“Aquesta samarreta és de nena”

  • No hauria pensat mai que una piulada sobre una samarreta groga de flors blanques causés tant de rebombori

Estel Solé
06.09.2023 - 21:40
VilaWeb

No m’hauria pensat mai que una piulada sobre una samarreta groga de flors blanques fes tant de rebombori a les xarxes. Dilluns mon fill em diu que vol comprar-se una samarreta. Me’ls emporto, a ell i a la meva filla, a la meva botiga fetitxe, d’on surten i on tornen la gran majoria de les peces de roba que porto, el Solidança. Un projecte i unes botigues que promouen l’economia social, circular, sostenible i solidària.

Tot i que a la botiga tenen separada la roba per gèneres i per edats, mon fill va a la caça de la samarreta que vol sense parar atenció a aquesta classificació establerta. La meva filla, en canvi, se’n va de pet a la barra de les peces roses i purpurinoses. No passen gaires minuts que mon fill se m’acosta i em diu: “Vull aquesta!” Alça el braç, satisfet i convençut, i m’ensenya una samarreta groga estampada amb flors blanques. Li dic que se l’emprovi, que si li va bé, endavant. I és aleshores que sa germana de només tres anys exclama: “Aquesta samarreta és de nena!” Un roc cantellut se m’estampa a la consciència. M’abstrec dos segons de les criatures, arrossegada per un titular que se m’escriu sol al pensament: per més feina que fem, sempre cal que en fem més.

I tot d’una, amb una serenor i un convenciment envejables, el meu fill de set anys li respon: “La roba no és de nens o nenes. Aquesta samarreta és de persona tranquil·la, perquè les flors són calmades.” No s’espera ni que arribem a casa per posar-se-la, i em diu que la voldrà portar el primer dia d’escola.

Exposo a Twitter –ara n’hem de dir X– el que acabo de viure, i acompanyo l’explicació amb una foto de la samarreta en qüestió. De seguida m’adono que la piulada comença a agafar una embranzida que encara avui cueja. Quatre-centes mil visualitzacions, gairebé nou-centes republicacions, i tretze mil agradaments. Alça! I, aleshores, tot segueix les estrictes lleis de les xarxes i passa allò que és habitual; de bon començament, comentaris amables que celebren que mon fill no estigui segrestat pels estereotips de gènere, i després, com mosques “colloneres”, van fent acte de presència els personatges més delirants amb les seves opinions que, en el millor dels casos, atribuiríem al “cunyat” que s’enfaristola i pixa fora de test perquè en tot ha de ficar cullerada, no fos cas que faci implosió si per un dia calla i aprèn. En el pitjor dels casos, opinions ancorades a un passat i a uns dictats socials que a alguns encara els són estendard. I la por, també apareix la por, que és bàsicament allò que hi ha sempre darrere qualsevol atac o menyspreu.

Esclata un debat d’opinions i també s’hi colen alguns insults. Mentre la gran majoria veu esperança en el gest i es congratula de la feina col·lectiva per a combatre estereotips i encaminar-nos cap a l’alliberament personal, algun pelacanyes m’acusa de ser una mala mare per permetre que mon fill vesteixi amb roba femenina, “Pobre nen!”, es lamenta.

Una altra ànima resseca comenta que és normal que la petita hagi detectat que la samarreta és de nena i em diu que la pressió estètica i social a la qual considero que està sotmesa la meva criatura de tres anys me la invento jo. Tant de bo fos només una paranoia meva, estimada animàlia! El que fa més feredat és que aquesta ànima corsecada i cega no deu ser un ermità aïllat del món, segurament és un home que viu, com tu i com jo, envoltat dels dards i les espases que, arreu i tothora, ens travessen perpetuant els estereotips de gènere que ens encotillen.

Aquest senyor fa els camins que nosaltres fem i guaita els nostres paisatges, però no s’adona que a la majoria de dibuixos animats les nenes vesteixen amb tons roses, i són personatges secundaris i amb caràcters més febles. Tampoc no es deu fixar en les peces que les grans marques dissenyen per a les criatures amb vulva: més curts els pantalonets que gairebé ensenyen les natges, o samarretes que mostren panxes i melics, amb missatges naïfs que cursilegen tant que et garapinyen les còrnies. Aquest home no deu haver vist que el mercat ha inventat sostenidors –alguns amb farcit push-up–, destinats a criatures de sis o set anys que encara no tenen pits. A vegades només hi veu qui hi vol veure, i ell, cec, no percep els missatges perillosos amagats rere la publicitat, les cançons, els comentaris de familiars i de coneguts que van fent petja en l’imaginari de les nostres criatures.

Reconec que hi ha detalls que són difícils de percebre fins i tot per als ulls més militants, com ara el fet que en moltíssimes il·lustracions estampades en les samarretes de “nena” els rostres que hi apareixen, siguin humans o animals, tenen els ulls closos. Va ser una amiga qui em va alertar d’aquest fenomen: “Revisa la roba de la teva criatura. Un cop ho veus, no pots deixar de fixar-t’hi”, em va dir. I tenia raó. Jo ara us convido a vosaltres a fer un altre exercici semblant: observeu els dibuixos i les il·lustracions infantils als contes. No hi veieu res de curiós, en les pestanyes? La majoria dels personatges masculins no en tenen i, en canvi, els femenins sí: llargues i prominents. Pot semblar un detall innocu, però quina idea se’n desprèn? El meu fill –sí, el que ha triat la samarreta de flors calmades–, té unes pestanyes tan exuberants que sembla que jo l’hagi dut a fer-li la permanent. I em demano què deu pensar quan veu aquests dibuixos. Què n’ha de concloure? Que no tan sols el seu gust i estil vestint és femení segons l’estreta mirada social, sinó que fins i tot les seves pestanyes són de nena?

Arran de la piulada m’han escrit algunes mares apuntant un dubte comú: “Tu també tens la sensació que amb la canalla més gran s’hi veu el pòsit de la feina feta, però que amb els més petits i petites sembla que no hàgim anat gaire lluny del punt de partida?” Una sola pedra ben llançada pot fer caure la torre educativa alçada.

Ja podem escarrassar-nos a triar bé els continguts de tot el que els oferim, ja podem predicar amb l’exemple, que sempre hi ha qui veu un nano amb les ungles pintades, amb faldilla, o amb cabellera llarga que li recorda que “això és de nenes”. I són aquestes pedres les que temem i les que, alhora, ens encoratgen a perseverar.

Torno a la piulada. Encara hi ha un altre home que em contesta advertint-me que vigili, que si la meva criatura va a l’escola amb la samarreta de persona tranquil·la de flors calmades pot ser que rebi atacs i burles. Em sembla lícita la seva preocupació, però li responc amb convicció i fermesa: en cap cas no recomanaré a la criatura que no porti la seva nova samarreta preferida a l’escola. El problema el tindrà qui el critiqui i, per extensió, el tenim tots com a societat si això s’esdevé. I si se sent ferit, hi parlaré per fer-lo més fort i més valent, perquè no s’avergonyeixi mai de qui és, de com se sent i s’expressa, ni de com estima o es vesteix. Que ja ens ho deia Miquel Martí i Pol, que anem “sempre amb vent de cara,/ quin llarg camí d’angoixa i de silencis”. Que “tenim a penes/ el que tenim i prou: l’espai d’història/ concreta que ens pertoca, i un minúscul/ territori per viure-la”. Però des de la nostra petitesa, des del nostre tram d’història, podem trencar les baules que hauran d’alliberar els nostres successors, així com nosaltres som prou privilegiats gràcies als cadenats que van esbotzar les qui ens precediren. I en acabat, “que cadascú es vesteixi/ com bonament li plagui, i via fora!,/ que tot està per fer i tot és possible”.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor