17.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.07.2025 - 22:29
Aquestes darreres hores, un grup de vint secretaris nacionals de l’ANC que configuraven l’anomenat sector crític han fet pública una declaració en què anuncien que es desvinculen del secretariat nacional –o, fins i tot, de l’ANC– i formulen consideracions molt agres sobre l’organització de què formaven part.
Són, essencialment, els mateixos actors que van impulsar la presentació de l’ANC a les eleccions en la proposta de Llista Cívica. I en relació amb això cal recordar –per contextualitzar adequadament el moviment actual– que la proposta de Llista Cívica va ser rebutjada pels socis de l’Assemblea el març del 2024, en una votació particularment ajustada. És igualment significatiu que abans d’aquesta dimissió col·lectiva el sector crític s’havia oposat frontalment a la reforma dels estatuts i del reglament intern de l’ANC i havia estat categòricament derrotat el primer de juliol passat. Contràriament a la seua posició, la reforma dels estatuts es va aprovar amb un contundent 73% de vots favorables i la del reglament intern amb un 75%.
Evidentment, el dret d’impulsar un projecte polític, de constituir un partit, de concórrer a les eleccions i d’aspirar legítimament a la presidència de la Generalitat és inqüestionable. Seria absurd que persones manifestament compromeses durant anys amb la causa independentista, com ho són la majoria dels membres d’aquest sector crític, no emprenguessen allò que consideren òptim per a assolir-la. En aquesta qüestió, no hi tinc cap reserva: tenen el meu respecte i els desitge èxit en el seu projecte, com en desitge a qualsevol altra formació independentista.
Allò que ja no veig gens clar és que, per a materialitzar el seu objectiu, comprometen –o originen una dinàmica que debilita– l’ANC. Les organitzacions complexes, especialment les democràtiques i assembleàries, inevitablement susciten sempre tensions entre dirigents i bases i entre sectors dins seu, però la solució d’aquestes tensions no pot ser mai la destrucció de l’estructura organitzativa. Això és absurd.
Durant tots aquests anys he fet dotzenes, diria que centenars, d’actes per tot el país i he pogut comprovar una vegada i una altra, i encara avui, que l’Assemblea Nacional Catalana marca la diferència. Si vas a qualsevol lloc de bracet de l’ANC, allà hi ha la gent. I té un valor immens que això siga així, malgrat tots els embats i les dificultats que ha viscut.
Temps arrere, em vaig manifestar públicament a favor de la Llista Cívica i vaig participar en actes que debatien aquesta qüestió amb les bases. No m’agrada dissimular i crec que ho he d’explicitar perquè s’entenga la meua posició d’avui. Tanmateix, a partir del moment que la majoria de l’Assemblea va decidir que aquell no era el camí a seguir, ho vaig assumir sense reserves.
Ho vaig assumir perquè estic convençut que en les organitzacions –de qualsevol naturalesa– la discrepància ha de ser, i pot ser, compatible amb la cohesió. Dins qualsevol entitat organitzada hi ha, inexorablement, majories i minories, i acceptar la victòria de l’altre no és cap indignitat ni cap humiliació.
Però ho vaig assumir, sobretot, perquè amb els anys he après que les institucions són sempre molt més determinants que no les individualitats. I per aquesta raó em sembla que preservar la força i el prestigi de les institucions és infinitament més important que no pas convertir-les en l’escenari de disputes personals o partidistes.
En aquest país nostre, i d’una manera particularment accentuada dins el moviment independentista, el dolor per no haver pogut sostenir la declaració d’independència del 2017 ha derivat en una situació que puc comprendre, però que cada dia em costa més de compartir: una atmosfera viciada d’acritud, desconfiança i, fins i tot, violència dialèctica entre persones que militen en el mateix moviment, comparteixen un idèntic objectiu final i han demostrat fefaentment el seu compromís amb el país i la societat.
Ja ho sabem, que les derrotes col·lectives sovint motiven processos de fragmentació interna, tal com Antonio Gramsci va observar analitzant les crisis d’hegemonia: quan un moviment fracassa en els objectius estratègics, sempre sorgeixen tensions entre sectors que cerquen explicacions i responsabilitats diferents. Però aquesta dinàmica, comprensible del punt de vista humà, pot esdevenir demolidora per a la cohesió organitzativa. I és per això que no entenc ni puc entendre que gent que vol la victòria de tots, del país, no faça res per evitar-ho.
PS1. Com cada dijous, ahir hi va haver La tertúlia proscrita, en aquest cas la darrera de la tercera temporada. Una tertúlia en què van participar també aquesta setmana Josep Nualart Casulleras i Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària. Vegeu-ne el vídeo. Com es va anunciar en el programa, la nova temporada començarà el mes d’octubre amb un nou format.
PS2. Carme Forcadell ja no és a la primera fila de la política, però és evident que continua essent una veu influent. Després de l’acord sobre això que n’han dit el finançament singular, la seua veu ha estat una de les que, dins ERC, s’han alçat per a denunciar-lo. Odei A.-Etxearte l’ha entrevistada: “Molts dels militants d’ERC que van votar la investidura d’Illa ara no ho farien”.
PS3. El Què Sé Jo? és un dels jocs de VilaWeb que desperta més passions. Avui us en presentem un de nou que tracta sobre l’ortografia de la o i de la u, un niu de confusions, sobretot entre els parlants del català central. Hi podreu jugar fins el 31 de juliol, igual com podreu continuar jugant al Paraulògic, al Mot-li! i al Minimots.
PS4. Estem agraïts de qualsevol aportació que pugueu fer a VilaWeb. Però una subscripció anual té un impacte molt més gran: ens permet d’invertir amb més força en el periodisme valent i essencial que necessitem. Gràcies.
