24.09.2025 - 21:40
Llegint Pascal Ory trobe una notícia que em crida molt l’atenció. Al seu llibre Qu’est-ce qu’un une nation? Une histoire mondiale fa notar que el 1265 la Universitat de Bolonya s’organitzava en nationes –‘nacions’, si s’entén que la paraula no és exactament això que avui entenem per nació. Hi havia, per una banda, les de la península itàlica i després una dotzena de nacions europees clarament diferenciades entre si i amb organitzacions independents. Com ara “la dels catalans” i “la dels espanyols”. Ben separades.
Les nationes, en realitat, eren les agrupacions d’estudiants –i també, quan calia, de professors– que es creaven en les ciutats on hom anava a estudiar per ajudar i fer possible l’estada dels alumnes en la universitas, que, com la paraula indica, acabava essent el conjunt de les diverses nacions presents.
Les notes a peu de pàgina, i la facilitat que dóna internet per a accedir a la bibliografia universitària, m’han portat posteriorment a un viatge molt amè per tot d’estudis concrets no tan sols sobre la Universitat de Bolonya, sinó també sobre més universitats “italianes” –Itàlia en aquella època era un concepte ben allunyat del d’avui–, universitats on, efectivament, la presència diferenciada i clarament separada entre la nació catalana i la nació espanyola era un fet comú i plenament acceptat.
Fins i tot he trobat casos –ho explica Antonio Pérez Martín de la Universitat de Múrcia– com el de la Universitat de Perusa, on el 1457 una de les tres úniques nacions ultramuntanes era la catalana i si un espanyol volia estudiar-hi havia de fer-se passar per català. Curiosament, i lamentablement, el debat es va acabar el 1567, quan, arran de la creixent pressió espanyola, el rector va decidir que tots els espanyols havien d’integrar-se en la nació catalana, però que canviaria de nom i passaria a dir-se provincia Hispanorum –no sé per què sona tan actual això…
Hi ha dos detalls molt interessants, encara. El primer, que tots els estudiants dels Països Catalans formaven part de la natio dels catalans, sense excepció. La llista de noms i procedències és aclaparadora i no es presta a cap dubte. I la segona: normalment, els portuguesos formaven part de la nació espanyola.
Explique l’anècdota perquè jo no era conscient de l’existència d’aquest cas concret i segurament per això m’ha semblat tan interessant com a exemple de la nostra manera d’anar pel món. Tots sabem que el presentisme és un dels grans problemes a l’hora d’encarar qualsevol lectura històrica –presentisme entès com el fet d’entendre amb els ulls d’avui les expressions del passat, cosa que generalment és un error. La natio, per exemple, representa més una qüestió cultural –no sé si seria agosarat dir-ne “ètnica”– que no pas política en el sentit actual, car les nacions, tal com les entenem ara, encara no havien aparegut en aquella època.
I, de fet, fins i tot els mateixos mots fan dubtar. Què volia “català” en aquella època? Incloïa els aragonesos a vegades, grups d’occitans tot sovint i fins i tot a voltes els espanyols. I què volia dir “Espanya” en aquella època? No era pas cap projecte polític. Quan Jaume I es reivindica com el millor rei d’Espanya pensa simplement en un àmbit geogràfic que avui en diríem Ibèria, sense cap relació orgànica entre els regnes que en formen part. I què significava “Portugal” aleshores? –hi ha, per exemple, alguna natio universitària anomenada de “Portugal i Algarve”, com si l’Algarve fos una altra cosa. I alguna vegada sembla que els gallecs i fins i tot els lleonesos en podien formar part.
Llegir a partir del present aquesta realitat complexa, per tant, és arriscat. Però el fet és incontrovertible i cabdal: en aquell moment, a l’estranger, els estudiants dels Països Catalans es reconeixen entre ells com a membres de la mateixa comunitat i no s’identificaven amb la idea d’Espanya. Com passava –és un altre exemple extraordinàriament interessant– amb els consolats de mar. Els grans alfòndecs catalans, els fundaqs, d’Almeria, Bugia, Tunis o Alexandria, eren petits barris comercials emmurallats que, controlats per Barcelona o per Mallorca, acollien els comerciants i mariners de tot el país, i donaven servei, tot aplicant les lleis catalanes dins el recinte per més que fossen en territori d’un soldà o d’un altre.
El llibre d’Ory, al final, m’ha semblat un poc decebedor, la veritat és que n’esperava més. Però, siga com siga, l’autor encara remarca molt bé, i ens recorda a tots, que aquests artefactes que entenem avui sota la definició de “nació” són coses relativament modernes, però que tenen unes arrels molt profundes precisament en aquestes comunitats culturals o ètniques que ja existien a la baixa edat mitjana o en alguns casos abans i tot. I fa notar que una de les grans característiques que diferencien les nationes que amb el temps passen a ser “nacions” de les que no hi passen mai és la capacitat de pensar-se totes soles, sense subordinació a ningú més i, per tant, la capacitat de presentar-se amb naturalitat “a l’estranger” com allò que són, simplement, i no pas subsumides a cap altre projecte, diluïdes dins cap altra nació.
I això m’ha fet pensar en la importància que encara té avui mantenir aquesta decisió, la d’anar pel món com a catalans i prou. De primer, perquè això ens basta per a explicar-nos i és important que ho sapiguem. Però també per la importància de la continuïtat històrica, per la importància que ens mantinguem en una actitud que fa segles que persisteix –siga quina siga la nostra situació en els termes estrictament polítics.
PS1. Aquesta setmana fa deu anys de les eleccions del 27-S, que, amb la victòria de Junts pel Sí i la CUP, va obrir pas al referèndum del Primer d’Octubre i la declaració d’independència. Per això a VilaWeb tenim la voluntat d’entrevistar alguns dels protagonistes d’aquella elecció històrica. Comencem avui amb Antonio Baños, que en aquell moment era el cap de llista de la CUP. L’ha entrevistat Andreu Barnils: “L’independentisme no nacionalista potser va ser un error”.
PS2. Fa uns quants dies el raper Pablo Hasel va rebre la visita a la presó de Ponent de tres acadèmics anglesos vinculats amb els estudis catalans. La delegació la va encapçalar Dominic Keown, catedràtic emèrit d’estudis catalans del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, amb qui ha parlat Clara Ardèvol, per saber com el van veure: “La fermesa de Pablo Hasel ens ha inspirat”.
PS3. Núria Cor, Sergi Zaragoza i Eva Juncà són els tres impulsors de Citespremium.cat, una iniciativa que vol portar les cites ràpides fora de Barcelona. I a més, en català. Us ho expliquem en aquest article.
PS4. Amb la baixada de la temperatura arriba el temps dels bolets, que comencen a sortir al bosc, i també de les fires de bolets. Per això us oferim una llista de setze fires que es fan aquesta tardor, la majoria a l’octubre, el punt culminant de la temporada de bolets.
