Langston Hughes, al·leluia

Algú va dir, just acabada la Segona Guerra Mundial, que no trobava res pitjor que la condició negra als Estats Units. Una declaració provocadora, havent passat el que havia passat a Europa i al Japó, però no pas esbiaixada. En les dècades transcorregudes algunes coses bàsiques han canviat en aquell estat d’estats per a la població negra –a canvi, això sí, de l’assassinat continu dels seus líders polítics–, població que actualment és millor de dir afroamericana justament per aquests canvis legals que en els anys cinquanta i seixanta passats en van reconèixer la condició americana, que llavors no considerava tampoc la població originària, les tribus índies, només la podia ostentar la població caucàsica, blanca: lleis contra la segregació, pel dret de vot, pels drets civils. Però des dels seixanta fins avui, les coses han anat de mal borràs per a la gent negra pobra dels suburbis i fins del centre de la ciutat, n’hem tingut i en tenim any rere any uns quants exemples. La classe mitjana negra (de black, no del despectiu negro, pronunciat nigro) les passa magres, en aquests anys que han fet saltar arreu el mateix concepte de classe entre la gent treballadora i la que abans en dèiem classe mitjana. Potser la policia i el racisme (que als EUA sovint són el mateix) no assassinen tant la classe mitjana, però tampoc no es pot dir que se’n salvi. Han tingut un president negre, sí, però poca cosa hi han guanyat. Per no parlar de la brutal reacció immediata contra un negre a la presidència de la classe política populista i del vot de la desatesa població rural blanca empobrida, se’n diu Trump. Pitjor que negre és ser català, va dir Pedrolo, potser ara no ho sostindria, no ens maten any rere any.

La cultura afroamericana resisteix i dóna grans fruits, certament. És el llegat del Renaixement de Harlem, la Harlem Renaissance, d’ara fa un segle. Ací tenim informació –dono la pàgina anglesa perquè la catalana fa pena– sobre aquest moviment capital del segle vint en tots els àmbits de la cultura, memòria que motiva l’al·leluia d’aquestes ratlles meves. Un al·leluia perquè per fi tenim el primer llibre traduït de l’enorme poeta, escriptor de relats i opinador polític Langston Hughes (1902-1967), significat representant del renaixement harlemès. És el recull de contes Els blancs, traduït per Pau Gros per a Godall Edicions.

Des de les traduccions de James Baldwin, que ara tinc entès que es reeditaran, i d’Un home invisible de Ralph Ellison a can Vallcorba, traducció de Dolors Udina, fa catorze anys, que un llibre no m’havia fet tan feliç com l’aparició en l’escena catalana de Langston Hughes. Els contes aplegats s’ho valen, parlo per mi amb ganes que els llegiu.

Aquest enorme autor va ser en el centre dels debats en les publicacions de tot abast del Renaixement de Harlem sobre el paper de l’art i la literatura en l’expressió afroamericana i la superació dels estereotips arrossegats per la mirada blanca. Va ser aclamat per alguns com el poeta llorejat del moviment. Altres el van criticar per l’ús del dialecte i les vívides i observades representacions de sales de música i de ball i d’escenes de carrer sense i amb prostitutes i prostituts. Cent anys després encara es parla de si era gai o no, a diferència de Baldwin, una generació més jove, que se’n va declarar de bon començament.

Hughes va participar activament en el debat intel·lectual sobre la representació negra, obrint camí a tants artistes posteriors. Retrata de manera realista i sensible les persones low-down folks “gent de baix nivell”, com les va anomenar, en tot: poemes, assaigs, contes, obres de teatre, novel·les i columnes de diaris. Autor de més de quaranta llibres, no va perdre mai el contacte amb la gent treballadora.

El retrat que, en detall, encapçala aquestes ratlles, és del 1925, una obra de Winold Reiss, alemany emigrat, pintor i ensenyant, un dels poquíssims artistes blancs propers als artistes negres, en aquells anys de reconstrucció cultural, el que artistes i intel·lectuals en van dir el Negre Nou. El retrat de Reiss recull les dues línies principals de l’estètica i l’ètica del Renaixement de Harlem: representació realista (figurativa, en diem ara) de la negritud i disseny industrial urbà modern. Hughes hi apareix pensatiu, concentrat, mirant cap al penós passat sense amargor, sobre un fons de disseny ultramodern, és l’home que trasllada la dinàmica experiència urbana a la poesia i al conjunt de la seva obra.

L’home que aquells mesos escrivia això i ho publicava l’any següent, 1926, en l’article “The Negro Artist and the Racial Mountain” (“L’artista negre i la muntanya racial”), que podem llegir ací: “Si la gent blanca està contenta, nosaltres ens n’alegrem; si no ho està, no importa. […] Si la gent negra està contenta, nosaltres ens n’alegrem. Si no ho està, el seu enuig tampoc no ens importa. Construïm els nostres temples per a demà, tan forts com en sabem, i estem drets dalt del cim de la muntanya, lliures dins de nosaltres mateixos.”

Benvingut, Langston Hughes, ni que sigui al cap d’un segle!