La vida a les últimes iurtes de Quirguísia

  • Tot i viure a centenars de metres o quilòmetres dels seus veïns, hi ha una sensació innegable de comunitat entre els qui viuen a les iurtes

VilaWeb
Sergi Unanue
17.07.2023 - 21:40
Actualització: 17.07.2023 - 21:46
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Encara que sembli estrany, a les muntanyes de Quirguísia, on no hi ha cobertura telefònica ni connexió a internet, les notícies volen d’una iurta a una altra. A la regió de Balyk Suu, tothom sap que la gossa d’en Meder i la Raisa ha rescatat els cadells nounats que els seus propietaris havien donat en adopció a unes altres famílies de la vall. És comprensible, la gossa va posar en perill la seva vida endinsant-se en territori de gossos enemics ajudada per la foscor de la lluna nova. També saben que fa dues nits un dels llops de la zona va endur-se una ovella del ramat i en va deixar la carcassa a pocs metres de la iurta. Per molt que els intenten caçar, no hi ha manera de frenar-los.

Els més joves fan pràctiques per a caçar els llops.

Durant els mesos d’estiu, el jove matrimoni viu en aquestes muntanyes del sud del país. És l’única època de l’any en què la vall és habitable, la resta de mesos tota la regió queda submergida sota metres de neu. Quan el verd torna a les muntanyes, en Meder, la Raisa i tots els seus fills se’n van cap a la iurta per tenir cura de les ovelles, els cavalls i les vaques. Aquest estil de vida semi-nòmada és motiu d’orgull per als pares d’ell, que també els acompanyen en aquest cicle ramader que es repeteix cada any.

Les pastures altes, o jailoo, són més habitables durant l’estiu.

Les repúbliques d’Àsia central eren conegudes pel seu estil de vida nòmada, que els portava a canviar d’ubicació unes quantes vegades l’any tot buscant els millors prats per als seus ramats. No obstant això, quan van passar a formar part de la Unió Soviètica, tot va canviar de cop. A Moscou veien aquella manera de viure com una llosa improductiva que calia eliminar. Per això, es va obligar els habitants d’aquests països a deixar gran part del bestiar que tenien, establir-se i canviar les seves feines. S’havia acabat fer de pastor: calien grans camps de conreu per a alimentar el país més gran del món i mà d’obra que es dediqués a explotar les grans fonts de recursos naturals de la regió.

La incorporació a la Unió Soviètica va fer que molts quirguisos haguéssin d’abandonar els seus ramats o, directament, sacrificar-los.

Tot i això, després d’haver-se independitzat el 1991, Quirguísia no ha volgut oblidar el seu passat nòmada. Ho demostra la bandera, el símbol nacional, que destaca en el seu disseny el tündük, la forma que es pot observar en la part superior central de les iurtes i que representa la unió de la llar i la família. Són molts els qui fan com en Meder i la Raisa i a l’estiu van a les jailoo, les pastures altes.

El tündük és la part superior de la iurta i és representat a la bandera nacional.

Balyk Suu se situa vora els 3.000 metres sobre el nivell del mar. En aquesta època de l’any, la temperatura és perfecta i els prats són vius. En la majoria de països del món aquest seria el punt més alt, però ací és merament la mitjana. De fet, Quirguísia és el quart país més muntanyós del planeta, només per darrere de Bhutan, el Nepal i el Tatgiquistan. Tot plegat fan d’aquest un lloc on contemplar uns escenaris únics al món.

La família cuida d’una cabra abandonada per la seva mare.

Ovelles, vaques i cavalls: els imprescindibles

Només d’arribar a Balyk Suu em van donar la benvinguda fent-me passar a la iurta principal, on m’esperaven tots els adults amb la taula parada. Hi havia mantegues de diferents tipus fetes amb llet de vaca; melmelades de maduixa, cireres i prunes; pa tallat a bocins amb les mans i bols individuals plens de te o de llet. Aquests darrers s’omplien amb avidesa d’unes grans garrafes plenes del líquid blanc. Ràpidament em van explicar que allò no era pas llet de vaca. Era kumuz, la beguda tradicional per excel·lència dels nòmades quirguisos. És feta amb llet d’euga fermentada, de manera que té una lleu gradació alcohòlica. A la ciutat, el preu és desorbitat, però ací brolla per totes bandes.

“Aquest és el motiu pel qual vinc ací cada any”, m’assegurava en Taalaibek, l’oncle d’en Meder, l’única persona que parlava anglès i el culpable que jo fos allà. “És bo per al fetge, i com que el tinc malament, això em va genial”, es va justificar instants abans de fer baixar tot el contingut del seu bol d’una llarga glopada.

La Raisa serveix kumuz per a tothom.

El sabor és fort i recorda més aviat a la llet podrida pels seus tocs marcadament agres. També té una lleugera efervescència que deixa una sensació quasi refrescant al paladar. De totes maneres, no acabava d’entendre com podia ser que a tothom li agradés tant aquella beguda.

La Raisa muny una euga.

No vaig trigar a lligar caps. La Raisa i la seva sogra, les úniques dones de la comitiva i, per tant, les encarregades de gestionar tot allò que tingués a veure amb servir, la cuina i les criatures, van agafar els biberons dels nadons i els van omplir amb el mateix kumuz que m’havien ofert a mi. Al meu costat, un nen d’uns vuit anys va beure el seu bol d’una tirada sense ni tan sols agafar aire per respirar. En acabat, va deixar anar un llarg “Aaaah”, soroll universal inequívoc a qualsevol lloc del món per a mostrar un gran plaer i alleujament. M’esperaria aquell gest despreocupat de qualsevol nen, però que fos amb una beguda alcohòlica em va deixar descol·locat.

“Ací bevem kumuz d’ençà que tenim enteniment”, em va comentar entre rialles el meu amfitrió quan va veure la meva cara de sorpresa.

A Quirguísia és habitual que es comenci a beure kumuz de ben petits.

El procés per a preparar-lo és fàcil. Les dones de la família són les encarregades de munyir les eugues. Primer deslliguen el seu poltre perquè pugui succionar breument la llet que segrega sa mare i, després, l’euga està preparada per ser munyida amb més facilitat. Aquest procés es repeteix fins a cinc vegades el dia. La llet que s’aconsegueix es posa en una garrafa, bidó o barril, que conté una mica de kumuz antic. D’aquesta manera s’aconsegueix que el bacteri que fa fermentar la llet s’estengui a la llet fresca. Es deixa reposar dins la iurta i, de tant en tant, les dones ho sacsegen durant una bona estona.

Després d’haver munyit les eugues per darrera vegada el dia, s’alliberen els poltres perquè s’alimentin a voluntat.

Però si hi ha cap animal que abunda en els ramats dels quirguisos és l’ovella. La seva carn és la principal font d’alimentació a les muntanyes. Segons la tradició, quan una família rep un convidat especial, se sacrifica una ovella en honor seu. En la cerimònia, s’ajunten tots els membres de la família al voltant de l’animal, encara viu, per resar i donar les gràcies a Déu pel sacrifici. Quan és una celebració especialment important, com ara un casament, l’animal escollit és el cavall. La seva carn és considerada una exquisidesa a Quirguísia.

El ramat d’ovelles és el més important de les famílies nòmades.

De l’ovella se n’aprofita tot. Fins i tot el cap, que sempre es guarda per cuinar-lo amb pell inclosa. La pell de la resta del cos s’utilitza per crear decoracions o estores. Finalment, la llana serveix per a cobrir l’interior de la iurta i, així, aïllar-la del fred.

Un noi es prepara per esquilar una ovella.

A Quirguísia, per cert, el 90% de la població és musulmana. Això no obstant, en les zones rurals es conserven tradicions del xamanisme que es practicava abans de l’arribada de l’Islam, com ara la connexió amb la naturalesa o la creença en l’existència d’esperits.

Unes noves normes del joc

La vida a les jailoo va a un altre ritme. Sempre hi ha coses per fer i de feina no en falta mai. Però no aconsegueixo de veure l’angoixa de sentir que no arribes a temps que m’és tan familiar, com a mínim a mi.

Les dones són les encarregades de preparar i servir el menjar.

Tot i viure a centenars de metres o quilòmetres dels seus veïns, hi ha una sensació innegable de comunitat entre els qui viuen a les iurtes. A casa d’en Meder i la Raisa hi van passar veïns a totes hores. A vegades venien a ajudar a esquilar les ovelles. Unes altres, es volien endur una euga per al banquet d’un casament. Una captura, la de l’euga, en què van participar unes deu persones. En alguns casos, els visitants s’aturaven només per saludar tot encaixant les mans amb tothom qui trobaven o per prendre el te.

Els veïns capturen una euga per sacrificar-la per a un casament.

Aparentment, forma part de les normes de conducta dels nòmades el fet d’acollir i ajudar qui els piqui a la porta de la iurta. També és tradició que, quan una família rep un hoste, algun veí els convidi a tots a casa seva. Però en el meu cas, l’home que havia d’actuar d’amfitrió havia begut tant de kumuz que es va decidir d’anul·lar la cita. Tot i això, amb una velocitat que em va semblar extraordinària, vam rebre una nova invitació. Una altra família ens convidava a visitar-los, tal com mana la tradició. Per arribar-hi, vam haver de conduir vora una hora camp a través. Una hora per anar, i una hora més per tornar. En canvi, l’anunci que se’ns havia anul·lat el pla inicial i la nova invitació van fer el mateix recorregut d’anada i tornada en qüestió de minuts. És ben bé que la informació vola. A vegades, literalment.

L’aigua del riu s’utilitza per rentar, però per beure acudeixen a un brollador.

Si algú vol tenir una mica de cobertura per a enviar algun missatge, ha de pujar durant una bona estona en alguna de les muntanyes que envolten la vall. Per això, quan la Raisa em va veure fer volar el dron per capturar algunes imatges des del cel, va tenir una idea brillant. Vam lligar el seu telèfon al voltant de l’aparell amb unes quantes brides i el vam enlairar. Com que el mòbil ja tenia un missatge preparat, quan va trobar senyal de telefonia es va enviar automàticament. Feia setmanes que no es comunicava amb la seva família.

L’avi de la família es distreu amb un passatemps.

Però tot i les dures condicions de la vida a les iurtes, totes les famílies troben els moments per a gaudir i relaxar-se. Els avis, que ja han complert la seva cota de feines exigents, juguen amb els nadons, que xarrupen kumuz dels biberons. Els nois més joves s’entretenen llegint un llibre o aprenent a disparar. I per als adults, en Meder s’ha construït un petit luxe herència del seu passat soviètic: una sauna.

Un home caça marmotes del cotxe estant.

Quan hi entro, ja és la meva darrera nit a les jailoo. A fora, les temperatures han baixat ràpidament tan bon punt el sol ha desaparegut. La construcció és ben senzilla, una petita barraca d’uns dos metres quadrats repartits en dos espais: el vestidor i la sauna. L’escalfador porta encès des de primera hora de la tarda. Hi han anat passant els homes que han estat esquilant les ovelles per treure’s la brutícia i descansar una estona. L’últim d’entrar-hi sóc jo. Fa poques hores que he arribat al país i ja em començo a adonar del mosaic d’experiències que serà per a mi Quirguísia. La llar dels nòmades soviètics de les muntanyes, a cavall entre la nostàlgia i la lluita per avançar en un món que juga amb unes altres normes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any