13.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 13.11.2022 - 22:15
Divendres vaig escriure un editorial d’urgència sobre el pacte per a reformar la sedició i les conseqüències que tindria. Hi analitzava el paper del PSOE perquè és el rovell de l’ou de tot i deixava per a un altre dia l’anàlisi del paper d’ERC, que la faré avui. El pas de les hores, però, ha permès que apareguen detalls interessants. Per exemple, en aquesta entrevista que publiquem amb Jaume Asens, ell recorda que ERC s’ha mogut molt des d’aquell punt inicial en què es negava fins i tot a parlar d’indults. Però l’actitud enfront de la repressió no és l’únic canvi, ni tan sols el canvi central, com les dades expliquen molt bé.
A Catalunya el CEO publica un baròmetre que, més enllà de l’eterna polèmica pels escons que adjudica a cadascú –en parlaré més avall–, és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. Per l’abast de la mostra i per la continuïtat de la sèrie. Per això és bo de llegir-lo amb molta atenció. I el darrer baròmetre del CEO explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010.
Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels qui es defineixen com a votants d’ERC responen que volen “un estat independent”. Un 58,2% que, clarament, contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP que volen la independència. Concretament, prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’autonomia, de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.
Però encara hi ha més. Quan es demana als votants d’ERC quin partit votarien si no poguessen votar el seu, resulta que l’opció majoritària, un 15%, diu que votaria el PSC. Abans que els altres partits independentistes. Després ve el 13% a Junts i la CUP, però la primera opció del votant d’Esquerra és votar el PSC. Com que aquesta pregunta tan interessant és nova en el baròmetre del CEO, no podem saber com ha evolucionat en el temps, però, siga com siga, és evident que trenca la línia de votar independentista. Una línia que, en canvi, mantenen els altres dos partits: el 23% dels votants de Junts i de la CUP diuen que si no poguessen votar Junts votarien Esquerra i fan d’Esquerra la seua primera alternativa. I respecte del PSC? Dels votants de Junts, si no poguessen votar el seu partit, tan sols votarien el PSC un 2%. I en el cas de la CUP el 0%, el 0%!
Cal remarcar també que, significativament, el 9% dels votants del PSC diuen que si no poguessen votar els socialistes votarien ERC. I és una dada cridanera, perquè després de l’opció de votar ERC els socialistes diuen que votarien En Comú Podem, Ciutadans o el PP. I tan sols per sota d’aquests partits apareixen Junts, que el votaria un ínfim 1% dels socialistes, i la CUP –menys de l’1%. Per a un grup notable de socialistes, doncs, el bloc independentista ja s’ha trencat del tot. I aquesta és una dada sociològicament molt interessant.
Amb aquestes dades, i moltes més de semblants, podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren. I, en relació amb això, quan parle d’actituds, de missatges, hi ha encara una altra dada del CEO que em resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situen entre màxim espanyolisme i màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en màxim catalanisme, on pràcticament eren tots fa pocs anys. Com si els fes por. I no és gens complicat de veure-hi, per tant, un reflex de tots els discursos contra això que en diuen l’essencialisme, que tant han sovintejat aquests darrers temps des d’ERC.
Podríem estar tot el dia parlant-ne i revisant dades, però crec que amb aquestes ja n’hi ha prou per a veure fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat. També podríem fer una mica de semiologia i observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonés, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Però crec que, per rematar aquesta anàlisi, m’hauria de centrar en les raons concretes que ERC pot tenir per a votar una reforma de la sedició tan polèmica. I açò té més a veure amb la lluita per l’hegemonia política i amb l’ocupació del màxim espai de poder públic que no amb cap altra cosa.
No sabrem mai què hauria passat si el president Puigdemont s’hagués mantingut en la idea de convocar eleccions autonòmiques després del Primer d’Octubre i, per tant, no s’hagués proclamat la independència ni hi hagués hagut l’exili. Però si ens situem en aquella època crec que tots pensaríem a priori que ERC hauria encapçalat l’unilateralisme. Perquè ells eren els radicals, ells eren els que empenyien, ells van ser els responsables de bona part de l’operatiu del Primer d’Octubre –no de tot, però sí d’una part substancial. Com pot ser, doncs, que avui siguen tan moderats que reben sense immutar-se ni envermellir les floretes de Duran i Lleida?
Molts de vosaltres deveu haver llegit editorials anteriors en què he denunciat que l’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguen, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans. Gràcies a dues condicions insòlites que són que tot el poder l’acumula el secretari general i que dels diners públics en poden fer gairebé allò que els done la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li passa a Esquerra: s’han convertit en sistema i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor –i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.
Les eleccions del 155 per a Esquerra van ser un colp molt dur; recordeu com es va sentir la veu de Marta Rovira per un micròfon obert dient que somriguessen “com si haguéssim guanyat”. El país, la gent, aquella nit pensava que havíem derrotat, entre tots, el 155 però per a ells la cosa important era que havien perdut contra Puigdemont. La resta de la història, començant per la negativa a investir el president Puigdemont, crec que tothom la pot reconstruir mentalment. Simplement, si Puigdemont representava l’unilateralisme, ells, per guanyar-lo, cada dia se n’havien d’allunyar més. Òbviament, la presó i l’exili eren un impediment majúscul per a fer segons què. Però els indults van aplanar el camí fins al punt que en la darrera taula de negociació van signar –va signar el govern, però només hi havia polítics d’ERC– que ells no es mourien del marc constitucional espanyol.
I aquest era el corol·lari necessari a la tasca de deixar de ser radicals i perillosos per a l’estat. Tasca que s’ha anat construint, en bona part, perquè quan només penses en les coses pràctiques tendeixes a perdre’t amb els principis, amb un orgull incomprensible i tot. Amb un orgull només explicable perquè creuen que així poden enfonsar Junts i la CUP i acaparar, en conseqüència, un poder immens. Quan fa una setmana el programa televisiu de Gabriel Rufián va convidar Cayetano Martínez de Irujo, el fill de la duquessa d’Alba, la promoció de l’entrevista era una frase de l’aristòcrata espanyol dient: “Puigdemont és nefast, ben al contrari de Junqueras, que no em cau malament.” Jo em moriria de vergonya si el fill de la duquessa d’Alba digués que VilaWeb li agrada. Supose que ja m’enteneu…
Acabe: quan els resultats pràctics, que d’això parlem, passen a ser l’única cosa que importa, les idees, la ideologia, reculen. I el càlcul tan solament es fa sobre la base de què em beneficia més, sense importar molt la coherència. I en la situació actual, especialment a curt termini, a Esquerra li importava sobretot tapar les veus que criticaven que la taula de diàleg no servís per a res. Per això haurien signat allò que fos. Per això ho han signat.
PS1. He dit més amunt que diria alguna cosa de la polèmica sobre l’atribució dels escons al CEO. Una cosa són les dades que el CEO ens dóna sobre els partits, cadascun per la seua banda. Molt fiables. Però una altra cosa és quan fa competir els partits entre si. Simplement, perquè hi ha un biaix important, que és la tria dels enquestats. En el cas concret d’aquesta enquesta, un 12,3% dels enquestats recordava haver votat el PSC en les anteriors eleccions i, per tant, hom el podia considerar votant socialista; un 18,3% recordava haver votat Esquerra; i un 8,9% recordava haver votat Junts. En les eleccions anteriors el PSC tenia 2 punts més que ERC i Junts 1 menys que ERC; i en l’enquesta Esquerra té 6 punts més que el PSC i 10 més que Junts. Després això proven d’arreglar-ho amb allò que en diuen la cuina, però és clar…
PS2. Que baixe el nombre de votants independentistes d’Esquerra no vol dir que baixe el nombre d’independentistes. Uns se’n van i uns altres entren. No us obsessioneu amb això, ara.
Tot l’analisi suposa que els estrategues dels partits, en aquest cas d’esquerra, miren molt el curt termini. Perquè la situació del país mai tornarà ser la del 2016. Mai. I els ferits, apallissats, humiliats…(i els seus familiars i amics) no ho oblidaran mai ni ho perdonaran. No tenen més llums?