Uns aclariments necessaris sobre Laura Borràs, el Parlament de Catalunya i la ‘lawfare’

El 28 de juliol de 2022, la mesa del Parlament de Catalunya va acordar la suspensió de la presidenta de la cambra, Laura Borràs, amb els vots d’ERC, PSC i la CUP, que van votar a favor d’aplicar l’article 25.4 del reglament del parlament, que preveu la suspensió immediata dels diputats quan s’obre un judici oral per corrupció. Malgrat que la suspensió de “tots els drets i deures” es preveu de manera provisional i temporal, fins que conclogui el procés judicial, l’acord de la mesa va tenir conseqüències greus: des d’aleshores la presidenta del Parlament no ha pogut votar ni representar els seus electors, ni ha percebut el seu sou. El judici que s’inicia aquests dies al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha tornat a evidenciar la divisió dels partits polítics independentistes en el front antirepressiu –en aquest cas, sobre el significat i l’abast del que s’ha de considerar repressió estatal (per via dels poders executiu i judicial, sobretot), i en concret amb l’ús de tècniques de guerra jurídica o lawfare. En coherència amb la seva posició política, ERC i la CUP no van acompanyar la presidenta Borràs a la seva arribada al TSJC i sí que ho va fer Junts, el partit que presideix Borràs. Un cop més, la premsa i l’opiniocràcia que exploten les divisions actuals en l’independentisme han atribuït aquestes diferències de posició a interessos polítics o animositats personals, però en el rerefons hi ha una controvèrsia seriosa sobre la conceptualització i l’abast del que qualifiquem de repressió i guerra jurídica (en aquest cas per via judicial).

Deixeu-me dir primer de tot que no sóc ni afiliada a Junts, ni simpatitzant de propostes de governança associades a eixos de centre-dreta (eixos de justícia social, feminista o ecològica) que, en aquest món paradoxal de política pragmàtica i compromisos líquids amb la ciutadania fàcilment reversibles apel·lant al “realisme”, assumeixen també les esquerres. Però sí que em preocupa l’ambivalència i la confusió que envolta el concepte de guerra jurídica quan es vincula als drets polítics com a drets humans essencials en una democràcia. Per això, com vaig expressar el juliol passat en una reunió de govern del Consell de la República, considero no tan sols que la decisió del Parlament de Catalunya és un error, sinó que la interpretació que s’ha fet de l’article esmentat del reglament parlamentari és incompatible amb el marc internacional dels drets humans polítics. Per les potencials implicacions negatives per a casos futurs d’aquesta divisió de concepcions, voldria aclarir aquesta posició amb arguments que defugen el cas particular de la presidenta Borràs i pretenen aclarir de què parlem quan parlem de lawfare o guerra jurídica.

A How democracies die (2018), dos politòlegs de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, conclouen que les democràcies avui no moren habitualment per cops militars, sinó soscavades des de dins, utilitzant tècniques en aparença compatibles amb l’estat de dret i amb la democràcia. La transformació cap a l’autoritarisme sovint s’assoleix aplicant estrictament estàndards normatius criminalitzadors de manera adreçada especialment a deslegitimar o il·legalitzar l’oposició política. La democràcia antiliberal de Viktor Orbán a Hongria s’ha reafirmat aplicant normes en aparença neutrals amb aquesta finalitat contrària al seu esperit. Una de les observacions clau de Levitsky i Ziblatt és que les tendències autoritàries sovint s’identifiquen per comportaments que porten a subvertir la raó de ser de la legalitat existent, ja sigui rebutjant els resultats electorals, ja sigui negant la legitimitat de l’oposició política, o criminalitzant-la, o tolerant o promovent la violència, la censura i la restricció de drets. Les forces polítiques antidemocràtiques, per tant, s’infiltren en el sistema per mitjans aparentment o formalment legals. És per això que l’autocràcia i la lawfare són difícils de denunciar i combatre, especialment quan afecten grups estructuralment subordinats o no representats en les institucions que apliquen aquestes tècniques o mecanismes. Arriba un moment en què el sistema polític existent, sense haver deixat formalment de ser una democràcia, apareix desproveït de garanties per als drets humans, especialment per als drets polítics dels opositors, que comencen a comportar-se com si visquessin en una dictadura. Imbuïts per la por de la repressió, es rendeixen, tracten de negociar amb l’opressor per minimitzar els danys, oblidant que hi ha certs principis innegociables que no es poden sacrificar sense erosionar els pilars de la democràcia. De fet, arriben a considerar victòries les exculpacions penals parcials o la retirada de càrrecs, abandonant idees d’innocència, de llibertat i de reparacions. Si l’opressor retira l’amenaça, o en lloc de declarar-te innocent t’indulta, i en lloc de reparar-te et diu que, si fas bondat i calles, no et castigarà, ja es considera una victòria. La guerra jurídica en les trinxeres judicials que apliquen el dret penal de l’enemic involucra una conquesta de la ment de la víctima, que passa a sentir-se permanentment amenaçada i a convèncer-se que no és “realista” canviar el sistema. Aquest és, en part, el veritable efecte de dissuasió de la guerra jurídica: el famós chilling effect.

Juntament amb la propagació de notícies falses, la lawfare és una de les principals estratègies repressives de l’estat per a combatre el moviment independentista, reprimir l’exercici del dret d’autodeterminació i impedir l’efectivitat del mandat de l’1-O. Consisteix, essencialment, en l’ús de la llei i els procediments legals per part d’autoritats vinculades al poder judicial per investigar o perseguir (de manera no neutral, sinó políticament intencionada) a qui és declarat enemic polític amb l’objectiu d’eliminar la dissidència, el lideratge o el pluralisme ideològic. Per tant, l’ordenament jurídic es manipula per donar aparença de legalitat a la persecució d’opositors polítics que, de fet, són part essencial del pluralisme democràtic. L’adversari sovint és víctima d’investigacions judicials prospectives, encausat judicialment amb acusacions fabricades o agreujades amb la finalitat d’inhabilitar-lo per a l’exercici del seu càrrec polític o amb finalitats electoralistes. La guerra jurídica és incompatible amb la democràcia i els drets, perquè es basa en l’abús dels procediments legals i la subversió de la moralitat política subjacent a la noció d’estat de dret per aconseguir finalitats polítiques il·legítimes. És, per tant, el contrari de la recerca de la veritat i de la justícia. A més, la presentació de demandes o les imputacions sense proves tenen per objectiu intimidar i frustrar els objectius dels adversaris polítics i desincentivar indirectament l’emergència de nous lideratges promovent la por. De fet, la lawfare utilitza l’aparença d’institucions democràtiques per subvertir-les i afeblir-les des de dintre. Utilitzant una analogia biològica, és un tumor que fa perillar tot el sistema democràtic contra el qual cal reforçar els elements de prevenció i combat.

A Catalunya, la criminalització del dret de protesta, de la llibertat ideològica i d’expressió, la vulneració dels drets dels electors impedint l’efectivitat dels resultats electorals i la investidura de candidats a la presidència que han guanyat les eleccions democràticament, l’espionatge en massa i les suspensions de representants independentistes constitueixen elements associats a la guerra jurídica en format de guerra judicial en un context en què la defensa pacifica del dret col·lectiu a l’autodeterminació es considera una amenaça a la “seguretat” o “unitat” i “integritat territorial” de l’estat.

Malgrat els anuncis de desjudicialització i de reconeixement del conflicte polític, la realitat és que l’estat espanyol és lluny d’aturar el seu projecte repressiu fonamentat en el no-reconeixement de l’existència del nostre poble com a subjecte de drets i en aquesta visió del moviment independentista com a enemic a batre per tots els mitjans possibles (incloent-hi estratègies de lawfare). En l’escenari present, una norma que podria tenir sentit en un context de plena democràcia, com l’article 25.4 del reglament del parlament, es pot convertir fàcilment en un instrument al servei de l’eficàcia repressiva de l’estat perquè condueix a una aplicació gairebé automàtica de les decisions judicials. En el cas de la presidenta Laura Borràs, el raonament que motiva el suport limitat de partits i entitats independentistes, i que va causar la suspensió dels seus drets polítics, és la idea que no és (judicialment) perseguida judicialment per raons directament relacionades amb la seva condició de líder o representant del moviment independentista (o de l’exercici de drets), sinó que les acusacions es vinculen a “corrupció” –es refereixen a presumptes irregularitats en la contractació quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Tanmateix, en un context com l’actual, de repressió estatal per les vies executiva i judicial, sobretot, allò que esdevé rellevant no és l’objecte de persecució (el delicte concret que s’imputa), ni el temps en què les accions presumptament criminals van succeir, sinó la motivació no imparcial d’investigacions prospectives (targeted investigations, en anglès), o escrutini i persecució judicial intensos contra una persona determinada, precisament perquè ocupa la posició que ocupa, perquè és qui és (sobretot, en el cas de persones que han demostrat una capacitat de lideratge que les presenten com un “risc” en el discurs general d’amenaça per a l’estat). Com va anunciar Sáenz de Santamaría anys enrere, cal decapitar el moviment polític, i cal fer-ho, com altres dirigents polítics espanyols del PSOE i del PP han declarat públicament, amb tots els mitjans necessaris. En aquest context de poder judicial polititzat i de pràctiques generalitzades de guerra jurídica, d’emergència pels drets humans polítics i la democràcia a Catalunya, l’aplicació automàtica de la norma reglamentaria que preveu l’esmentat article 25.4, afavoreix, de facto, l’efectivitat de la lawfare o guerra jurídica.

Fa cap diferència, o n’hauria de fer cap, l’acusació concreta de corrupció? Si observem contextos semblants veurem que les acusacions de corrupció són molt efectives per a promoure els objectius de la lawfare. En un context de desprestigi i desconfiança creixents cap a la classe política, la corrupció erosiona la credibilitat i la reputació dels opositors polítics. La dimensió més difícil d’aquesta avaluació del component de guerra jurídica en una causa judicial concreta és discernir i establir la intencionalitat en l’ús de la corrupció. El concepte anglosaxó de weaponized corruption implica investigacions proactives, dirigides (no anecdòtiques ni imparcials), calibrades arbitràriament contra persones específiques (generalment, líders socials i polítics en el punt de mira dels poders establerts), que utilitzen deliberadament categories criminals com una eina per a debilitar-ne la reputació, eliminar aquests lideratges i desestabilitzar determinats partits polítics o entitats civils que representen.

Malgrat que el terme es va encunyar al nord del planeta (Dunlap, 2001), el terme lawfare se sent sovint als mitjans de comunicació de l’Argentina, el Brasil, Bolívia, el Perú, Polònia, Hongria, Turquia, Tunísia i molts altres països, en referència a casos de corrupció que impliquen líders polítics progressistes. Un exemple ben conegut: Fernando Haddad, l’ex-alcalde de São Paulo i associat al qui llavors era candidat a la presidència el Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, va ser acusat de corrupció, emblanquiment de capital i formació d’organització criminal. La fiscalia de São Paulo va presentar els càrrecs seguint la recomanació de membres opositors del grup de treball contra la formació de càrtels criminals i l’emblanquiment de capital. Els advocats de Haddad van fer públic un comunicat dient que no hi havia cap fonament per a l’acusació, que ell negava categòricament. Més endavant, el fiscal del cas va al·legar que Haddad s’havia enriquit amb mitjans indirectes i il·lícits derivats del pagament dels deutes de la seva campanya a l’alcaldia el 2012. També va ser acusat de faltes administratives en relació amb un seguit d’irregularitats en la construcció d’un carril bici a São Paulo, segons UOL. La presidenta del Partit dels Treballadors va intervenir-hi i qualificà les acusacions de notícies falses, i Haddad va negar tots els càrrecs.  Hi havia nombrosos elements que associaven aquests casos amb la voluntat d’incriminar i empresonar Luiz Inácio Lula da Silva, com va acabar passant (i el Tribunal Suprem Electoral del Brasil va prohibir que Lula fos candidat a les eleccions, quan es van presentar càrrecs penals contra ell). Concretament, va ser acusat de rebre un pis com a part de suborns a canvi d’adjudicar contractes a empreses de construcció.

Aquests casos revelen un ús manipulador de la llei que en distorsiona el sentit de “generalitat” i “igualtat en la seva aplicació”, per tal de generar una crítica social i moral, i conformar la psicologia de l’animadversió contra determinats lideratges. La manipulació dels casos per part dels mitjans de comunicació també amplifica els efectes d’aquesta estratègia bèl·lica contra els opositors polítics redefinits com a “enemics” (a l’Amèrica Llatina acostumen a ser els líders progressistes que s’oposen a l’agenda neoliberal i a promoure polítiques de justícia social i ecològica, o a defensar el dret a la terra i els drets indígenes). La falsa pretensió de l’aplicació rigorosa de l’estat de dret (en realitat, esbiaixada) amb objectius de deslegitimació de la reputació i de criminalització de dissidents substitueix cada cop més el paper dels cops d’estat militars contra aquest governs o candidats populars capaços d’oposar-se i organitzar la resistència contra el neocapitalisme i els poders econòmics globals. En paraules de Rafael Bielsa i Pedro Peretti, ” El poder real ja no necessita [dictadors militars com] Jorge Rafael Videla (1925–2013) o Humberto de Alencar Castelo Branco (1897–1967) […]. Ara són suplantats per jutges.”

La guerra jurídica també es recolza, per ser efectiva, en una guerra psicològica que reforça les divisions entre els líders i partits polítics existents que competeixen per un mateix electorat. Sobretot perquè no hi ha maneres clares de defensar-se contra acusacions greus amb implicacions criminals en un context en què el poder és exempt de controls democràtics, i jutges i fiscals difícilment poden considerar-se “imparcials” en un context de judicialització de la política on ells no responen davant de ningú. Els processos formals de criminalització no són, per tant, neutrals, sinó que són l’instrument per a assolir objectius “d’estat”. L’agenda anticorrupció és fictícia i arbitrària, però, com veiem en el cas de la presidenta Borràs, guanya l’adhesió de sectors que avaluen el cas en abstracte, com si se situés al marge de la guerra global.

Un aspecte crucial que sovint es perd de vista és el biaix en la selectivitat penal, que opera doblement en relació amb els delictes ordinaris. D’una banda, les lleis, la policia i el sistema judicial tendeixen a “sobrecriminalitzar” els membres en els grups que es volen combatre o que són discriminats sistemàticament (també passa amb els negres als EUA, per exemple, que són acusats i incriminats de manera molt més intensa que no els blancs). D’una altra banda, el mecanisme selectiu implica que aquestes mateixes mesures legals i judicials no s’apliquen als poderosos, encara que els delictes que cometen siguin molt més nocius i de gran impacte social (n’hi ha prou de veure la impunitat que tenen els més poderosos en casos de corrupció real, on hi ha hagut enriquiment). Així doncs, la lawfare també es reflecteix en aquesta modalitat específica de selectivitat penal que manipula la generalitat i universalitat en l’aplicació de les normes jurídiques. Tornant al Brasil, en la “sobrecriminalització” que va caracteritzar la persecució de Lula da Silva, l’acusació era vaga, es van vulnerar drets constitucionals (es van utilitzar escoltes il·legals i espionatge) i la sentència es basava en proves deficients i incriminacions interessades avaluades arbitràriament –el jutge, de fet, va declarar que no tenia prou proves, però que estava “convençut” que Lula era culpable. En el context de polarització social existent, es van utilitzar les xarxes i mitjans de comunicació per potenciar l’acusació, a fi de desprestigiar la seva imatge i la seva carrera política. La sentència es va utilitzar per inhabilitar Lula a participar en la política i privar-lo de llibertat mitjançant la presó preventiva.

La guerra jurídica també té efectes diferenciats per qüestions d’estatus social, raça i gènere. En aquest sentit, la sobrecriminalització sol funcionar de manera més efectiva, per exemple, per a un pobre que per a un ric, per a un indígena que per a un blanc. Certament, l’empresonament de dones no és tan freqüent, però la imatge de les dones polítiques és sotmesa a molts altres controls socials (no tan sols a l’exercit pel dret penal). Les dones líders apoderades i influents que superen els estereotips de gènere i ocupen llocs importants  tradicionalment reservats als homes pateixen molt més el descrèdit del seu lideratge i els atacs de reputació personals basats en el control de l’esfera privada, la valoració del rol de mare o les amenaces a la intimitat o preferències sexuals. 

En definitiva, tornant al cas de la presidenta Borràs, en aquest context de lawfare generalitzat, criminalització de l’independentisme i risc per als drets humans fonamentals, especialment per als drets polítics, la càrrega de la prova hauria de recaure en l’estat. La presumpció d’innocència té molt més valor quan tenim raons de sobres per a desconfiar de la motivació i fonaments de qualsevol imputació criminal contra un representant independentista. No tan sols hi ha en joc els drets dels representants, sinó també els drets dels electors en aquest ús il·legítim i manipulador de la llei per part del poder judicial sense cap mecanisme de responsabilitat social ni democràtica. La guerra legal, al cap i a la fi, persegueix la “mort legal” de l’oponent polític (els cops militars perseguien la destrucció física dels dissidents). Solament podem concloure que no hi ha guerra jurídica quan podem afirmar que es persegueix tothom de la mateixa manera judicialment, amb la mateixa motivació no discriminatòria pel fet de formar part d’un grup objectivament identificat (per utilitzar el terme del Tribunal de Justícia de la UE). Podem afirmar-ho en aquest cas, de manera prou segura perquè la presumpció d’innocència se subverteixi abans d’una sentència ferma i se suspenguin tots els drets polítics de la presidenta Borras? Jo, sincerament, crec que no. Diria exactament això mateix si l’acusada fos la diputada Vilalta.

Per això, l’article 25.4 és dubtosament compatible amb els drets humans polítics. La raó és evident: seria molt fàcil d’eliminar la dissidència política i els drets de les minories parlamentàries amb una simple acusació de corrupció. Per això, les institucions i tribunals internacionals de defensa dels drets polítics consideren que cal una sentència ferma per a inhabilitar un diputat per l’exercici de les seves funcions parlamentàries. Això és explícit en l’article 23 paràgraf 2 de la convenció americana de drets humans que exigeix una sentència per un tribunal competent en un procediment penal. Nico Krisch, com a advocat en el procediment davant el Comitè de Drets Humans de l’ONU contra Espanya en la demanda presentada el 18 de desembre de 2018 per Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull (cas 3297/2019), ho va recordar al comitè. La Convenció Europea no disposa de cap provisió tan explícita, però el Comitè de Drets Humans, en la decisió del 30 d’agost de 2022, considera que Espanya va vulnerar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966 quan va suspendre els quatre dirigents independentistes catalans del seu càrrec com a diputats al parlament català. El comitè subratlla que aquest dret “constitueix l’essència del govern democràtic” i, tot i que reconeix que hi pot haver certes limitacions, considera que la greu restricció imposada per la justícia espanyola era injustificada. Cito: “La decisió d’acusar els autors del delicte de rebel·lió que va comportar automàticament la suspensió de les seves funcions públiques abans d’una condemna penal” incompleix els requisits del pacte; en concret, aquestes restriccions de l’exercici de funcions de representativitat pública han de basar-se en disposicions legislatives “que siguin raonables i objectives”. La decisió emfatitza que per a “les suspensions de funcions públiques imposades abans de l’existència d’una condemna, els estàndards necessaris per a la compatibilitat d’aquestes suspensions amb el Pacte són, en principi, més estrictes que els que s’apliquen després de l’existència d’una condemna”. L’article del reglament del parlament que va permetre la suspensió automàtica de la presidenta Borràs és, en la meva opinió, incompatible amb els estàndards de protecció internacional establerts pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I el cas, un cas de lawfare per les raons exposades.