23.08.2017 - 02:10
|
Actualització: 23.08.2017 - 20:22
Supose que era difícil d’evitar-ho, de manera que ja ha esclatat la polèmica sobre si els atemptats de Barcelona i Cambrils van ser ‘atacs de bandera falsa’. En la terminologia militar i dels serveis de seguretat, un ‘atac de bandera falsa’ és una acció en què es fa veure que és un altre qui ataca. És a dir, es pretén crear una situació que afavoreix aquell qui ha atacat en realitat, però fent servir una disfressa i acusant un altre.
Aquestes darreres hores han circulat de manera prodigiosa teories conspiratives sobre això. Algunes són ridícules i lamentables, paranoiques. Algunes altres parteixen de fets molts circumstancials que són interessants, però que, bo i sols, no indiquen realment res. Totes tenen el defecte que són massa parcials.
Fa dècades que treballe de periodista i he seguit amb una gran passió tres o quatre d’aquests fenòmens, esmerçant-hi moltes hores. I n’he après una cosa: aquesta mena de fets són sempre d’una confusió tan gran que no en treus mai l’aigua clara fins al punt que siga irrefutable.
En el 23-F, per parlar d’un i prou, amb els anys ha restat fora de qualsevol dubte que hi estaven embolicats Juan Carlos i el PSOE. Però resulta que estaven embolicats en un 23-F que no va ser el 23-F de Tejero, tot i que era imprescindible per a fer possible el de Tejero. Però el fet és que no es va activar. És cert que tots els 23-F tenien fils subtils creats per gent de segona fila –o de tercera o de quarta– i evidentment van ser Juan Carlos i el PSOE els grans beneficiaris del colp d’estat. Però gairebé res d’allò que en sabem no és possible de demostrar-ho d’una manera prou coherent, rotunda i documentada per a portar-los a presó.
El problema dels atacs de bandera falsa és que qui els denuncia creu que són absolutament transparents i prova d’eliminar-ne la complexitat per a convèncer la gent que és així. I no hi ha mai un atac de falsa bandera senzill, que pugues desmuntar en quatre línies.
Això vol dir que ens hem de resignar a no saber què ha passat? Al contrari. Vol dir que hem de treballar molt més en cerca de proves com més indiscutibles i palpables millor. Però en el cas de la sospita d’un atac de bandera falsa cal més investigació i no tanta especulació. I sobretot cal no precipitar-se, perquè pot no ser-ho, també.
En el cas dels atemptats de Barcelona i Cambrils hi ha dades molt importants que cal estudiar a fons, però a hores d’ara encara no he vist ningú que aportàs ni una sola dada seriosa que obligàs a pensar en un atac de bandera falsa. Ara, és evident que podria ser-ho. De preguntes que, segons quina siga la resposta, ens hi podrien menar n’hi ha moltes: com és que l’imam, estranyament, no va ser expulsat després d’haver estat a la presó, per exemple. O per quina raó el govern espanyol va tardar set inacabables hores a comparèixer. O fins a quin punt van pensar a aprofitar l’atemptat per a fer sortir l’exèrcit al carrer pensant en l’1 d’octubre. Però tot això cal investigar-ho, no novel·lar-ho. Perquè fer novel·les és, en aquest sentit, una manera molt eficaç de matar la veritat. Tants anys després i encara em faig creus que no siguem conscients que una regla d’or dels atacs de bandera falsa és posar xarlatans a dir que allò és un atac de bandera falsa, per afegir més confusió a tot plegat.
Sabem que tot allò que envolta l’imam és molt estrany. Molt. Sabem que és simplement desconcertant que un grup de joves de Ripoll, sense cap indici extern de res, de sobte tinguen un pis franc a Alcanar i infrastructura per a moure’s amunt i avall del país. És difícil de creure que només siga una casualitat que això passe precisament ara i en aquest moment i en aquest país. Encara és més difícil de creure que els serveis secrets del Marroc no tinguen constància prèvia de res, precisament tractant-se d’un imam. Sabem que l’estat espanyol no va passar informació vital als Mossos, però no sabem per quina raó. I tenim molt de dret de sospitar de la policia espanyola sabent que hi ha si més no un antecedent, l’operació Caront, en què van avisar un grup gihadista que eren controlats per la policia catalana, un fet dels més greus que conec i que em puc imaginar.
I evidentment sabem, en un altre nivell, qui és Mariano Rajoy. I recordem què van fer, ell i el govern on ell estava, l’11-M. I hem vist les mentides que durant anys una certa premsa de Madrid ha publicat insistentment sobre què va passar a l’estació d’Atocha i de fet sobre qualsevol cosa. I sabem que l’estat espanyol va negar l’existència del GAL fins que la calç viva els eixia per les orelles. I sabem, per tant, que han estat capaços de matar des del govern. I hem vist en l’operació Catalunya tot allò que fan per prevenir la proclamació de la república i quants fils diversos mouen. I resulta estrident que Margallo digués que d’un atemptat te’n pots refer però de la independència no. I no podem menystenir, en aquest sentit, fets tan remarcables com ara que els Mossos no són dins l’Europol perquè Espanya no ho vol. O que el govern de Rajoy va provar d’impedir la contractació de cinc-cents mossos més. O que s’han passat anys sense convocar la Junta de Seguretat de Catalunya. I tantes i tantes coses com aquestes…
Hi ha material de sobres per a estirar uns quants fils, a veure si hi ha res, si és que hi ha res. Però és un material que reclama molta paciència, un rigor infinit i esforç sense límits, no pas frases brillants. Si de debò algú vol acusar l’estat espanyol d’haver fet coses anormals en relació amb l’atemptat de la Rambla, cal que presente dades incontestables i un relat sense fissures. No ens calen ni fantasia ni ganes de guanyar per KO en un minut.
Perquè, ho lamente molt, però en el món les coses funcionen així: són complicades però no paranoiques. I si volem ser la societat seriosa que aquests dies hem estat, ara no ens podem permetre el ridícul de fer circular pel·lícules barates en compte de fer investigació a fons.
S’intueixen coses i se’n saben d’altres (massa poques, massa inconsistents, com vós bé dieu), però és evident que això “ara no toca”. Amb una mica de sort, la simple malfiança de molta gent serà el granet de sorrà que ens mancava per una eixida exitosa i ja definitiva de tot aquest mal son.
Jo puc dir, per exemple, que a totes les raons que nodreixo de fa molts anys a favor d’una Catalunya independent, ara s’hi ha afegit la seguretat personal i de la meva família. Jo vull la protecció dels mossos i guàrdia urbana d’aquí! Mai la de les policies foranes que només ens han detingut i colpejat i obligat a parlar en “cristià”. De més a més, vull uns Mossos d’Esquadra potents, autosuficients i amb tots els recursos humans, tecnològics i econòmics possibles – just aquells que el poble català pot proveir.