Els moviments per a assolir canvis polítics o socials, sense fer ús de la violència, s’han anat imposant, per motius ètics, morals i d’efectivitat, a mesura que s’ha repudiat la força per resoldre conflictes.

L’estudi ‘Per què la resistència civil funciona’, que analitza el període 1900-2006, conclou que els moviments pacífics tenen el doble de possibilitats de tenir èxit que els que no ho són. Això s’explica perquè la no-violència dóna més legitimitat, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, comporta més pressió al règim i permet sumar més suport social. Per altra banda, la violència pot desvirtuar la protesta i cal afegir que les accions pacífiques dificulten la justificació de l’ús de la força per part de l’estat i poden generar més reaccions negatives de la comunitat internacional i la població en general.

En els moviments per a aconseguir canvis socials, fer caure règims dictatorials o assolir la independència, trobem nombrosos casos de moviments no-violents que han capgirat sistemes polítics i han modificat les societats on vivim. A les portes de l’1-O, en recordem vuit casos reeixits arreu del món.

1. La dictadura derrocada a la península Ibèrica
El 28 de maig de 1926, un cop d’estat instaurava un règim militar d’inspiració feixista a Portugal, on eren prohibits tots els partits polítics i s’establia la censura. El 1933 es donava pas a l’Estado Novo, que consolidava de la dictadura, de caràcter colonialista, anticomunista, antidemocràtic, conservador i autoritari, que es va allargar quaranta-un any, principalment sota la tutela d’Antonio de Oliveira Salazar.

El 25 d’abril del 1974 a les 22.55 s’emetia per ràdio el primer senyal convingut pel Movimento das Forças Armadas, contraris al règim, amb la cançó ‘E depois do Adeus’. Vint minuts després de mitjanit, es retransmetia per Rádio Renascença el senyal que confirmava l’inici del cop, ‘Grândola Vila Morena’, prohibida per la dictadura. En qüestió d’hores, el moviment obtenia el control de les instal·lacions clau, mentre els soldats col·locaven un clavell al fusell com a mostra que no volien disparar ni un tret, i eren acompanyats a Lisboa per una multitud amb aquesta flor, que es va convertir en el símbol de la revolució.

El mateix dia, el govern que havia governat durant dècades es rendia. En poc temps, els presoners polítics van ser alliberats i els exiliats van tornar. Portugal va dur a terme les tres D (democratitzar, descolonitzar i desenvolupar), va convocar eleccions lliures, va permetre la independència de les colònies i va nacionalitzar les grans empreses. La democràcia no s’ha tornat a perdre, des de llavors.

2. Sufragi femení: Mateixes obligacions, mateixos drets
El 1791, Olympe de Gouges va redactar la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, en la qual s’exigia l’assimilació legal, política i social de les dones. Però va ser en el segle XIX quan el moviment es va organitzar, amb la primera Convenció dels Drets de la Dona el 1848 a Nova York. Va ser aleshores quan moltes partidàries de la lluita abolicionista de l’esclavitud es van adonar que també era necessari reclamar la igualtat entre sexes.

El 1893, Nova Zelanda va esdevenir el primer estat independent a reconèixer el sufragi femení, encara que no permetia a les dones de presentar-se a les eleccions. Un dels moviments més actius va ser el del Regne Unit, amb la creació, el 1897, de la NUWSS, partidària de convèncer els homes, i el 1903, de la WSPU d’Emmeline Pankhusrt, favorable a les reunions públiques i marxes de protesta. Entre 1905 i 1913, es van detenir unes 1.100 sufragistes.

Una de les accions no-violentes va ser la resistència fiscal (1909-1918) amb el lema no vote, no tax (‘sense vot, no hi ha impostos’). Si les dones tenien obligacions pròpies dels ciutadans, també en volien els drets. Any rere any, l’estat confiscava una part dels béns de les sufragistes, i va arribar a haver-hi 220 dones que es van negar a pagar impostos.

La Primera Guerra Mundial va representar una aturada, però el final de la guerra va fer insostenible la negació dels drets de les dones, després de l’aportació que havien fet a la guerra. El 1918, es va concedir el sufragi a les dones majors de trenta anys amb un nivell econòmic elevat i deu anys més tard es va fer universal. Tot i això, en alguns països encara trobem diferències, com en el Líban, on les dones han de demostrar l’educació bàsica per poder votar, però els homes, no.

3. La Revolució Cantant, tres nacions en moviment
Entre 1987 i 1991, hi va haver a Lituània, Letònia i Estonià, les repúbliques bàltiques, moviments cívics que van acabar amb la recuperació de la independència respecte de l’URSS.

Les primeres mobilitzacions populars es mesclaven amb la defensa dels drets humans i, en el cas letó, amb reivindicacions ecològiques en contra d’una planta hidroelèctrica i el metro de Riga. En aquestes protestes els manifestants cantaven cançons prohibides per l’URSS com a forma de reivindicar la sobirania.

El 23 d’agost de 1989, es va organitzar la Via Bàltica, una cadena humana que unia les tres capitals al llarg de 560km per exigir la independència i denunciar el pacte Ribbentrop-Mólotov. A Lituània, es van recollir 1,2 milions de signatures per a retirar les tropes soviètiques i la pressió dels moviments civils va permetre de transformar els sistemes polítics en multipartidismes, de manera que formacions alienes al règim comunista van poder assumir el poder i avançar cap a la independència.

Els lituans van decidir de no signar el nou Tractat de la Unió de l’URSS, fet que va provocar la invasió de l’exèrcit soviètic. Tot i la superioritat militar, arran de l’assetjament que patia el parlament, 15.000 ciutadans lituans van decidir de concentrar-s’hi al davant. La mort de catorze manifestants va fer que 500.000 persones es manifestessin, amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant, en una enorme mobilització. Finalment, el 31 de gener de 1991 es van retirar i va triomfar la independència.

Els letons, veient la reacció a Lituània, van fer barricades arreu de la capital, i les van mantenir fins a la tardor de 1992, un any després que l’URSS hagués reconegut l’estat letó. Mentrestant, els estonians també van muntar múltiples barricades a Tallinn per protegir el congrés, i era habitual que la població es concentrés davant les estacions de ràdio i televisió per servir d’escut humà en cas d’atacs. Finalment, la independència es va dur a terme sense cap mena de violència.

4. Pels drets civils!
El moviment pels drets civils als Estats Units (1955-1968) va ser un moviment de resistència pacífica en defensa del ple accés als drets de vot, els drets civils i la igualtat davant la llei dels grups discriminats racialment, principalment els ciutadans afroamericans.

Va començar el 1955, arran de l’assassinat d’Emmett Till i el boicot d’autobusos a Montgomery, quan Rosa Parks es va negar a cedir el seient a un blanc i la comunitat afroamericana va boicotar els autobusos públics durant més d’un any, fins que es va abolir la segregació entre blancs i negres.

Aquestes accions van anar precedides d’altres protestes multitudinàries com les assegudes de Greensboro (1960), les marxes de Selma a Montgomery pel dret a vot (1965) o la campanya de Birmingham (1963-1964). L’acte més conegut va ser la Marxa sobre Washington, el 28 d’agost de 1963, quan Martin Luther King va pronunciar el famós discurs ‘I have a dream’.

Les protestes van comportar èxits legislatius i es van aprovar gran part de les reivindicacions, com la llei de drets civils (1964), que prohibia discriminar per ètnia, color, religió o origen, la llei de drets electorals (1965), que eliminava requisits discriminatoris, la llei de serveis d’immigració i nacionalitat (1965), que obria l’entrada a immigrants independentment de la raça, o la llei d’habitatge just (1968), que prohibia la discriminació en la venda i el lloguer d’habitatge.

La fi del moviment se situa el 1968, amb l’assassinat de Martin Luther King, encara que la defensa dels drets dels afroamericans va prosseguir amb altres moviments, com ara el Black Power (1966-1975), que augmentava les demandes de les condicions econòmiques i socials dignes per a la comunitat afroamericana, o el Partit Pantera Negra (1966-1982). El moviment pels drets civils també va influir en altres lluites, com les protestes contra la guerra del Vietnam (1963-1975).

5. Les revolucions de flors i de colors
L’enfonsament de l’URSS va consolidar, en molts dels nous països, governs amb una democràcia de baixa intensitat, que mantenien el poder amb pràctiques autoritàries, frau electoral i corrupció.

En aquests casos, en diversos estats hi va haver mobilitzacions per la democratització del sistema, sota la premissa de la no-violència, i la revolució de cada país es va relacionar amb una flor o amb un color. La pràctica es va estendre posteriorment als països de l’Orient Mitjà.

De la dissolució de Iugoslàvia, l’any 2000 hi va haver la Revolució Negra a Sèrbia (o Revolució Bulldozer) que va portar a la caiguda de Milosevic. L’origen el trobem en el moviment Otpor (Resistència) el 1998, com a oposició al control governamental d’universitats i mitjans de comunicació i que va evolucionar cap a un canvi de sistema. El 2000 es va formar l’Oposició Democràtica de Sèrbia, que va ser la guanyadora de les eleccions presidencials del 24 de setembre del mateix any.

Tot i la victòria de l’oposició, Milosevic no va admetre els resultats i es va sumar a la decisió unànime del Tribunal Constitucional, del 4 d’octubre, d’anul·lar part de la votació i la difusió de resultats. El fet va comportar una gran manifestació, de mig milió d’habitants, que va prendre els centres de poder, tot i l’intent dels antidisturbis d’aturar-ho amb gasos lacrimògens. El 5 d’octubre, el candidat vencedor va anunciar que assumia el poder encara que Milosevic no volgués, i aquest va acabar dimitint dos dies després, ja sense poder.

Només tres anys després, hi va haver un cas similar amb la Revolució de les Roses a Geòrgia, on la població va impedir la sessió d’obertura del parlament després d’unes eleccions fraudulentes. I encara més: la Revolució Taronja a Ucraïna el 2004, la de les Tulipes al Kirguizistan i la dels Cedres al Líban.

Posteriorment, les mateixes demandes i mètodes s’expandirien per l’Orient Mitjà amb la Primavera Àrab. Va ser especialment reeixida la Revolució del Gessamí, a Tunísia (2010-2011), que ha consolidat una democràcia després de l’expulsió del president Ben Ali, que governava des de 1987.

6. Quan mai s’oblida: les Madres de la Plaza de Mayo
El 30 d’abril de 1977, un grup de mares es va reunir a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per demanar pels seus fills, víctimes de les desaparicions forçades durant la dictadura cívico-militar (1976-1983).

Va començar durant la dictadura de Jorge Videla, quan feien assegudes a la Plaza de Mayo demanant el retorn dels detinguts desapareguts, davant la Casa Rosada, la seu del govern. Però l’estat de setge les va prohibir i obligava a ‘no aturar-se ni agrupar-se, sinó circular’. Llavors, amb mocador blanc al cap, van començar a fer llargues marxes cada dijous al voltant de la Pirámide de Mayo.

Van ser perseguides, fins i tot hi va haver segrests i desaparicions, com la d’Azucena Villafor. El 1980 van fer la primera ‘marxa de resistència’ caminant al voltant de la Plaza de Mayo durant 24 hores. Quan va arribar la democràcia, van prosseguir, però es van dividir entre les qui acceptaven la mort dels fills i, per tant, les reparacions del govern i l’exhumació dels cossos i les qui no ho acceptaven. El 2017, en el quarantè aniversari, es va fer la marxa número 2038 i es van concentrar a cada plaça de cada poble, on van fer un mur amb les cares dels desapareguts.

Les Madres de la Plaza de Mayo s’han convertit en un símbol de la memòria, la veritat i la justícia. Han portat criminals de la dictadura davant la justícia, i han mostrat l’oposició a beneficis pels condemnats (com ara la llei 2×1).

Cal sumar la feina de les Abuelas de la Plaza de Mayo, que té com a objectiu recuperar la identitat dels nadons robats per les autoritats militars. Es calcula que se’n van fer desaparèixer uns 500. El 2016, la vice-presidenta de las Abuelas de la Plaza de Mayo, de 97 anys, va aconseguir la condemna de tres acusats per la desaparició forçosa de la seva filla embarassada. L’abril del 2017 es va comunicar la restitució del nét 122.

7. Solidarność, l’inici de la fi del bloc soviètic
El 1980, a Polònia, en el marc de l’augment de preus de productes i l’estancament de salaris, hi va haver onades de vagues i es van ocupar fàbriques, cosa que va comportar repressió i censura als mitjans de comunicació. Es va crear clandestinament el sindicat Solidaritat (Solidarność), que reclamava principalment la legalització de sindicats independents, i que va arribar a aglutinar deu milions d’adherits.

La demanda va fer evolucionar el sindicat cap a un moviment social, el qual, a còpia de vagues i altres protestes, volia un canvi de sistema polític. L’acord de Gdansk va reconèixer el sindicat, però un canvi en el govern polonès va fer que el desembre de 1981 es declarés la llei marcial: es va prohibir el sindicat Solidaritat, se’n van detenir els principals líders, i es va expandir la censura. Alhora, es multiplicaven les vagues i les ocupacions.

La resposta va ser repressiva, disparant en algunes manifestacions i amb milers de detencions, cosa que va comportar la condemna internacional i que Polònia fos sancionada. El 1983 s’aixecava la llei marcial, però amb menys drets que abans. Lech Wałęsa, líder del sindicat, va guanyar el 1984 el Premi Nobel de la Pau.

L’arribada de Gorbachov va produir un canvi: 225 presoners polítics van ser alliberats i Wałęsa va poder legalitzar l’entitat. La situació econòmica polonesa era nefasta i el 1988 els preus dels aliments van créixer un 40%, fet que va comportar vagues massives, fins i tot a les drassanes de Gdansk.

El govern, a prop al col·lapse, va decidir de negociar i permetre que s’avancés cap a un sistema multipartidista, de manera que Solidaritat es va poder presentar en unes eleccions parcialment lliures. Tot i que els sondatges anticipaven la victòria dels comunistes, el triomf del sindicat va ser enorme (92 dels 100 seients del senat). La nova configuració va portar Tadeusz Mazowiecki, un representant de Solidaritat, a ser primer ministre el 1989. El primer no comunista en un país del Pacte de Varsòvia. Un any després, Lech Wałęsa va esdevenir president de Polònia.

8. Gandhi, el símbol de la no-violència
La independència de l’Índia està estretament lligada a la figura de Mohandas Gandhi i la seva teoria de la no-violència, el satygraha, en la qual mitjans i fins són inseparables. Per tant, no es poden utilitzar mitjans injustos per a obtenir justícia ni fer servir la violència per a obtenir la pau.

Vivint a Sud-àfrica es va interessar per les condicions dels indis que vivien al país i va lluitar contra la discriminació amb la resistència passiva i la desobediència civil. El 1915 va tornar a l’Índia i el 1921 ja era al capdavant del Congrés Nacional Indi, principal formació independentista, on va instaurar mètodes no-violents, com manifestacions, vagues i vagues de fam contra la dominació britànica.

La principal acció va ser la Marxa de la Sal, que el 1930 va recórrer 300km per recollir una mica de sal amb les mans, un gest simbòlic contra el monopoli de l’estat, que obligava a pagar impostos i impedia recollir-la. El gest va ser imitat per milers de ciutadans, es van detenir fins a 60.000 ‘lladres de sal’ sense resistència. Finalment, davant la impotència, es van alliberar els presoners i es va permetre el dret a recollir la pròpia sal.

El 1931, Gandhi era rebut triomfalment a Londres, on el partit liberal britànic va acceptar la independència de l’Índia. Però la majoria de polítics no ho va fer, perquè dubtaven entre més autonomia o quin estatus oferir. La Segona Guerra Mundial ho va ajornar, però el 1947 l’Índia va obtenir la independència (també el Pakistan). Un any després, Gandhi va ser assassinat per un fanàtic integrista hindú per la defensa que feia dels musulmans en territori hindú.

Més enllà d’aquests casos, en trobem molts més: la caiguda de la dictadura a El Salvador el 1944, les independències africanes com el Congo belga, Zàmbia o Ghana; Te Whiti o Rongomai a Nova Zelanda i un llarg etcètera. A Catalunya també n’hi ha hagut, des del tancament de caixes a la proclamació, el 1931, de la República Catalana, passant per la Vaga de Tramvies (1957). El 15-M i l’actual procés sobiranista també són exemples clars d’accions no-violentes per a assolir canvis polítics. Demà es pot escriure una nova pàgina d’aquestes accions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]