04.11.2025 - 19:58
|
Actualització: 04.11.2025 - 20:49
Avui, al congrés espanyol, han començat els treballs de la comissió d’investigació sobre les causes i les conseqüències de la gota freda del 29 d’octubre de 2024. En les tres primeres sessions, d’avui fins dijous, hi compareixen les víctimes. Les tres associacions majoritàries que ja han anat al Parlament Europeu però que encara no han pogut anar a la comissió de les Corts Valencianes, aquesta comissió que va nàixer mig morta, atacada pel virus de la por i la parcialitat. La por que se sàpiga què va passar realment aquell dia, i la parcialitat que proporcionen el jou del PP i de Vox, que la controlen amb mà de ferro.
No saben, el PP i Vox, que com més lluny de València són els familiars de les víctimes, més fort ressonen les seues veus i més profund és el ressò que tenen. Cada esforç que fan per menysprear-les fa més evident la seua petitesa.
Rosa M. Álvarez, Carmina Gil, Ernesto Martínez, Dolores Ruiz i Teresa Pagán han comparegut a la sala Prim, en la zona més moderna i sense moqueta del congrés espanyol. Està tota folrada de fusta, i el sostre és una ondulació continua feta de llistons marrons. Talment com si la mar i el cel s’haguessen capgirat per donar-los la benvinguda.
Al congrés es gasta una mena de coreografia protocol·lària d’uixers, aigua, cafès amb llet, cambrers, vigilants de seguretat, i més uixers. Tota la solemnitat que a València els neguen. Com que hi ha cortines als finestrals, costa de saber quina hora és. També costa perquè quan hom escolta Rosa, Carmina, Ernesto, Dolores o Teresa, perd la noció del temps.
Val la pena escoltar les intervencions completes. Són en aquestes peces que Laura Escartí ha preparat durant el dia i que el diari ha anat publicant.
El fantasma de Carlos Mazón
Tota la sessió ha estat marcada per la dimissió, ahir, en diferit, de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. Tan en diferit que, mentre Rosa M. Álvarez o Ernesto Martíez explicaven als diputats i al món quin havia estat el seu infern particular, que és l’infern de tots nosaltres, Carles Mazón presidia a la Ciutat de la Llum d’Alacant un Consell en funcions. Acomiadava amb honors el vice-president segon, Gan Pampols, que no ha deixat cap rastre remarcable en les nostres vides. I així, Mazón, que continua aferrat al flotador de l’aforament, continuava donant corda a la seua petita i caducada vida política.
Ja ho van dir minuts després de la compareixença de Mazón al palau, i avui ho han repetit. No ha dimitit pas, l’han fet caure. Elles, les víctimes, i tota la gent que els ha donat suport tots aquests mesos.
Els compareixents han anat passant, l’un rere l’altre, per la taula. Els altres els esperaven en una sala que els havien habilitat perquè es trobassen còmodes, amb aigua, cafè i pastes, i un monitor per a seguir la sessió. També hi havia un equip de psicòlogues per si en algun moment necessitaven suport. També les ha visitades Francina Armengol, presidenta de la cambra, a qui van conèixer dimecres en el funeral de València.
Entre València i Madrid, hi ha més de tres-cents quilòmetres, però els compareixents s’han trobat la mateixa societat mig partida. En una banda, PP i Vox, en una altra, tota la resta. En una banda, cinisme polític, mitges paraules i dissimulacions, intents d’embolcallar amb frases pretesament amables, el suport encara a la gestió de Carlos Mazón i tot el seu Consell. En una altra, l’escolta atenta, el respecte, la solidaritat i la cerca d’explicacions. També l’empatia que no han rebut del Consell. La majoria dels diputats que han intervingut són valencians. Tots saben què va passar. Tots remaven cap al mateix lloc.
L’intent de confrontar de PP i Vox
Pel PP, responia a les intervencions de les víctimes César Sánchez, diputat per la circumscripció d’Alacant, que va ser president de la Diputació fins el 2019, quan va donar el relleu a Carlos Mazón. No ha demanat perdó a les víctimes. Ha parlat de respecte, de dolor, de condol i de compromís, però, com el ganivet calent que talla la mantega, ha volgut obrir un esvoranc entre les associacions de víctimes i en un moment donat de la intervenció ha dit que es volia referir a les víctimes no associades, perquè, segons que ha dit, el seu silenci havia “de ser expressat per molts grups polítics”. Ha fet altres intents de llançar missatges entabanadors, com ara, parlar de les infrastructures que haurien pogut salvar vides, per exemple, o repartir culpes de manera equidistant entre el Consell i el govern espanyol. Però ha estat com batre ferro fred. Tots els compareixents tenien clar de qui era la competència de l’emergència el dia 29 d’octubre i com es deia el restaurant d’on sembla que encara no ha eixit Carlos Mazón.
L’ultra Ignacio Gil-Lázaro també ha volgut jugar al mateix joc de l’equidistància, però ho ha fet sense gens de suavitat. En alguns moments, la mà de ferro ha travessat el guant de seda que s’havia posat i ha intentat confrontar directament amb Ernesto Martínez, per exemple. Un intent que no ha donat fruit i que ha demostrat la desubicació en què es troba. Tant, que ha errat, fins i tot, en el nom d’algunes de les persones que compareixien.
La dimissió de Carlos Mazón els ha deixats descol·locats del tot. La molla de la pinça s’ha rovellat i esperen indicacions i argumentari.
El pare barber de Rosa Álvarez
La presidenta de l’associació de víctimes mortals ha estat la primera de comparèixer. Tenia un paper escrit que llegia a gran velocitat. Ha parlat d’ella, que era el mateix que parlar de 229 persones. La seua història és una de totes. Ha citat Raimon i la pluja que no sap ploure perquè no ha anat a escola, i ho ha relacionat amb els gestors públics, que sí que han anat a escola i no saben gestionar les emergències. Després de dir que la dimissió de Mazón era una victòria que sentia com a pròpia, ha recitat la segona frase més cridada a les manifestacions: “Mazón, a la presó”. Aquest és el seu nou objectiu, ara. “Hi som més a prop”, ha dit.
I llavors ha contat la història del seu pare, de vuitanta anys, com la va contar a VilaWeb el mes de febrer, al seu pis d’Albal. Com la pot contar una filla única que va perdre la mare molt jove. La història del seu pare i de la seua filla Aitana, a qui va enganyar per salvar-li la vida. La telefonada que no va rebre el 21 d’agost per felicitar-la per l’aniversari és un esvoranc que continua obert. L’alimenta el record de la darrera conversa agònica, quan ella li demanava que pujàs a la terrassa i ell li deia que no podia.
I en aquesta història ha singularitzat la de tants altres. Els qui van morir tornant de l’escola, tornant de la feina, dins els cotxes o dins les cases. Uns van morir, uns altres es van salvar perquè es van quedar a casa. Les empreses no tenien una directriu clara per als seus treballadors. Ningú els va avisar, i ell era a El Ventorro.
Després d’aquestes paraules, els intervinents de Podem, d’EH Bildu, de Junts, d’Esquerra, de Sumar i del PSOE han reconegut les dificultats de normalitzar la vida després d’aquest colp i s’han posat a disposició. Li han demanat què podien fer per ells, que demanen i que els ajuden a fer que una cosa així no es puga repetir.
Rosa, la sogra de Carmina Gil
Carmina Gil va tenir un ictus fa uns quants anys. La seua mare havia de cuidar les seues filles, i a ella la va cuidar Rosa, que era la seua sogra i es va morir d’una manera terrible, amb més de noranta anys i una salut de ferro, a Picanya. La veu se li ha trencat moltes voltes quan la recordava. Vivia en un centre idíl·lic, ha dit, per a majors, amb casetes que eren de la Generalitat i per la qual pagaven un lloguer. També hi havia un centre de dia en primera línia del barranc de Torrent.
És per això que Carmina Gil no ha volgut centrar només la culpa en Carlos Mazón. Ha recordat el capteniment de la consellera d’Afers Socials i vice-presidenta, Susana Camarero, quan el número dos d’Emergències la va avisar que el dia es podria complicar i ella va respondre “jopé”. Ha denunciat que el servei de teleassistència no va funcionar i que les persones d’allà, com Rosa, la seua sogra, van morir d’una manera horrorosa, abandonats institucionalment.
En les respostes a Gil Lázaro i a Rufián, els ha mirat a la cara i ells no li han pogut aguantar la mirada. “Hem rebut insults, se’ns ha ignorat, se’ns ha ridiculitzat. Ens han dit que només ens quedava l’escarn. Els qui van morir no són culpables de la seua mort per no haver-se protegit”, els ha etzibat.
Les ales d’Ernesto Martínez
Ernesto Martínez també va contar la seua història a VilaWeb. La seua germana Elvira i la seua neboda, Eli, van morir quan Elvira duia Eli a treballar al restaurant la Carreta. Plovia moltíssim, però elles havien de complir amb la seua jornada. El cos d’Eli encara no l’han trobat. És un dels dos desapareguts que encara hi ha. Elvira era una dona amb molta força, quasi una mare protectora per a Ernesto Martínez, que va sofrir la poliomielitis quan era un xiquet. No necessites cames, tu tens ales, diu que li deia.
Martínez s’ha presentat com a víctima i com a tècnic de prevenció. Ha comparat els 229 morts amb tot el passatge d’un avió que s’estavella perquè el pilot es llança en paracaigudes i deixa l’aparell a lloure. Mazón va abandonar l’avió. L’ha qualificat d’assassí, i ho ha repetit unes quantes voltes. Tant, que els representants del PP i els de Vox s’han remogut en els seus seients, però ell no ha defallit. Ha perdut la germana que el protegia i la neboda a qui estimava tant, va passar tres anys ingressat en un hospital amb tractaments dolorosíssims. Ningú no el farà callar.
El relat de Dolores Ruiz
Sense papers, amb una samarreta amb les fotografies dels dos fills i el marit, Ruiz ha començat a parlar i a plorar. Mai en la sala Prim no s’havia sentit cap testimoni com el seu. El testimoni de la veritat, de les mans engarrotades pel fred, dels blaus en els braços, del fang fins al coll i de l’arbre encastat dins el menjador de la casa de Xiva on, en pocs minuts, Dolores va passar de tenir-ho tot a perdre-ho tot. Del dinar familiar per a celebrar el seu setantè aniversari el diumenge, al buit més espantós el dimarts. Un monstre fet d’aigua i de fang li va furtar dos dels tres fills i l’home. A les cinc i quart ja estaven en perill, aferrats com podien a les reixes de les finestres. A aquesta hora, vés a saber de què parlaven Carlos Mazón i Maribel Vilaplana a El Ventorro. Quins papers signava, quines recomanacions li feia ella perquè parlàs més català… Qui sap què pot fer un ésser humà quan no és conscient de què li toca fer a la vida.
Què li podien respondre a Dolores, els diputats? Uns, no li aguantaven la mirada. Uns altres, paraules d’agraïment. “Sóc morta per dins”, “No necessite papers per a explicar a la gent què duc dins”, “És mentida que [Mazón] rebia les famílies”…: frases com sagetes dins l’aire espès de la sala Prim.
El nebodet, la germana i el cunyat de Teresa Pagan
El 29 d’octubre ningú no va dir a la germana de Teresa que no dugués el seu fillet Neizan, de quatre anys, a l’escola d’Aldaia. De vesprada, la germana i el cunyat van sortir de casa per anar a arreplegar-lo i no van tornar mai.
Teresa ha contat el viacrucis que va viure durant dies, fins que no va confirmar que havia perdut una part de la família. Les trucades a telèfons que no responien o que donaven informació errònia. Les intervencions en mitjans de comunicació per a demanar que els cercassen perquè tenia una sensació d’abandonament insuportable. Els van anar trobant l’un darrere l’altre, en dies esparsos. Contar-ho, li fa mal. Ho duu escrit a mà en un paper, i es perd. Les paraules li ballen. Parla d’absències i d’un dolor que naix de les abraçades i els somriures que van quedar enterrats en el fang. Del soroll dins el qual viu i que ningú més que ella no pot sentir.
Ha dit que havia comparegut perquè tot allò que es va viure aquell dia no reste en l’oblit.
Els dies que vénen
Això ha estat solament la primera jornada. En acabar, quan s’han tornat a reunir en la sala de baix, estaven satisfets. S’ha d’entendre, quan diuen “satisfets”, perquè la mala gestió de Carlos Mazón, la seua negligència, els ha deixat en una situació en què la satisfacció és la darrera sensació que es té. Però diuen satisfets perquè saben que el seu missatge s’ha escampat pel món. Perquè saben que quan es contraposa amb tot allò que va eixir del Palau de la Generalitat ahir, ells ixen ben enfocats en la fotografia de la dignitat.
La resta és història i infàmia.
