La declaració testifical del cap de l’emergència del 29 d’octubre de 2024, Jorge Suárez, ha estat una de les més llargues que s’han fet fins ara. Suárez va anar al jutjat de Catarroja el 4 i el 17 d’octubre per explicar la seua versió. Avui seran els diputats de la comissió del congrés espanyol que l’interrogaran.

Fins ara, tots els polítics que han declarat, especialment l’ex-consellera Salomé Pradas, el fan responsable de totes les decisions, incloent-hi el retard en l’enviament del missatge Es-Alert.

El dia de la gota freda, Suárez era de vacances, però arran de les previsions meteorològiques que feia dies que es difonien va decidir d’anar al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana. Pràcticament, hi va anar des de l’aeroport, en tornar d’un viatge.

Els debats llarguíssims al CECOPI

A les 15.10, pràcticament dues hores abans de la constitució del CECOPI, Suárez va intervenir en directe a les notícies d’À Punt i va demanar molta precaució en els rius i barrancs, va dir que la situació era perillosa perquè tota l’aigua queia aigües amunt i havia de baixar, i va afegir: “Nosaltres fem seguiment de tots els barrancs, tant del riu Magre, com del barranc de Poio”.

En la declaració testifical, Suárez va dir que en el CECOPI hi va haver moltes discussions entre polítics, que els debats eren massa llargs. Hi ha unes imatges enregistrades a les 17.15 en què es pot sentir Suárez dient que hi havia la possibilitat d’enviar un missatge a tots els mòbils. Ell no parlava de l’Es-Alert, i en això s’empara l’ex-consellera quan diu que els tècnics no li van parlar del missatge en massa.

També va dir a la jutgessa que, tres hores abans de l’enviament del missatge, ell ja havia escrit un esborrany en què es demanava a la població que es quedàs en casa, però això li va sonar a confinament, i Pradas va voler fer una consulta als serveis jurídics. És tota la qüestió dels intercanvis de missatges entre ella i el cap de gabinet, José Manuel Cuenca, i “Salo, de confinar, res”. A desgrat d’això, Suárez insistia a la consellera que la llei d’emergències li permetia de prendre qualsevol decisió per a salvar la vida de la població, inclòs el confinament.

Tornant al barranc de Torrent, Suárez va declarar davant la jutgessa que, cap a les cinc de la vesprada, algú va dir en el CECOPI que el parc dels bombers de Xiva estava negat, però que ningú no va dir que per allà passava el barranc.

Una altra de les coses que va declarar, i que potser van llastar la presa de decisions, és que la consellera volia unanimitat a l’hora de prendre decisions, i que ell li insistia que ella tenia el comandament, que el CECOPI era un òrgan merament consultiu.

Ningú no va avisar la residència de Paiporta

També compareix avui en el congrés Inés Talaya, que el dia de la gota freda era la psicòloga de la residència Savia de Paiporta on van morir sis usuaris. Talaya és qui va enviar l’informe sobre els fets del 29 d’octubre de 2024 que consta en el sumari judicial, que signa Alejandro M., que n’era el director. Talaya n’ha estat directora durant uns mesos, però ara ja no ocupa aquest lloc.

Segons l’informe dels fets, el dia 29 d’octubre de 2024 va ser un dia normal en la residència. Tan normal, que ni tan sols van rebre el correu electrònic amb el protocol per alerta meteorològica que la consellera Susana Camarero, que llavors tenia la competència de Serveis Socials, diu que va enviar, a les 9.52, a totes les residències adscrites al seu departament. Però, en realitat, el correu electrònic es va enviar a la seu central de l’empresa privada Savia, que, teòricament, l’havia de reenviar a tots els seus centres. No el va enviar ni a Paiporta ni al Puig ni a Sant Antoni de Benaixeve.

La consellera Camarero va comparèixer en aquesta mateixa comissió el mes de novembre. Quan va parlar de la residència de Paiporta, pràcticament no va poder evitar les llàgrimes perquè recordava els moments d’angoixa que va viure i va afirmar que ella, “en primera persona”, havia trucat a la psicòloga per interessar-se per la situació. Sí que va admetre que, els dies anteriors a la gota freda, el seu departament no havia fet cap actuació prèvia ni cap avís preventiu als centres i residències que depenien d’ella. Però sí que va defensar, amb vehemència, l’enviament del correu de les 9.52 a la direcció de Savia, l’empresa concessionària del servei.

En tot el dia, l’equip directiu no va rebre cap avís ni de la direcció de l’empresa, ni de la Generalitat, ni de la policia local. Tot va transcórrer com un dia normal. Ni tan sols plovia. Els residents van rebre visites tant al matí com a la vesprada.

La cruesa dels fets

Segons el relat de qui aleshores era el director, a les 19.30, quan unes quantes treballadores van anar a l’aparcament per tornar a casa, una volta acabada la jornada, van veure que s’acostava com “una mar en calma”, una massa d’aigua que avançava cap al centre. Elles van córrer cap a l’interior per avisar i van començar a cridar “tothom a dalt!”, però com que eren persones grans, algunes amb mobilitat reduïda, l’operació va ser molt complicada.

Pràcticament de seguida van sentir un soroll molt fort: eren els cotxes que topaven entre si i contra la porta de la sala 3, que va ser arrabassada, i el tsunami va entrar amb molta força. Hi havia dotze ancians.

L’informe diu que la primera comunicació oficial del risc la van tenir a les 20.11, quan van sonar les alarmes en els mòbils dels treballadors. En la planta baixa hi havia 91 persones, 45 de les quals, sopant. Els treballadors van continuar pujant-los al pis de dalt com podien. Fins i tot, van fer una cadena humana, o empraven les taules per moure les persones. En un moment donat, ja no van poder accedir a la sala 3 a causa de la força amb què entraven el fang i l’aigua. Hi quedaven quatre persones. Les altres dues eren a la sala 2 i van ser desplaçades amb violència de les butaques que ocupaven pel corrent de l’aigua.

Els treballadors de la residència van provar de comunicar-se amb els bombers o amb Protecció Civil, i no ho van aconseguir, perquè la trucada sempre donava error. El document afirma que la consellera Camarero va trucar a la psicòloga del centre, que era Inés Talaya, i ella li va demanar ajuda. Fins a la una de la matinada no van veure passar un camió de bombers que ni tan sols es va acostar a la residència. Fins a les tres de la vesprada del dimecres 30 d’octubre no es va activar un pla d’evacuació dels 114 supervivents que, amb ajuda de l’UME, van ser traslladats a unes altres residències.