Suposo que a alguns de vosaltres li va passar com a mi: el WhatsApp se li va inundar una vegada i una altra del vídeo de Carme Renedo, bibliotecària d’ofici i ara diputada de Junts, denunciant la maniobra amagada del govern Illa per a modificar el funcionament de les biblioteques per la porta del darrere, amb la llei de pressuposts. La indignació ha anat creixent de to d’ençà que es va saber. Tant per la malifeta que implica fer que la direcció de les biblioteques no vagi a càrrec d’un bibliotecari titular, tal com preveu l’article 29 de la llei 4/1993, del 18 de març del Sistema Bibliotecari de Catalunya, com per la poca vergonya de fer-ho d’amagat dels professionals. Sense converses, ni justificacions, ni debat, ni res de res. Es pretenia fer de puntetes, una cosa tan important com suprimir (jo en diria “carregar-se”) el requisit que el director de les biblioteques catalanes hagi de ser bibliotecari. La modificació, a més de voler fer desaparèixer de la llei vigent aquest requisit, també pretenia que el personal tècnic restés pendent d’una regulació futura que es faria amb un reglament. Tot això amb poques paraules, enmig de mil modificacions més, majoritàriament econòmiques, com si fos una anècdota i no una reforma d’aquesta magnitud.

Per sort, com que no s’ha aprovat aquesta llei vinculada al pressupost, les modificacions previstes s’han aturat. Ara s’hauran d’encarar els canvis amb els llums encesos i amb el debat necessari entre els professionals. Tothom està d’acord que s’han de fer canvis, relacionats amb la transformació que es viu en aquest àmbit. Però això no ha de voler dir fer desaparèixer els bibliotecaris i rebaixar el nivell d’exigència del professional que hi ha al capdavant de les biblioteques del país. Les biblioteques són espais determinants per a la cultura i la cohesió social. La precarització de la professió no ha aconseguit de desanimar als bibliotecaris en la seva tasca, però això no vol dir que calgui castigar-los més. Tots som testimonis d’actituds anònimes i silencioses que cada dia ajuden joves i grans a socialitzar-se en el món de la cultura, a partir d’una recomanació, d’una conversa, d’un detall.

Quan t’assabentes que un govern intenta fer canvis d’aquesta magnitud així, la primera reacció és d’estranyesa. Encara pensem que no hi ha mala fe. No s’entén que puguin fer les coses d’aquesta manera, gairebé clandestinament, com si fossin conscients que fan una malifeta. I encara menys en el cas d’aquest govern, tan acorralat per tants problemes greus: de l’educació a Rodalia. Crear inquietud i desconfiança, cap al govern i cap al parlament, sense gens de pudor, és allò que menys els convé. Però no sembla que els importi. D’inadmissible ho ha qualificat el Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, en un comunicat ben dur.

El conseller Max Cahner, juntament amb un equip memorable, a començament de la dècada dels vuitanta, va aconseguir tossudament d’establir una continuïtat amb les xarxes culturals creades durant la Mancomunitat i la República. No va ser fàcil. Molts s’hi oposaven, i segurament ara ho negarien. La feina feta va ser i és extraordinària. La qüestió no era recuperar un nom, sinó una manera de fer de gran qualitat i dignitat. La Xarxa de Biblioteques de Catalunya i els bibliotecaris corresponents són una estructura fonamental d’aquest estat sense estat. Desballestar-les és voler tocar els fonaments del país. Són una garantia per a fer valer el coneixement i la continuïtat.

Els representants del govern, concretament la consellera de Cultura actual, Sònia Hernández, que han dut a terme aquesta malifeta no semblen saber-ne res, d’això. Parlen d’actualització i de garantir el relleu generacional, com si fos un pur tràmit. Tot fa pensar que, si no s’hagués destapat la malifeta, aquest canvi normatiu dissimulat hauria acabat amb una decapitació i una rebaixa del nivell dels professionals, en compte de resoldre la precarietat i les dificultats que tenen a la feina. Al sector, tothom sap que s’han de fer canvis, però s’han de fer amb l’objectiu de millorar. No es pot millorar mai a les fosques, per la porta del darrere com es pretenia. Les circumstàncies han destapat la trampa i han hagut de fer marxa enrere. Ara s’obre una oportunitat perquè el col·legi i els professionals agafin la iniciativa amb els llums i les ments ben oberts.