La pobresa de la ment

Diu que un pluripotent dels que arriben al Mobile no trobava taula per a sis persones a la Barcelona frenètica fins que un dels comensals, un llatinoamericà resident a la ciutat, va demanar ajuda a un amic periodista perquè els busqués un forat a la Barceloneta de postal. I l’irlandès pluripotent va gaudir de gambes, llamàntol, pernil…, diu la nota: “No és estrany que l’opípar tiberi reforcés la seva convicció que Barcelona és una ciutat única, entre més coses i sobretot perquè a Barcelona es menja molt bé.” (La Vanguardia, “Pel forat del pany”, 27 febrer).

Postil·la 1: “Els assistents valoren el clima, la gastronomia, la bellesa de la ciutat, però també elements d’usabilitat com tenir l’aeroport només a quinze minuts o el tren a menys de trenta… Els inconvenients que pot general als nadius són menors en proporció amb els avantatges que deixa per a l’economia i el benestar de la ciutat.” (La Vanguardia, “Un èxit per a Barcelona”, 27 febrer).

Postil·la 2: “Segons l’INE, el 34,3% dels més joves de 16 anys és en risc de pobresa, la taxa més elevada en nou anys, davant el 20,9% del grup d’edat que té més bones condicions, el dels més grans de 65 anys. Tirar endavant tot sol una família amb nens a càrrec també és un mal pronòstic: el 52% és en risc, davant tot just el 18% dels qui no tenen menors. Si tornem a l’indicador general de pobresa, la taxa a Catalunya va augmentar l’any passat vuit dècimes, fins al 21,2%, mentre que a Madrid en va descendir nou, fins al 19,4%.” (La Vanguardia, “La inflació provoca un augment de la pobresa i trenca la tendència a la baixa”, 27 febrer).

Postil·la 3: “Gairebé 1,9 milions de catalans es troben en situació de risc de pobresa o exclusió social. O, dit d’altra manera, quasi un de cada quatre, el 24,4%. Així ho apunten les dades fetes públiques aquest dilluns de l’edició del 2023 de l’enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), les quals apunten concretament que pateixen aquestes penúries 1.870.100 catalans. És una xifra lleugerament superior a la de l’any anterior, si bé, en termes relatius, el percentatge ha retrocedit tres dècimes. La taxa de risc de pobresa o exclusió social, anomenada taxa Arope, se situa a uns nivells similars als anys anteriors a la pandèmia, si bé amb la covid es va enlairar fins a vorejar el 27%. […] La taxa de risc de pobresa o exclusió social no afecta tots els col·lectius de la mateixa manera. Les dones en pateixen més, ja que es troben en aquesta situació un 25,9% del total, per un 22,8% dels homes. […] Pel que fa a les privacions més habituals, un 36,1% de catalans no podria fer-se càrrec de despeses imprevistes de 800 euros, un 29,8% no es pot permetre una setmana de vacances anual, i un  20% no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada” (Nació Digital, Roger Tugas, 27 febrer).

Doncs, sí, encara hi ha classes. I l’independentisme faria bé de prendre’n nota. Com deia l’altre, les muntanyes no descansen en el cim. Ni la nació en la desigualtat, la pobresa i la injustícia contra dos milions de persones, hi afegiríem.