Albert Boadella sempre ha estat un retrògrad, un reaccionari, un ultradretà? Una hipòtesi: el seu treball com a dramaturg té dues etapes. En la primera, quan s’oposa al franquisme i a les polítiques de Pujol amb les obres dels Joglars, desplega un paper crític respecte a la societat del seu temps, t’agradés o no; en la segona, es refugia a Madrid i s’acosta al poder borbònic i postfranquista i, en conseqüència, es revela com un artista inútil per a la societat, un cortesà que només mira per a ell. Hi ha qui diu que, més enllà del creador, com a persona sempre ha estat un egocèntric malaltís. Recordo que això ja ho deien alguns dels protagonistes de La torna, quan Boadella va escapar-se de l’Hospital Clínic de Barcelona i va deixar els actors a l’estacada. Ahir s’explicava molt bé aquí mateix, en aquest reportatge sobre els 40 anys de La torna. Qui vulgui riure les gràcies a Boadella es retrata ell mateix.

Un exemple més llunyà: Antoine Étex va ser un home compromès amb la revolta de 1830, va participar en les barricades de París, armes a la mà; Étex era escultor i si era un individu compromès amb la llibertat, com a artista era un oficialista. París és força plena d’escultures seves sorgides d’un patró conservador. Un activista que, quan feia art, no passava de ser un purità de les formes.

El cas contrari també existeix, és clar. Un escriptor meravellós com Ezra Pound va fer costat actiu a Mussolini; Jorge Luis Borges, un dels cims de  la literatura universal va tenir posicions polítiques contradictòries, com el nostre Josep Pla, per no fer sang; i què hem de dir de Louis-Ferdinand Céline, autor d’unes obres tan fascinants com abominables des de perspectives ètiques?

La cosa sovint és contradictòria. La història de la cultura és plena de creadors que han mostrat actituds clarament revolucionàries, però que mai no les han traslladades al seu treball artístic; i viceversa, artistes amb una obra rupturista i antinormativa que, en la seva vida privada o en els seus pronunciaments públics no deixaven de ser uns immobilistes recalcitrants. També hi ha casos en què tot coincideix, és clar: artistes revolucionaris de dits i fets, en un cantó; i aquells que es mouen amb actituds bavoses enfront del poder, en un altre.

Malauradament, i amb totes les excepcions que els honoren, ara mateix a Catalunya ens trobem amb casos similars d’incoherència. O de perversió. Per exemple, quan observem que hi ha associacions de creadors que encara volen mantenir el mal de l’equidistància en els seus comunicats. Un exemple: la junta de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC), de la qual sóc soci, va llençar fa uns dies un manifest que és tota una pífia, una declaració de presumpta bonhomia que no deixa de descobrir una confusió ideològica de primer ordre. Si una associació d’artistes ha de dir que respecten totes les opcions de vot, igualant les que exerceixen un poder despòtic amb les que pateixen presó i repressió, és que tenen un ideari carregat de privilegis que enyoren. Tant se val que alguns dels membres d’aquesta associació siguin molt bons artistes o persones amb un alt sentit de la democràcia si acceptem aquestes mostres de comprensió de la barbàrie.

Ho diré una vegada més: si la cultura no es compromet amb la denúncia de les injustícies, se’n fa còmplice. Els presos polítics són presos polítics, siguin del teu color o no ho siguin. La persecució ideològica ho és, t’afecti a tu o no. I en aquest clima de falta de llibertat, la creació és una gran mentida. Si no és que hi hagi artistes que vulguin ser pintors de la cort borbònica; vendre les seves obres en les fires dirigides per patrons corruptes i sortir a les revistes de gustos massius. Encara que després, en privat, facin el paper de grans revolucionaris.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb