L’assalt al ¡Cu-cut!, un ‘a por ellos’ de fa cent vint anys que va fer reaccionar el catalanisme

Dissabte 25 de novembre de 1905 al vespre. El dramaturg Ignasi Iglésias estrena al Romea la seva obra Les garses. El teatre és ple de gom a gom, i no hi falta ningú. Però a l’entreacte ningú no parla d’allò que han vist a l’escenari; els fets que han passat a quatre passes ocupen totes les converses. Un nombrós grup d’oficials s’havia reunit entorn del Cafè Español de la plaça Reial, enmig de visques a l’exèrcit i a Espanya. D’allà estant, se’n van a peu, sentint-se impunes, per assaltar la impremta, al carrer d’Avinyó, i la redacció del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i la redacció de la Veu de Catalunya, a la rambla de les Flors, entre el Mercat de la Boqueria i el Palau de la Virreina. A més de la destrossa, els militars exaltats formen una foguera amb mobles, papers, diaris i més material tret de les redaccions de les publicacions, i, envigorits per la gesta, es dediquen a atemorir els qui passegen aquella hora per la part alta de la Rambla. Els obliguen a cridar “Viva España” i més proclames patriòtiques. Hi ha una cinquantena de ferits per cops de puny, de pal o de sabre.

Militars sense sentit de l’humor

Tot havia començat amb les eleccions municipals del 12 de novembre d’aquell any, 1905. Després d’una campanya plena de tensió, insults i articles inflamats a la premsa, la Lliga Regionalista havia aconseguit de millorar en vots i en escons els resultats, encara per darrere dels republicans, en un consistori que havia desterrat els dos vells partits dinàstics. L’èxit relatiu es va celebrar amb un banquet al Frontó Comtal, conegut com “el banquet de la Victòria”. Precisament, aquest serà el títol de l’acudit que Joan García Junceda publicarà al número del ¡Cu-cut!, setmanari satíric afí als catalanistes conservadors, dedicat a la celebració, en què es veu el diàleg entre un oficial de cavalleria vestit amb les millors gales d’hússar i un ciutadà. El primer afirma allò de “¿De la victoria? Ah, vaya, seran paisanos”, en referència directa a la manca d’èpica de l’exèrcit espanyol, derrotat pocs anys abans en la guerra hispano-nord-americana. El número serà finalment censurat, i l’acudit suprimit, però quan ja havia fet el seu efecte: empipar els militars sense sentit de l’humor.

La gosadia dels dibuixants del ¡Cu-cut! corre com un regueró de pólvora per les casernes d’una ciutat on la suspensió de les garanties constitucionals és la solució habitual arran de qualsevol mena d’incident polític, social i d’ordre públic, i irrita un exèrcit que no tolera cap mena de crítica, no tan sols contra aquella institució, sinó contra tot allò que consideraven símbols de la pàtria: el rei, la bandera, l’himne… L’antimilitarisme dels sectors obrers i republicans s’ha estès a causa del desastre de 1898, però els sectors catalanistes i burgesos veuen la milícia no pas com una solució sinó com a part del problema.

Amb els processaments militars contra activistes, polítics, periodistes i dibuixants –com el que s’instrueix contra Josep Maria Folch i Torres, llavors director de la Tralla–, el menyspreu s’escampa cap a un exèrcit sobredimensionat i mal preparat, que torna de les colònies perdudes cap a la metròpoli amb l’orgull ferit, s’abroga un paper més que actiu en la política, amb una forta connexió amb el rei, i es fa responsable de la defensa de la pàtria contra els enemics interiors, en absència d’exteriors. Les escaramusses violentes entre els joves catalanistes, que acusava de proferir crits contra Espanya, i els membres de la Fraternidad Republicana, servirien d’excusa per la “quarterada”, però l’acudit de Junceda va ser l’espurna que va fer encendre aquell a por ellos de fa cent vint anys.

La reacció unitària contra la llei de jurisdiccions

Mentrestant, al Romea, el públic passa de l’astorament general a la indignació, a mesura que es van tenint més notícies dels fets. L’advocat Amadeu Hurtado, republicà i catalanista sense partit, és testimoni de la frase pronunciada pel periodista Josep Roca i Roca, que havia apadrinat el desembarcament d’Alejandro Lerroux a la ciutat i que sempre que pot ataca virulentament el catalanisme des de l’Esquella de la Torratxa: “Això no pot continuar; s’han d’acabar d’una vegada les nostres baralles; hem d’ésser una sola cosa tots els catalans.” El crit de “Visca el treball!”, amb què es clou l’obra, pronunciat per l’actor Jaume Borràs, provoca un esclat que va més enllà. L’aplaudiment vibrant, unànime, nerviós, inacabable, esdevé senyal d’indignació i de condemna, entre els que, com Hurtado mateix, sortint del teatre s’arriben fins a la Rambla.

La ciutat es troba en xoc. S’ha posat de manifest que el capità general o bé no controla els seus homes o bé els esperona, i el governador civil i militar tampoc no queda pas millor. El batlle, Bosch i Alsina, protesta per l’atac i posa el seu càrrec de disposició del Ministeri de Governació espanyol. Alhora, periodistes i dibuixants –les víctimes– són arrestats, acusats d’haver provocat els fets, mentre els militars campen lliures. Entitats polítiques i cíviques denuncien els fets, i l’endemà passat l’escàndol arriba a les Corts: El marquès de Camps causa sensació amb una denúncia rotunda dels delictes comesos pels militars, i mostra al senat la destral dels militars que havien assaltat la Veu. Les guarnicions de tot l’estat espanyol se solidaritzen amb la de la Barcelona, amb plecs de signatures que passen entre els militars d’alta graduació. Només un refusarà d’estampar-hi la signatura: el tinent coronel d’enginyers de Lleida Francesc Macià. Finalment, pressionat pels militars –que no s’estan de cercar el suport del rei Alfons XIII–, el govern del liberal gallec Eugenio Montero Ríos presentava al congrés la suspensió, una vegada més, de les garanties constitucionals a Barcelona, abans de dimitir el càrrec. Seria substituït per Segismundo Moret, també liberal, que mira d’acontentar l’exèrcit amb un projecte de llei de “repressió dels delictes contra la pàtria i contra l’exèrcit”, que atribueix als uniformats la competència de perseguir qualsevol ultratge a la nació, l’himne, la bandera o l’exèrcit espanyols.

Mentrestant, al congrés el veterà líder republicà Nicolás Salmerón pronuncia un discurs decisiu, en què convida els regionalistes a oblidar les velles disputes contra l’adversari comú. És l’embrió d’una unitat d’acció que aviat aplega republicans –federals, nacionalistes i unitaris–, carlins i catalanistes, contra la llei, i que amb grans manifestacions de masses acabarà cristal·litzant en una coalició electoral: Solidaritat Catalana, que obtindrà una gran victòria a les eleccions de l’any 1907. Només en resta fora Alejandro Lerroux, que amb la seva inflamada retòrica anticatalanista i demagògica clamava: “Els castellans, que formen la tercera part d’aquesta població, no gosaven parlar fort a la Rambla, perquè la bèstia separatista feia cínicament befa del seu idioma.” I encara afegí: “Si hagués estat militar, hauria anat a cremar la Veu, el ¡Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe, pel cap baix.”

Tot i l’èxit electoral, que va dur a les corts polítics com ara Francesc Cambó, Jaume Carner, Josep Puig i Cadafalch i l’ex-militar Francesc Macià, Solidaritat Catalana no va reeixir a derogar la llei de jurisdiccions, el seu primer objectiu, ni a avançar cap al reconeixement de la singularitat catalana, dividida aviat per la conflictivitat social que esclatà amb la Setmana Tràgica. De tota manera, va ser una fita ineludible de l’ascensió del catalanisme com a moviment polític de masses, que pocs anys després va obtenir l’aprovació de la Mancomunitat de Catalunya.