El creuer francès Duquesne

La Generalitat republicana va fer tots els esforços possibles per a evacuar milenars de persones de Barcelona i tot Catalunya els primers mesos de la guerra del 1936-1939. Els consellers i el president Companys feren tant com pogueren, enfrontant-se directament amb els anarquistes de la CNT-FAI i també amb el govern mateix de la República, per aconseguir d’evacuar una autèntica gernació que volia abandonar Barcelona i Catalunya. Aquesta és una de les principals conclusions a les quals arriba l’estudi Humanitarisme, consolats i negocis bruts de l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, publicat per Base, i que analitza sobretot les sortides des de Barcelona entre el 1936 i el 1938.

És una de les qüestions més controvertides i poc estudiades del conflicte: el franquisme (i els seus hereus) no va voler reconèixer mai el paper de la Generalitat i dels seus prohoms en la salvació de milenars de persones –especialment religiosos, però també membres de l’alta burgesia. També perquè, en contraposició a l’exili del 1939 i a tota la repressió dels quaranta anys de dictadura, aquest primer exili, que afectava sobretot els guanyadors de la guerra, era una qüestió incòmoda amb l’arribada de la democràcia, quan encara hi havia molts serrells per investigar tant sobre l’exili com sobre l’antifranquisme.

Apunta Gonzàlez i Vilalta: “A Companys el condemnen per ser el presumpte responsable de l’assassinat de milers de religiosos, burgesos o carlistes quan realment va intentar de salvar el màxim de persones amenaçades. Fins i tot, essent totalment conscient que acabarien donant suport als exèrcits rebels, per convicció, els menys, i per pragmatisme de classe, els més.” I assegura que el silenci del franquisme és encara més escandalós, perquè “sense aquests salvaments no es podria entendre el primer franquisme a Catalunya i la reconfiguració de les seves elits industrials, culturals i econòmiques de postguerra”.

Els primers d’anar-se’n de la Barcelona en guerra varen ser els ciutadans nacionals d’altres potències. Des del primer moment del conflicte, el port de Barcelona va acollir naus de molts països que, en un primer moment, buscaren l’evacuació dels seus connacionals, però que poc després ja embarcaren catalans que no volien continuar en territori republicà i que en un primer moment fugien per salvar la vida i, en molts casos, acabaren engruixint les files franquistes.

Pla per a bombardar Barcelona

No va ser una sortida fàcil, especialment per als italians i alemanys, ciutadans de dues potències feixistes i aliades dels revoltats franquistes, però la diplomàcia hi va tenir un paper molt destacat, especialment amb la figura dels respectius agents consulars. I tampoc va ser una operació exempta de perills, perquè mentre la Generalitat intentava d’endreçar totes aquestes partides, la FAI mirava d’evitar-ho i controlar el port. Això va comportar que, fins i tot, hi hagués un pla per a bombardar Barcelona.

Vaixells a Barcelona el novembre de 1936

L’historiador ho explica així: “Fins i tot ho arribarien a planejar en una reunió del 26 de juliol els almiralls estacionats a Barcelona –Ildebrando Goiran (Itàlia), Marcel Gensoul (França) i Hugh Binney (Gran Bretanya)– a bord de la nau francesa Duquesne […]. Si trobaven resistència, les unitats de guerra –Fiume, Duquesne i London– obririen foc contra les defenses de Barcelona.”

En un primer moment, aquells que ho tingueren més fàcil per a anar-se’n varen ser els britànics, els francesos i els italians, atès que comptaven amb vaixells de guerra molt a prop de Barcelona i va ser fàcil començar a organitzar la sortida, tot i que molts francesos eren renuents a abandonar la ciutat (cal pensar que llavors a França governava el front d’esquerres i que molts francesos simpatitzaven amb la República). Poc després, varen començar a acollir ciutadans d’altres països. Els primers varen ser els italians. Com explica Gonzàlez Vilalta: “El ministre d’Exteriors, Galeazzo Ciano, ordenava l’acollida de tots els no italians a partir de la nit del 24 de juliol, tot just després que Bossi hagués pres la decisió. Per tant, Roma decidia un acte de repercussions mundials que li permetia recuperar crèdit davant l’opinió pública internacional i contrarestar així la mala imatge generada per la guerra d’Etiòpia (1935-1936).”

Revolta dels mariners francesos

I tot i que el tema és tràgic, també hi ha alguna troballa humorística en la recerca, com per exemple el cansament físic, alimentari i moral dels soldats francesos destinats al port de Barcelona: “La impossibilitat de desembarcar, sumada a la calor estiuenca i la falta de correu i d’entreteniments derivà en certa indisciplina. A causa d’això i davant la negativa de la tripulació del Duquesne d’acceptar les racions alimentàries –que consideraven nefastes–, l’almirall Gensoul rellevà la nau insígnia pel torpediner Albatros el 6 d’agost i, quatre dies després, pel comandant Test. Canvis de naus i de tripulació que no arreglaren res i que serien complementats, ja a final de setembre, per l’enviament de pel·lícules de cinema, diaris i revistes, al mateix temps que s’establia una línia de correu estable entre Marsella-Toló i Barcelona. Uns intents de distracció imprescindibles si fem cas de l’avís que la marina feia al Quai d’Orsay el 10 de setembre, tot preveient que els mariners no podrien contenir els seus instints sexuals en veure les refugiades –o els refugiats– que havien d’embarcar en els seus vaixells.”

Era molt clar què s’havia de fer amb els estrangers que residien a Catalunya, però què passava amb els catalans que volien fugir? L’historiador insisteix: “La Generalitat de Catalunya faria tot el possible per ajudar tots els que volien sortir del país, encara que fos per a traslladar-se a la zona facciosa. Una acció del govern presidit per Lluís Companys que la història mai no li ha reconegut. Un paper clau i decisiu –desenvolupat pels integrants d’ERC al govern català en el salvament de la vida de milers de religiosos, catalanistes conservadors, carlins o monàrquics, a més de milers d’estrangers– encara avui dia desconegut.”

Arnau Gonzàlez Vilalta ha trobat passaports col·lectius de religioses conservats als arxius francesos i expedits tant del 1936 com del 1937 facilitats en molts casos pel conseller Josep Maria Espanya, per Joan Sans o pel conseller de Seguretat Interior Artemi Aiguader. També s’ajudà a sortir la plana major de la Lliga Catalana de Cambó. França i París foren els països que els acolliren amb més facilitat, però no sempre desinteressadament. En el cas italià “es pretenia de salvar el que quedava de la classe dirigent, de les elits econòmiques, de la gent d’ordre que podria posteriorment tornar a Catalunya i reordenar el país en clau burgesa i capitalista”. Aquestes accions varen costar també l’exili a membres del govern, com el conseller Espanya o el conseller Ventura Gassol, exiliats per la pressió anarquista, que havia posat preu al seu cap, entre més coses, per haver salvat totes aquestes persones.

Lògicament, no tot foren flors i violes i la Generalitat no va poder salvar tothom. Ho palesen casos com l’assassinat dels 172 germans maristes, però es compten per milenars els religiosos evacuats, com el cas del cardenal i arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal Barraquer, que un cop a l’exili es va negar a donar suport explícit a Franco.

Un dels fets més interessants de l’estudi de Gonzàlez Vilalta és l’aportació de xifres concretes: es varen evacuar 27.998 persones, pel cap baix, pel port de Barcelona, 6.630 de les quals eren espanyoles i, d’aquestes, més de 2.000 eren membres de les comunitats religioses. Va ser en l’evacuació d’aquests homes i dones amenaçats de mort especialment pels contingents anarquistes quan hi va haver els episodis més foscs. Si bé en un principi la majoria de gent va actuar per humanitarisme i fent tot el possible per evacuar els perseguits, cal destacar que també hi va haver qui va aprofitar-ho per fer negocis bruts. Es va establir una àmplia xarxa de falsificadors de passaports a la capital catalana i molts consolats llatinoamericans feren un bon negoci expedint salconduits a 3.000 pessetes cadascun.

En aquest sentit, cal destacar que “l’única cosa contrastada documentalment és que amb les gestions del ciutadà francès establert a Barcelona Armand Hazard, i de certs col·laboradors de Cambó a la capital catalana com Marcel·lí Moreta, almenys des de principi de 1937, s’organitzà un sistema de suborns per a poder treure de Catalunya coneguts militants del seu partit i persones afins”.

Ni rebels ni republicans no reconeixen Catalunya ni el País Basc

I encara un altre apunt interessant que ens deixa l’estudi: la Creu Roja va maldar per aconseguir evacuacions tant a Catalunya com al País Basc i va signar amb la Generalitat i amb el govern basc sengles acords que havien de ratificar el govern de la República i el govern rebel. Cap dels dos no van voler-lo signar: “Els pactes amb el govern català i basc no agradaren ni a Burgos ni al govern republicà. D’una banda, perquè per part republicana el president del govern, el socialista Largo Caballero, es negava a negociar o pactar res amb els rebels, però també perquè no acceptava que la Generalitat signés cap tipus de pacte internacional. Aquest motiu era el mateix que les autoritats franquistes acabarien argumentant per negar-se a equiparar-se amb la Generalitat, a la qual no reconeixien la capacitat legal de signar tractats internacionals. Tant a una banda com a l’altra, ni Franco ni Largo Caballero no toleraven que les firmes de Companys i d’Aguirre poguessin ser al costat de la seva.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.