Prou que sabem, després d’haver parlat d’hotels, fondes, tavernes, restaurants i cafès, que els espais són importants. Que els indrets són part de la història cultural d’un país: redaccions de diaris, salons literaris, facultats universitàries, biblioteques culturals, ateneus, casinos, lògies maçòniques, seus de partits, camps d’esports, barberies, esglésies i cabarets… Tots han aportat espai físic a la creació d’un imaginari de país. Especialment, en un país com el nostre, mancat d’institucions pròpies durant dècades i sense seus oficials d’allò que se n’ha dit l’estat cultural, d’arrel afrancesada. No va ser fins a la creació, gràcies a la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis, que no es van posar les bases del projecte institucional d’allò que amb el temps seria la Mancomunitat de Catalunya, creada l’any 1914.

Llavors ja feia anys que el pintor, restaurador, antiquari i marxant d’art modern Josep Dalmau Rafel havia obert una galeria d’art al carrer de la Portaferrissa de Barcelona, un espai cridat a tenir una entrada preferent en la història de l’art català i, fins i tot, universal. Dalmau va mantenir oberta la sala entre el 1908 i el 1939, primer al carrer de la Portaferrissa i, posteriorment, al passeig de Gràcia. Durant aquests vint-i-dos anys de vida, s’hi van fer tota mena d’exposicions, d’antiguitats, d’art antic i exòtic. Només d’art modern –allò que en diríem art contemporani–, se’n van fer cap a cent seixanta, amb pintures, dibuixos, escultures, gravats, caricatures, mobles, fotografia i projectes d’arquitectura signats per artistes catalans i internacionals.

Presència d’una absència

“Quan s’escrigui la història del pugilisme artístic català, quan, temps a venir, algú emprengui la tasca de ressenyar els nombrosos combats que han sostingut a Catalunya l’art nova i l’art caduca, Josep Dalmau haurà d’ésser necessàriament assenyalat com l’empresari de més prestigi, com el màxim promotor. Dalmau és l’autèntic Tex Rickard de l’art moderna a Catalunya [Rickard era un promotor de la boxa a Nova York]. Encara no han estat catalogats els nombrosos matxs de Campionat Artístic que Dalmau ha organitzat. Anem a fer-ho avui breument, per creure-ho necessari, precisament en aquests moments, en què Dalmau, oblidat de tothom, abandonat per una nombrosa legió de desagraïts i de desmemoriats, s’apaga lentament, s’extingeix gradualment.” Ho escrivia Sebastià Gasch a l’Amic de les Arts el 1928, dos anys abans que Dalmau abaixés la persiana. A l’article, el periodista i crític no s’estava de picar el crostó al galerista, per haver-se adormit a la palla i haver perdut pistonada d’ençà del trasllat al més senyorial passeig de Gràcia.

El cas és que la història de les Galeries Dalmau i, sobretot, la seva relació amb la modernitat europea durant els anys de la Primera Guerra Mundial –quan artistes com Francis Picabia es van establir a Barcelona fugint de les bombes i les trinxeres– han estat profusament estudiats pels historiadors de l’art. Però potser no havíem pogut fer allò que fa Joan M. Minguet a l’exposició Reconstruint les Galeries Dalmau, que s’acaba d’inaugurar al Museu Abelló de Mollet del Vallès i que s’hi podrà veure fins a l’11 d’octubre. La mostra ha estat possible gràcies a la documentació conservada pel pintor i col·leccionista Joan Abelló, que amb la donació de la pinacoteca, l’arxiu i, fins i tot, casa seva, va fer possible el museu actual. Així doncs, anar fins al Museu Abelló és la manera més factible d’entrar a la màquina del temps que es va empescar H.G. Wells i descobrir com eren les galeries de Josep Dalmau. És entrar en l’ambient i en l’univers visual que la famosa sala d’art va ajudar a fixar.

Com explica l’historiador de l’art Minguet, ben conegut pels lectors de VilaWeb –on sempre agita les aigües tranquil·les i estancades de l’art català–, una opció hauria estat reconstruir la trajectòria d’alguna de les obres que van formar part de les exposicions més mítiques de les Dalmau. Recordem que s’hi van poder veure obres de Jean Metzinger, Albert Gleizes, Juan Gris, Marie Laurencin, Marcel Duchamp, Henri Matisse, el referit Picabia, Picasso, Joan Miró i Salvador Dalí. Així, hauria quedat de manifest l’esperit gal·linaci dels nostres col·leccionistes, que van visitar els salons sense tenir prou criteri per a apreciar els artistes cubistes, fauvistes o surrealistes que capgiraven l’art internacional, ni imaginar –la pela és la pela– que aquella inversió seria un gran negoci pensant en els néts. El gust artístic dels sectors que podien adquirir obra a les Dalmau era allunyat dels corrents internacionals. I els qui s’ho podien permetre –pensem en tot un Francesc Cambó, per exemple–, estaven dedicats als mestres antics i a fornir les col·leccions catalanes d’aquells períodes històrics, el Renaixement principalment, que la nostra suposada decadència política i cultural havia deixat orfes.

Les Dalmau i la col·lecció Plandiura

El resultat hauria estat desolador, tot i no ser menys cert. Però, més enllà d’això, de ser la prova manifesta d’un fracàs, endinsar-se a les Dalmau va més enllà del seu paper com a aparador de les avantguardes europees i ens permet de repensar l’espai com a creador d’un tipus d’imaginari de l’art català, vigent cent anys després. “Per què?”, ens podem preguntar. La resposta ens l’ofereix el mateix Minguet. Un dels millors clients de Dalmau va ser l’empresari sucrer Lluís Plandiura. Aquest col·leccionista polèmic i ambiciós, que va viure a cavall de la política, les finances i les belles arts i que es va veure embolicat en l’afer de l’arrencament i la venda de les pintures romàniques del Pirineu amb destinació als Estats Units, va convertir casa seva en una mena de cova d’Alí Babà de l’art català, amb divuit mil peces.

Però, ai las! La crisi del sucre a partir del 1929 el va obligar a vendre la col·lecció. Va ser el director dels Museus d’Arts de Catalunya, Joaquim Folch i Torres, qui va alçar el dit per demanar que fos la Generalitat de Catalunya, presidida per Francesc Macià, qui se’n fes càrrec, malgrat que financerament l’operació, valorada en més de 7 milions de pessetes –una autèntica fortuna–, era una temeritat per a una institució que tot just començava a caminar. L’objectiu, amb tot, era aconseguir tenir a Barcelona un gran museu d’art a imatge i semblança de les grans capitals europees, i evitar que aquell patrimoni es dispersés i es malvengués.

Per això, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van subscriure un préstec amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis posant com a garantia el Palau de Belles Arts, el Palau Reial de Pedralbes i l’antic Museu de la Ciutadella. El 18 d’octubre de 1932, Francesc Macià va signar l’escriptura de compra al Palau de la Generalitat, en presència del batlle Jaume Aiguader, Plandiura, Santiago Rusiñol i els directius de la Caixa. L’inventari oficial, d’un total de 1.869 peces, comptabilitzava 383 pintures i 36 escultures modernes catalanes, que anirien a parar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al palau nacional de Montjuïc. Així, l’actual MNAC és fruit de la presència de determinats artistes en aquesta gran col·lecció –i en unes altres– i l’absència d’uns altres, que cal anar a buscar a la Fundació Joan Miró, al Museu Picasso o al Teatre-Museu Salvador Dalí, per esmentar-ne només tres.

Alhora, passejar per les Galeries Dalmau recreades que proposa Minguet, amb quadres sense cartel·la amb un cert bigarrament, com era propi del moment, entre originals i còpies, i acompanyat del nombrós material gràfic, com ara catàlegs, invitacions, inventaris, correspondència, crítiques, factures, elements publicitaris, manifests i fotografies, ens permet de reflexionar sobre l’imaginari artístic català que des d’aquell espai es va difondre i es va proposar. Alguns noms són avui gairebé desconeguts. Uns altres ens poden sorprendre, però tots tenen un aire de família especial que ens fa sentir com una mena de visualitat compartida. Aquesta, doncs, és l’herència que ens va deixar Dalmau, que es va morir vell i pobre, en plena guerra, l’any 1937.