Les proves paleoantropològiques trobades en el jaciment del plistocè primerenc de Dmanisi (Geòrgia) han revelat que els primers hominins que van eixir d’Àfrica eren més arcaics que les poblacions africanes i asiàtiques coetànies Homo erectus. Hi ha evidències que suggereixen que aquests hominins habitaven els boscos en compte de viure a la sabana. Fa entre 1,8 i 1,6 milions d’anys una crisi climàtica va provocar l’expansió de la sabana i altres zones àrides per gran part d’Àfrica. Com a conseqüència, les primeres poblacions d’Homo es van dividir; algunes es van adaptar a les noves condicions ecològiques i d’altres van seguir les zones boscoses en recessió.

Les nostres idees sobre com i quan va tenir lloc la primera dispersió humana des d’Àfrica han canviat dràsticament des de la dècada dels noranta, com a resultat dels descobriments del jaciment de Dmanisi a Geòrgia, que han provat la presència d’homínids extremadament arcaics al Caucas meridional fa quasi dos milions d’anys. En particular, el descobriment d’un crani bastant complet, D2700, va provocar una reavaluació de l’escenari que entenia l’Homo erectus africà i les seues novetats anatòmiques i culturals com la causa per a «eixir d’Àfrica» (Vekua et al., 2002). Les dades recents sobre el crani D4500 també confirmen aquest punt de vista (Lordkipanidze et al., 2013). Igual com D2700, D4500 presenta característiques que són clarament més arcaiques que l’Homo erectus africà, i la seua capacitat cranial també és menor que la mitjana per a aquesta espècie africana. Per tant, les troballes de Dmanisi van refutar la idea que les característiques innovadores d’Homo erectus van ser les que van propiciar el primer èxode d’Àfrica (Lordkipanidze et al., 2007).

«Les troballes de Dmanisi van refutar la idea que les característiques d”Homo erectus’ van propiciar el primer èxode d’Àfrica»

Els descobriments de Dmanisi també van refutar escenaris alternatius (Agustí i Lordkipanidze, 2011). Carbonell et al. (1999), per exemple, van proposar un escenari cultural en què un augment significatiu del Mode 2 o acheulià, amb la innovació tecnològica que va suposar la fabricació de bifaces, va provocar una migració cap a l’exterior d’Àfrica de les poblacions més primitives que encara utilitzaven el Mode 1 o les eines olduvaianes. No obstant això, la primera prova de l’existència d’eines del Mode 2 (en Konso-Gardula, Etòpia) està datada en prop d’1,4 milions d’anys, mentre que els homínids de Dmanisi són de fa aproximadament 1,8 milions d’anys.

Reconstrucció de l’esquelet de l’homínid de Dmanisi segons Mauricio Antón. Una crisi climàtica ocorreguda fa aproximadament 1,8 milions d’anys va provocar el retrocés dels boscos i l’expansió de les zones àrides a l’Àfrica. És probable que algunes poblacions d’Homo habilis provaren a seguir els boscos en retrocés fins a descobrir una zona encara habitada per dents de sabre i on podien practicar el carronyeig passiu: el Caucas meridional. / Foto: Agustí, J., & Antón, M. (2011). La gran migración. Barcelona: Editorial Crítica.

No obstant això, amb prou feines podríem considerar aquests diferents successos com una «onada migratòria». Al contrari, la majoria eren casos de migració aïllats i independents. L’expansió de la gran hiena P. brevirostris, per exemple, va tenir lloc fa poc menys de dos milions d’anys, mentre que l’hipopòtam H. antiquus la va seguir quasi 400.000 anys després. La primera evidència del babuí Theropithecus a Espanya és de fa quasi un milió d’anys, 600.000 anys després de l’arribada d’H. antiquus. A causa d’això, resulta difícil reconèixer l’existència d’una única onada migratòria que haguera traslladat part dels ecosistemes de la sabana del plistocè inferior des d’Àfrica fins al sud d’Europa, incloent-hi fins i tot els homínids. Però també és complicat detectar l’empremta africana d’aquesta migració a Dmanisi (Agustí i Lordkipanidze, 2011; Tappen, Lordkipanidze, Bukshianidze i Ferring, 2007).

Els defensors de l’onada migratòria al·ludeixen a la presència d’espècies africanes a Dmanisi (a part dels hominins, per descomptat). Mencionen la presència del felí dents de sabre M. whitei, el giràfid Paleotragus sp. i l’estruç gegant Struthio dmanisiensis. No obstant això, Vekua et al. (2002) atribueixen el Megantereon de Dmanisi a l’espècie europea M. cultridens. El giràfid Paleotragus sp. és més un vestigi del pliocè que no una girafa d’origen africà. Sabem que alguns representants d’aquest gènere semblen haver sobreviscut a la serralada de l’Himàlaia durant el pliocè, després de l’extinció a Europa al final del miocè. En contrast, una ullada a la resta de la fauna de Dmanisi revela una aclaparadora majoria d’elements comuns a la fauna europea del plistocè inferior: mamuts arcaics (Mammuthus meridionalis), cavalls (Equus stenonis), rinoceronts (Stephanorhinus etruscus), cérvols (Eucladoceros senezensis, Cervus perrieri, Pseudodama nesti), gaseles (Gazella borbonica), ovibovins (Soergelia sp.), dents de sabre (Homotherium latidens) i gossos salvatges (Canis etruscus). Fins i tot les hienes de Dmanisi pertanyen a la forma típica del pliocè europeu, Pachycrocuta perrieri, i no a la gran hiena P. brevirostris.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Jordi Agustí, professor d’Investigació ICREA en l’Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Espanya).

David Lordkipanidze, paleantropòleg, director del Museu Nacional de Geòrgia.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb