Laia Vilaseca: “Els humans sempre són un problema”

  • L’escriptora publica ‘Quan la neu es fon’ (Rosa dels Vents), una novel·la d’enjoli ambientada al parc de Yosemite

VilaWeb
Sebastià Bennasar
07.06.2022 - 21:40
Actualització: 08.06.2022 - 13:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) va fer una irrupció sobtada en la literatura catalana recent quan va publicar amb Rosa dels Vents la novel·la La noia del vestit blau. El llibre, se l’havia publicat ella mateixa a Amazon i havia assolit unes bones xifres de vendes. El segell de Random va optar per ella i la jugada va sortir bé. Ara acaba de publicar la novel·la d’enjoli Quan la neu es fon, de més de cinc-centes pàgines, ambientada al parc de Yosemite, als Estats Units. Una obra complexa, de trencaclosques, que fa un pas més cap a la normalització de la novel·la negra catalana. Parlem del llibre i dels seus objectius professionals, que inclouen continuar-se dedicant a l’escriptura.

Torneu al thriller. Què us aporta aquest gènere literari com a autora? Com és que el feu servir?
―És un gènere que m’agrada molt, tot i que diré que La noia del vestit blau no era un thriller, tècnicament. Perquè en un thriller hi ha d’haver un rellotge, una mica més de tensió perquè es resolgui l’acció en un temps concret. Trobo que a La noia del vestit blau no hi havia aquesta pressió, diria que era una novel·la de misteri, però ja se sap que això dels subgèneres… En aquest llibre sí que hi ha un component més de temporalitat, hi ha una desaparició i és molt important actuar de pressa. Per tant, sí que considero que és més un thriller. Ara, de thrillers n’hi ha de moltes menes, a mi m’agraden quan pateixes pels personatges, però no n’escriuré mai un en què la base siguin els recursos físics, com passa en molts casos. A mi m’agrada el thriller trencaclosques, que és el que m’agrada llegir i és el que intento fer jo.

Tot i això, aquesta novel·la és molt més negra que no pas l’anterior…
―Sí, hem d’evolucionar una miqueta. Penseu que La noia del vestit blau la vaig escriure el 2015, la vaig autopublicar el 2017 i després va sortir el 2020. No hi ha un any de diferència entre les novel·les, hi ha hagut un procés llarg entre totes dues. La gent evolucionem i trobo que en aquesta m’he endinsat més en la ment dels personatges, he fet més matisos, més grisos i també he canviat una mica la meva visió, no sóc tan absolutista. Continuo tenint un concepte de la justícia molt desenvolupat, però potser no tinc el concepte del blanc i negre tan clar i en aquesta novel·la tracto més aquests temes.

Per què després de l’èxit d’una novel·la ambientada a casa nostra heu optat pels Estats Units?
―Perquè és un lloc amb el qual tinc un lligam emocional. Vaig viure als Estats Units durant un temps i, després, hi vaig tornar el 2017 per fer un viatge amb la meva parella per gairebé totes les localitzacions que surten a la novel·la. Em van impressionar molt, i com que escric des del record, quan vaig tornar vaig decidir de fer una novel·la que hi passés, perquè m’agradava molt la idea d’una desaparició en un lloc tan remot i tan majestuós, tan gran, que és encara molt més impactant si qui s’hi ha perdut és una noia jove.

En aquest llibre, hi trobem metaliteratura, complicacions extra, tipografies diferents… Una clara mostra de domini de l’ofici, de voler dir que sou aquí?
―És el que volia fer. Sempre m’ha agradat molt el true-crime i n’he llegit molt per inspirar-me. Volia fer un fals true-crime, però tenia el problema que si el feia sol em semblava poc elaborat, de manera que vaig decidir de fer un fals true-crime dins una novel·la; així el fals true-crime em permet d’explicar la història des d’un punt de vista i després tinc tota l’altra part de la novel·la explicada en tercera persona però des del punt de vista de diferents personatges, per narrar la història des de tots els punts de vista possibles, com si fos una casa de nines on vas obrint i apagant llums i deixant veure trossos de la vida de cadascú. Trobo que és més just per a tots els personatges i més entretingut per al lector, tot i que és més complicat pel que fa a l’estructura narrativa.

Una cosa que comparteixen els vostres llibres és la ruralitat, això que als EUA anomenen novel·les country noir, de situació no urbana. Per què?
―La natura sempre ha estat molt important per a mi i sempre l’he vinculada al misteri. Jo passava els estius a la muntanya llegint misteri i suposo que en el meu cas aquestes dues coses van lligades, però sempre penso que la natura és un personatge més molt interessant i que ens aporta un punt de vista nou, perquè és l’únic personatge de la novel·la que no és humà. Això ens dóna perspectiva i ens separa dels comportaments humans. A més, aquesta vegada també tenim que el parc de Yosemite és molt bèstia, és molt gran. Si en algun moment la natura et posa a lloc, és en espais com aquests, tan enormes. I ho complica molt més, perquè tot és més hostil. Perdre’t en una muntanya nevada amb aquest fred és molt més complicat que a la ciutat, però en definitiva, els humans sempre són un problema.

El que expliqueu és una xacra, la desaparició de dones joves; moltes vegades ni tan sols ens n’assabentem…
―De fet, trobo que és interessant que cada vegada hi hagi més dones que tracten el gènere negre, perquè expliquen les violències múltiples que hi ha, i les dones gairebé sempre són les víctimes d’aquests casos de violència que surten a la novel·la negra. No dic que el punt de vista dels homes no sigui lícit, però crec que és interessant quan ho fem nosaltres. I efectivament, en aquesta novel·la també volia tractar de les relacions tòxiques. Molt sovint es parla de desaparicions i la majoria de vegades que desapareixen dones o que es moren és a les mans de la parella o de gent que coneixen, i és important que ho expliquem. Quan ho veus des de fora penses que això a tu no et passarà mai, però les relacions tòxiques són això i acaben així. A la novel·la també hi ha moltes altres relacions disfuncionals, no tan sols patides per les dones. Volia tractar d’això i del perill que poden significar aquestes relacions.

―La novel·la és ambientada en un lloc idíl·lic, un espai de tranquil·litat, però, com deia un crític televisiu, Twin Peaks també era un lloc preciós si no fos perquè hi havia gent. Hi ha més violències en aquests espais naturals tan especials?
―Home, jo crec que hi ha moltes coses que passen en entorns aïllats que no es comptabilitzen. No en sé les xifres, però fins i tot a casa nostra, si mirem els escenaris interiors, hi passen moltes coses. Basta veure, per exemple, el pantà de Susqueda i tot el que n’explica Tura Soler. Als llocs aïllats sempre és més difícil de saber què hi passa. Es tendeix a idealitzar-los, però hi viuen humans i sovint humans amb problemes, i si a sobre hi ha menys control és més fàcil de cometre certs crims. Als parcs nacionals sempre hi passen moltes coses. Sempre penses en un entorn turístic i molt bonic, i no ho és tant. De fet, la premissa inicial de la novel·la va sorgir perquè mentre jo era al parc, en un entorn molt bucòlic, em vaig trobar tot de cartells de recerca de noies desaparegudes, i el contrast era brutal. També hi ha un gran contrast entre els qui visitem allò tres dies i ho trobem preciós i els qui hi viuen sempre i que si no viuen del turisme, no poden viure de gaires coses més, i llavors hi ha el que acaben fent per sobreviure.

El desafiament era fer una novel·la totalment diferent de l’anterior?
―Era un desafiament i una necessitat a la vegada. Volia provar de fer una cosa totalment diferent. La noia del vestit blau era molt més senzilla si ens referim a l’estructura narrativa, en primera persona, en present, però jo ara tenia moltes ganes de fer un trencaclosques i explicar una novel·la molt més coral, més gran. No sabia com me’n sortiria i he de reconèixer que ho he passat malament durant algunes parts del procés, però estic molt contenta del resultat.

Creieu que hi ha com més va més visibilitat per a les dones que fan gènere negre o és una moda passatgera?
―No crec que sigui una moda passatgera, crec que el gènere negre en general té visibilitat; sempre ha tingut lectors i en continuarà tenint. De fet, té uns lectors molt fidels i disposats a llegir coses noves. Això fa que cada vegada es pugui ampliar més el cercle d’autores, que siguem més conegudes. I serà molt més normal que cada vegada hi hagi més dones que fan novel·la negra i que tinguin reconeixement.

Què heu après des que vàreu publicar el vostre llibre a internet fins ara?
―Que és pràcticament impossible viure d’escriure. Aquesta és la primera cosa. Ho intuïa, però pensava que si venies força potser… No tenia ni idea de com és el mercat català ni de què compra la gent. Em pensava que la gent comprava i llegia molt més i m’adono que viure d’això és molt difícil. Si mires l’esforç que implica escriure una novel·la i el compares amb altres feines, la conclusió és que hauríem de cobrar més, especialment els escriptors. Després he après que hi ha un munt d’autors de gènere negre en català que són fantàstics i que hi ha un cercle de gent entorn dels festivals que ens ho passem molt bé, que ens agrada molt parlar. Si havia de ser autora d’algun gènere en català, he triat el correcte, sobretot per l’ambient que hi ha, que és molt obert. Ens agrada molt el que fem i compartir-ho, i a la gent li agrada molt anar a aquestes trobades i participar-hi.

Però ara viviu d’escriure… Cap on va el futur de la vostra obra?
―Bé, ara mateix m’hi dedico al cent per cent; i a la criatura, són les dues coses que faig, però viure’n… Crec que natura i misteri serà marca de la casa perquè m’hi sento còmoda i em surt de manera innata. Intentaré mantenir aquesta dinàmica pel que fa a l’estructura narrativa i a l’extensió, m’agrada aquesta idea.

Què diríeu a la gent que, com vós, publica el primer llibre a internet i que es pot sentir inspirada per la vostra història editorial inusual?
―Hi ha gent que de tant en tant em demana consells i sempre els dic que ho provin tot, que entenguin que el seu llibre és un producte, que és una de les coses que més em va costar d’entendre a mi, perquè de vegades idealitzem allò que fem, però és un producte i és important d’entendre-ho. Que intentin el procés tradicional primer, però que el facin de pressa, que enviïn el llibre a tot arreu, que analitzin quina resposta tenen, que participin en premis. I si veuen que no tenen resposta i creuen que el seu producte és bo, llavors que l’autopubliquin. Però s’ha de tenir un producte una mica polidet. I a veure què passa. S’ha de provar tot a la vida.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes