Dolors,

La gent de VilaWeb m’ha demanat que t’escrigui. I fa dies que el full és blanc i no hi ha paraules per a omplir-lo. Aquesta mateixa sensació ha fet que no n’escrigués cap, de carta. Des de la CUP hem enviat telegrames plens d’abraçades i petons, seguint la geografia de les presons que heu anat recorrent, telegrames d’esperances escrites en paper a màquina. Jo, però, no he estat capaç d’escriure més.

Em sembla que, en aquest cas, el que més em costa és que sigui una carta pública, que la gent llegirà en una web, i que tu, ben segur, seràs de les últimes a rebre. La pantalla corrou la intimitat.

Malgrat la paràlisi, i per a ser-te sincera també la vergonya, he decidit escriure’t.

Recordo les estones d’estira-i-arronsa al ‘zoo’ –tal com en diem nosaltres– per la Renda Garantida de Ciutadania; pel model d’un SOC massa privatitzat; per una llei contra la discriminació que podia ser un parany encobert a la dissidència organitzada; o per una gestió de la infància massa semblant al negoci.

Recordo també un tracte accessible, gens corrent, entre els passadissos d’aquell palau de moquetes, així com un canvi de guió al Departament d’Afers Socials i Famílies. Entendre les mesures de repartiment de la riquesa com a polítiques vinculades al mercat de treball s’allunyava de les tradicionals almoines que repartien engrunes. Encara que per nosaltres no fos mai prou, un país trencat per la crisi requeria tot el pa sencer.

Tot i els punts de trobada i desacord, el que de veritat em ve de gust és traslladar-te a un lloc compartit que t’ompli d’aquella sensació de casa que tant deus trobar a faltar.

La casa compartida és el nostre estimat Empordà, del qual només deus veure el cel i sentir el vent, aquell que fon el mar i les muntanyes amb pedregars que entren fins ben endins de l’aigua. Aquell Empordà que a la teva vora combina castell, muntanya pelada i verd fosc que arriba, per mitjà de la plana, fins al mar de color blau intens. Un Empordà que té olor de terra humida quan plou, que xiula quan fa tramuntana, i que sembla que es fongui en una paleta de colors rogencs a les postes de sol del mes d’agost. Que a l’estiu s’omple de gent d’arreu que fa bullir cada racó i que fa rondinar els qui hi viuen, però que a l’hivern resta plàcid i silenciós, com si el temps passés de puntetes per no molestar. Un Empordà que és casa i frontera alhora. Que s’assembla a la tramuntana: calma i rauxa combinades. Un Empordà que va ser avantguarda republicana, antifeixista i cooperativa abans que arribés la llarga nit del feixisme. Que, malgrat militars, afusellaments i pors de matinada, va mantenir a les muntanyes i a la plana el fil roig de la història. Un Empordà que, malgrat tot, veu passar el temps amb la saviesa tranquil·la de la intel·ligència, aquella que sap que saber esperar, a voltes, és guanyar.

Dolors, força, que les parets d’una cel·la no facin encongir el somni, que com diu Jordi Cuixart, és massa gros per a empresonar-lo en una cel·la. I que les presons no poden ser, mai, la solució de res. Els murs han estat, sempre, parets de la vergonya.

Seguim,

Per més repressió, més dificultat i més complicació,

Estigues segura que seguim.

Mireia Vehí

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb