11.12.2020 - 21:50
Feia temps que no rebia tantes contribucions a un article. Josep Carner-Ribalta és estimat i en volem saber més, no hi ha cap dubte. Les editorials que l’estan rescatant fan bé, i un assaig cultural sobre la seva persona i trajectòria comença a ser imprescindible. Avui, explicaré les coses noves que m’han anat arribant en una setmana.
A primeres hores del dissabte, el meu millor amic, que no sap de què escric fins que està publicat, és clar, em va enviar al mòbil dues fotos. La portada i la presentació de Lletra Viva Llibres (?) de l’edició facsímil de 1978 d’un breu i substanciós assaig del nostre home dedicat a Poetes russos de la Revolució. Caram! Que guapo! El va publicar primer la Revista de Catalunya (1926) i republicar el 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. És un dels fruits culturals de la seva visita a Moscou com a secretari personal de qui “havia d’ésser el nostre primer President, Francesc Macià”, a qui acompanyava, ho vaig dir la setmana passada i quin era l’objectiu, “l’any 1925, als volts de la commemoració del VIIIè aniversari de la Revolució proletària”.
C-R era poeta, a més de periodista i tantes altres coses, ja llavors. Per això es va interessar per la poesia russa més nova. Escriu al pròleg: “Durant les sis setmanes de la meva estada a la capital soviètica, moltes de les persones amb les quals vaig estar en relació, varen mostrar-se sorpreses per certa informació que jo tenia molt d’interès a recollir. En plena apoteosi del Materialisme, indubtablement devia resultar anacrònic que un delegat revolucionari demanés aquella mena de dades. Poesia russa de la Revolució?! És que semblant cosa existia?…” Queda dit: C-R revolucionari, si més no “delegat revolucionari”.
I, com a poeta que era, de vint-i-set anys en aquell moment, també va fer poemes, durant aquest viatge de mes i mig. Ací va el que dedica a Macià:
Una estona més tard, m’escriu Jordi Amat, i explica: “El vell Manent, l’Albert, a qui vaig estimar molt, em va demanar que l’ajudés a endreçar els centenars i centenars de cartes que havia rebut. N’hi havia bastantes de Carner-Ribalta. I quedava clar que era en Manent qui el va animar a escriure aquelles memòries polítiques publicades a París i on en Manent també feia de les seves.” Es refereix a les memòries polítiques del nostre home, De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. Queda dit. Amat lamenta que “encara no comptem amb cap bon assaig sobre la cultura a Catalunya durant la República”.
Julià Guillamon, amb qui vam coincidir al primer Avui uns anys, però no els primers de tot, quan érem al carrer de Llúria que esmentava en l’article de la setmana passada, em va enviar això quan li vaig dir que no pot recordar-ho tot, ell, del diari, perquè de bon començament no hi era! Era una picada d’ull de germana gran, però no l’agafo pas desprevingut. En un tres i no res m’envia la llarga entrevista que li va fer uns anys més tard, el 1985, que podeu consultar a l’arxiu històric del diari. La conversa informa més sobre C-R i el cine.
Potser que facis un altre article, començo a pensar, perquè no llueixi només la Paramount, sinó tantes coses que van fer aquí aquestes personalitats durant la República. Carner-Ribalta va posar més fonaments a la indústria cinematogràfica catalana, que ja existia però que calia fer més forta. Així van tornar alguns dels millors escriptors, directors, productors, actrius i actors hispànics que se n’havien anat a Hollywood: hi van aprendre l’ofici i després van mirar d’aplicar-lo a casa. A Catalunya, ell va posar dempeus el Comitè de Cinema i va procurar fer més estudis de gravació i producció.
A primera hora de la tarda, correu de l’amic Francesc Roca, l’admirable historiador econòmic que tanta feina ha fet i continua fent. En aquest cas, m’envia l’entrada Carner-Ribalta, el seu C-R, al Diccionari d’economistes catalans. Cada vegada que ens veiem, en Francesc subratlla amb la seva habitual mirada picardiosa que ja n’hi havia, d’economistes, abans de la llicenciatura en econòmiques… Que Ramon Llull també ho va ser, perquè té pensament econòmic, i això és el que el DEC recull.
Carner-Ribalta hi és, en aquest diccionari d’economistes, presentat així: “Periodista polític i cultural, traductor i guionista, escriptor i activista, una vessant de la polièdrica personalitat de Josep Carner-Ribalta és l’atenció per l’economia. Al breviari Com es fa un film (Barcelona, 1934), els aspectes econòmics de la producció i la distribució cinematogràfiques ocupen un lloc. Com a responsable, des del 1932, dels Serveis Cinematogràfics de la Generalitat de Catalunya, i, en concret, de la producció de documentals, Carner-Ribalta va prioritzar els temes econòmics. Com a prova, curts com La collita de l’avellana, o La nostra indústria surera. Alhora, impulsà, segons explicà ell mateix, “el primer film oficial de la Conselleria d’Economia, El moviment demogràfic de Catalunya, concebut i dirigit per J. A. Vandellós” (Memòries, París, 1972).”. Quedi dit, també.
I així arribem a l’última (de moment) contribució. M’escriu el director d’aquesta casa, Vicent Partal, i m’envia dues fotos, una exclusiva (diria) fantàstica: el president Macià es va fer fer una sala de cine! A la Casa dels Canonges, la residència del president de la Generalitat. No se’n sap gran cosa més, està força, massa, abandonada, caldria fer-ne alguna cosa per recuperar-la. De segur que és dels temps de Carner-Ribalta. Partal la va veure fa uns mesos, potser un any, diu. No recorda quina planta és de Canonges, ‘és tot ben laberíntic, allí’. Quina meravella. Em cedeix la foto per a aquest article. Ací la tenim, d’esquena i de cara, les finestres de projecció i la pantalla. Quedi dit també. Amb ella acabem avui, amb un somriure ben gros.
