L’Alcúdia (Ribera Alta) té un corre-traca molt particular, la traca quilomètrica, un dels actes més esperats de les festes dedicades a la Mare de Déu de l’Oreto, patrona del municipi. S’hi barreja emoció, risc, soroll i olor a pólvora i es viu en família. Comença a les dues del migdia, dura uns dotze minuts i acaba en una ‘mascletà’ monumental.

Es va encendre el dissabte 8 de setembre amb unes condicions meteorològiques complicades que van omplir de nervis el dia gran de la festa. I és que no és gens fàcil tenir èxit en la traca quilomètrica de l’Alcúdia, el so i el ritme són fonamentals: ha d’explotar amb força i de manera regular perquè gent de totes les edats hi puguen córrer davant d’ella, tothom ha de quedar satisfet de l’experiència i, tant si acaba bé, com si no, tothom en parlarà.

A les onze del matí el cel amenaçava pluja i quatre operaris de la Pirotècnia Crespo eren el centre d’atenció al carrer, s’afanyaven a muntar els últims trams de la traca. Vicent Crespo apuntava: ‘Nosaltres fa més de trenta anys que tirem la traca i n’hem passat de tots els colors. Fa tres anys va ploure, la traca no va explotar en alguns llocs i vam patir molt. Així que, enguany, com que tinc por de fracassar, l’he enfundat en plàstic perquè funcione igual, si s’arranca a ploure.’

Un operari portava la traca als muscles, la desenrotllava i l’escampava al terra mentre un company s’encarregava d’ensemblar-la al llarg cordell que serveix per mantenir-la tensa. Uns metres més enrere, dos operaris pujaven i baixaven de l’escala que s’utilitza per enlairar-la enmig del carrer i lligar-la a les balconades, amb l’ajuda de cordells curts. Amb tot això, la traca quedava recta, o en forma de ziga-zaga, a una altura de tres metres i a un de les façanes, aproximadament.

Aquesta operació es va repetir cada quatre o cinc metres, van desplegar uns 1700 metres de traca pels carrers del centre històric del municipi. Segons l’historiadora i activista de la cultura popular, Oreto Trescolí: ‘La gràcia de la traca és, com en altres llocs on es fan rituals semblants, que segueix el recorregut de la volta de processó. Ací, als pobles de la Ribera, els carrers de volta són molt importants, diuen: – Vius en carrer de volta, allà per on passa la processó… Cap al segle XVIII eren els carrers que limitaven el nucli històric de l’Alcúdia, la volta de processó li pegava la volta al poble i ara, cada carrer d’aquests, s’anomena carrer de volta. I això passa en tots els pobles de la Ribera. Com passa a Algemesí, que s’ho estimen molt i pengen cobertors o tapissos en les balconades. Ací, la traca és el preàmbul de la processó, prepara els carrers, avisa de que hui és el dia gran de les festes.’

Els secrets de la traca
Córrer davant la traca és una festa. Segons Crespo: ‘Una bona traca quilomètrica ha de tenir carrer amples i carrers estrets perquè la gent gaudisca d’anar agrupada i d’anar solta, i això és una cosa clau que té Alcúdia, tenim carrers de tota mena i la gent s’ho passa bé i la traca va a la marxa, explotant al mateix ritme, cosa que no és fàcil’.

Trescolí apunta: ‘Ací ha costat molt de pillar-li el punt a la traca… no tots els pirotècnics han valgut, hi ha hagut qui l’ha feta molt ràpida o massa lenta. Un any es va fer una prova per calcular-li la velocitat enmig d’un descampat. És que la gent ha de córrer a un ritme vivet, vull dir, que tinga la poreta de que la traca l’agarre però sense el risc de que li passe res. El soroll ha de ser intens i la mascletà final ha de ser explosiva i quan més forta millor.’

La traca porta pólvora negra, una barreja de nitrat potàssic, sofre i carbó. És més fluixa que la que es comercialitza per a altres manifestacions festives, com les traques que es tiren a les bodes, la dels coets de les despertades o les que tiren els seguidors del futbol, per exemple. El procés d’elaboració és senzill i llarg, Crespo diu: ‘Porta poc explosiu, 0’005 grams per tronet. Els fils o conductes de la traca es fan en banyat, amb aigua, i alcohol. En un dia ho fem tot, la metxa i la pólvora, ho deixem assecar un temps, per abril o maig, i després ho enfundem en paper o plàstic.’

Els moments previs
Al mateix temps que els operaris muntaven la traca s’hi feia el trasllat de la Mare de Déu de l’Oreto a dins l’església, des de la capella de la comunió a l’altar major, seguint la nau del temple. El tabal i la dolçaina acompanyaven els ‘dansadors’, que ballaven armats amb planxes i bastons, el seu so es barrejava amb la música de les dolçaines i de la banda La Filharmònica Alcudiana, que tancava el seguici darrere de la marededéu. Trescolí apunta: ‘La imatge de la Mare de Déu de l’Oreto és una de les poquíssimes talles tardogòtiques originals que es conserven, és l’autèntica, en guerra es va amagar en el pessebre d’una casa. És una talla del segle XV, una mare de Déu de la llet que és impressionant. Només ix hui i l’acompanyen els seus guardians que ballen i porten una cinta al barret, l’anomenada “mida”, que mesura exactament el mateix que la marededéu que, com que va ser feta i baixada del cel pels àngels, la “mida” també és sagrada, fins i tot es rifa durant el novenari i, a qui li toca, és com si la marededéu l’hagués escollit.’

Després d’alguns vítols es va celebrar la missa solemne, van cantar els gojos i tothom va eixir de l’església per gaudir de la picadeta i l’absenta a la plaça on comença la traca, és la tradicional ‘pernocà’.

A la una del migdia la plaça era plena de gent, les festeres i els festers gaudien del dia principal de la festa, els comerciants del poble repartien camisetes de la traca quilomètrica i d’altres feien el vermut, hi havia gent mudada i d’altres amb espardenyes, pantaló curt i paraigües, però tothom mirava el cel. Mentrestant, els xirimiters amenitzaven l’estada amb cançons tradicionals, entre ells hi havia el reconegut cantant infantil i dolçainer Dani Miquel, ‘el Xesco Boix valencià’. La pluja va començar a caure.

L’encesa
El pregoner, l’alcalde i la regidora van encendre la traca a la Plaça del País Valencià amb una canya molt significativa, no és una canya qualsevol. Ha de ser collida en la lluna vella de gener, pròxima al dia de Sant Antoni, i a un canyar que hi ha al desaparegut Pont de Maria, el punt exacte entre l’Alcúdia i Carlet on la llegenda diu que es va parar el carro de bous que traslladava la imatge de la marededéu a Carlet.

Una vegada collida, la canya es guarda fins el setembre a l’Hort de Manus, una construcció que va ser ermita, convent i casa del senyoriu de Montagut, qui va ser poblador de l’Alcúdia segons la carta de poblament de l’any 1252.  El Tio Enrique Ferragut té 76 anys i prepara la canya des de ben menut: “Jo tenia 8 o 9 anys i un tio meu em va donar la canya i em va dir: – Açò és per a tu. Fins fa quatre anys sempre ho hem fet mon tio i jo, el germà de ma mare, el Tio Luís Torró, conegut a tot el poble. Ens il·lusionava molt.’

El Tio Enrique va portar la canya a la plaça, els xirimiters van tocar la cançó L’encesa de la Traca de Dani Miquel i les autoritats i el pregoner van botar foc a la traca uns minuts abans del previst, per por a que augmentara la pluja. Entre paraigües i un cert desconcert, tothom va començar a córrer davant dels explosius amb entusiasme. En pocs segons hi participaven més de 300 persones de totes les edats. Alguns corredors no van seguir l’itinerari oficial, van fer dreceres per arribar abans i vore-la passar en diferents llocs.

La pluja no va parar en cap moment i la traca es va apagar en alguns punts. En un d’aquests va arribar un operari amb la canya del Tio Ferragut i, amb l’ajuda de diversos veïns, van maldar per descolgar el cordell, baixar-la a terra i encendre-la de nou: van trencar una punta de la canya, li van incrustar una navalla i van tallar la corda d’una balconada. Amb una mistera van encendre la metxa i tot va començar de nou.

La traca va arribar sense cap incident més a la plaça Tirant lo Blanc i va continuar amb una mascletà sorollosa i atronadora. Pocs minuts després, van començar les felicitacions al pirotècnic i als organitzadors de la festa. El Tio Ferragut va explicar: ‘Hui m’han eixit les llàgrimes perquè recorde que abans mon tio i jo corríem gairebé sols amb tres o quatre més. I teníem la il·lusió de la canya i la traca. I ara… m’ompli molt vore el carrer plé i tots il·lusionats en la traca, és molt bonic. Són coses de l’Alcúdia i són coses tradicionals, pense que qui perd les seues tradicions és com l’arbre que perd l’arrel, és arbre mort.’

Crespo diu: ‘La traca m’ompli a muntó, perquè veus que li agrada a la gent, que ho viu d’una manera que no veges… diuen: – Mira com va enguany, mira com corre, xe! tu! L’avi, el xiquet, el pare, la mare…. Després et venen i diuen que ha eixit molt bé, et comenten que ha fet un paronet però que després ha arrancat, et dónen ànims i et diuen: – Així Vicent, així l’has de fer, a eixe ritme podem córrer tots.’

Abans d’anar a dinar el tradicional putxero amb la família un veí sentencia: ‘Enguany la collita serà bona perquè ha plogut, perquè la Mare de Déu ha plorat’.

Molt més que una traca
A més de tenir una traca quilomètrica, les festes de l’Alcúdia compten amb una processó i l’Entrà de la Mare de Déu, una romeria que la porta al municipi amb un carro i es fa l’acte en què es dóna la Verge amb uns parlaments, de l’any 1955.

Són l’aparador d’algunes danses i d’alguns elements festius tradicionals valencians: hi ha tabaleters i dolçainers, els pastorets, la dansa dels negrets (muixeranga), la carxofa, els arquets, els tornejants i dansadors, entre d’altres.

Trescolí apunta: ‘Les danses de l’Alcúdia són peculiars. Estem molt a prop d’Algemesí i coincidim en dates, ens eclipsen en tots els sentits, però tenim els mateixos ingredients. El millor de tot això és que, en canvi, com no hem tingut eixe creixement i eixa tensió al llarg dels anys, han fet que nosaltres mantenim certs trets arcaics que crec que ens caracteritzen. Per exemple, el ball dels negrets, ací no fem les muixerangues altes, conservem la figura de la campana, una torreta molt simple de tres altures i un xiquet a dalt que es despenja per dins i es bamboleja com el batall d’una campana.’

A banda de tot això, el poble té el privilegi de tenir una dansa que és, gairebé, un emblema del País Valencià: El bolero de l’Alcúdia.

Les traques corregudes o corre-traca
La traca més llarga que s’ha fet mai es va encendre l’any 2015 a Alzira, a la capital de la Ribera Alta, era de la Pirotècnia Crespo i tenia 22.360 metres, va batre el rècord Guiness però hi va córrer poca gent. A molts llocs s’han perdut els corre-traques, però encara s’hi fan a diverses localitats del País Valencià, com Alcàcer (Horta Sud), Aldaia (Horta Oest), Elda (Vinalopó Mitjà) o València ciutat.

Joan Lluís Rodrigo és el president de la Federació d’Agrupacions de Consumidors Reconeguts com a Experts, vetllen per mantenir viva l’essència del foc en la cultura popular: ‘El futur el veiem negre. L’any 2014 es va prohibir tirar tot tipus de traques a Carlet, per exemple, i la normativa europea del foc ens porta de cap, s’aplica amb decrets que van canviant constantment. A les traques corregudes no hi ha massa problema, perquè es posen a una altura considerable i a una distància prudent de les balconades, a més, la gent no toca el material pirotècnic. Tot i això, el futur de les traques corregudes, com el de tots els focs rituals, serà el que nosaltres decidim com a ciutadans i dels cas que ens facen els polítics, que no sempre fan el que desitgem.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb