc no pas al segle XIX, sinó pels volts de l’any 2020. També va ser curiós, si més no, que cap dels assistents no se’n sorprengués, d’aquesta barbaritat. Tot plegat em va fer pensar que aquestes manifestacions d’imperialisme lingüístic deuen ser més freqüents del que ens pensem.

Segons l’Indigenous Language Institute, al territori que avui són els Estats Units s’hi parlaven més de 300 llengües indígenes abans de l’època colonial (si hi esteu interessats, recomano que consulteu aquest mapa lingüístic). En l’actualitat se’n conserven unes 175 (o 150, segons la font que consultem), moltes de les quals ja es troben immerses en la darrera fase del procés de substitució. A més, d’aquestes llengües que encara es parlen, la gran majoria té menys de 1.000 parlants; i un terç, menys de 100. Històricament, les polítiques federals (i també, en molts casos, les estatals i municipals) han intentat assimilar, lingüísticament i cultural, la població indígena, amb una empremta duradora –avui encara visible– en la sobirania tribal. En aquest context, els parlants arriben a percebre, cada vegada més, la preservació lingüística com a condició indispensable per a la continuïtat política i cultural de les nacions indígenes. I és que la situació és realment alarmant. Segons dades recents, de les llengües ameríndies que encara es parlen, només una vintena té, ara com ara, possibilitats reals de sobreviure més enllà del 2050. Entre aquestes, trobaríem el navaho, el hawaià, el creek, el cherokee, el sioux (que inclou les varietats lakota, dakota i assiniboine o nakota), el zuni i el hopi.

Cal mirar enrere per a entendre com s’ha arribat a aquesta situació. Al segle XIX, el govern dels Estats Units ja va començar a impulsar polítiques explícites amb l’objectiu de desplaçar les llengües nadiues. Aquestes lleis primerenques s’emmarcaven en dinàmiques que cercaven de “civilitzar” les comunitats indígenes, les llengües de les quals eren vistes com un obstacle per a assolir l’assimilació plena. L’instrument principal d’aquesta estratègia raïa en l’àmbit de l’ensenyament, en concret en els centres o escoles d’internament (en anglès, Indian boarding schools), les quals ‘extirpaven’ els infants del seu entorn per forçar-los a esdevenir anglòfons monolingües. L’ús de la llengua materna s’hi prohibia taxativament, i els qui gosaven emprar-la, ni que fos puntualment, s’exposaven a humiliacions i càstigs exemplars severs (la Native American Rights Fund no dubta a afirmar que en aquestes escoles s’hi va cometre un veritable “etnocidi” i “genocidi cultural”). Aquest sistema, vigent fins ben entrat el segle XX, ha deixat una ferida indeleble en nombroses generacions de parlants, i s’insereix en una història més àmplia de violència contra els pobles indígenes. És en aquest context que trobem episodis tan cruents com ara les guerres índies (en anglès, American Indian Wars) i la deportació forçosa d’indígenes coneguda com el Camí de les Llàgrimes (Trail of Tears), veritables neteges ètniques que han deixat una petja profunda en la memòria col·lectiva d’aquestes comunitats.

El 2022, el Departament de l’Interior dels Estats Units va publicar el primer volum de l’anomenada Federal Indian Boarding School Initiative, en el qual es retia compte de 408 centres d’internament federals (distribuïts en 37 estats o territoris) que van estar en funcionament entre els anys 1819 i 1969, així com 53 llocs d’enterrament. El segon volum, publicat el juliol del 2024, va actualitzar aquesta xifra a 417 centres. A aquests, s’hi afegia un miler llarg d’institucions que podrien haver operat de manera semblant. El segon informe també va confirmar que, pel cap baix, 973 infants van perdre la vida en escoles d’internament dels Estats Units continentals, Alaska i Hawaii.

En l’esfera acadèmica, diversos investigadors han abordat també la situació d’emergència lingüística que plana sobre les comunitats ameríndies. En el llibre Language Planning and Policy in Native America: History, Theory, Praxis, Teresa McCarty defensa que la revitalització no pot ser considerada només com una qüestió lingüística, sinó també, i en darrera instància, com la lluita per la sobirania cultural i l’esmena d’un greuge històric. A partir d’una recerca etnogràfica força extensa, McCarty ens mostra com, malgrat el pes de dècades de polítiques assimilacionistes, darrerament han aparegut iniciatives locals per a revitalitzar les llengües indígenes (i, en alguns casos, fins i tot ‘ressuscitar-les’), tot optimitzant-ne la transmissió intergeneracional i l’ensenyament formal.

Com acostuma a passar en casos de minorització lingüística, les llengües ameríndies no només s’han afeblit per la via de la repressió directa. Des dels primers temps de la colonització, es va difondre una visió occidental i esbiaixada de les llengües autòctones com a ‘primitives’ a través de la literatura, la cultura popular i, molt especialment, les polítiques educatives. Així, es va consolidar la percepció d’aquestes llengües com un impediment a la modernització i el progrés. Investigadors com ara Wesley Leonard han posat en relleu com la narrativa dominant sobre les llengües en perill pot perpetuar inèrcies colonials i, per tant, l’estigma i la marginació. Per això, es proposa de fer-hi front des d’una praxi de reapropiació lingüística (en anglès, language reclamation), a partir de la cosmovisió indígena i un compromís de rescabalament de les comunitats afectades.

A banda d’anàlisis crítiques, en els darrers anys també hem assistit a manifestacions institucionals i de les comunitats mateixes que apunten, tot i que tímidament, a un possible canvi de paradigma. El 2024, l’administració Biden-Harris va presentar el National Plan on Native Language Revitalization, un full de ruta a deu anys que aplega els esforços dels departaments de l’Interior i Educació, juntament amb el de Salut i Serveis Humans. Aquest pla combina diverses estratègies (especialment la immersió lingüística, l’establiment de centres de preservació i la creació de parelles lingüístiques [mentor-apprentice programs]) amb l’objectiu d’enfortir les llengües vulnerables, tot augmentant-ne la base de parlants i establint xarxes de recursos gestionades directament per les nacions tribals.

Tot i l’escenari preocupant, hi ha iniciatives recents que obren la porta a una esperança moderada, com és el cas de l’aplicació Dakhód Iápi Wičhóie Wówapi, desenvolupada per la comunitat dakota per acostar la llengua a les noves generacions, i també per fer-la conèixer més enllà de les seves fronteres lingüístiques. Enmig del canvi de paradigma que observem, avui són sovint els descendents, més que no pas els parlants nadius, els qui assumeixen aquest paper de guardians i transmissors de llengües la revitalització de les quals se situa en el centre de la revifada cultural i identitària. Al segle XXI, la preservació de les llengües minoritzades ha esdevingut una veritable qüestió de justícia social que ens apel·la a tots.

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).