14.07.2025 - 21:40
Fa un temps, l’artista Elies Carles ens descobria a la revista Rara la llibreta privada d’un pagès de Roquetes (Baix Ebre) de nom Josep Olivas. Curiosament, com podria revelar-ne el cognom, Olivas s’ha dedicat tota la vida a plegar olives i fer-ne oli, i escriu a les seues pàgines i a mà les històries d’aquells veïns i amics pagesos que progressivament han anat abandonant la terra cultivada. Comença la descripció amb les inicials –nom i cognoms– del pagès en qüestió. No vol revelar-ne el nom sencer per salvaguardar-ne la intimitat, explica. És una decisió meditada. Per discreció. Assegura que no voldria en cap cas assenyalar-los com a culpables, perquè són tan víctimes com les oliveres que han conreat, moltes de les quals, ara, enmig d’un camp erm.
Cada entrada fa referència a una circumstància particular. “No va trobar relleu”; “va marxar a treballar a Barcelona”; “la seva dona va emmalaltir i va haver de deixar la terra”; “unes males decisions empresarials el van arruïnar”; “va haver d’arrendar-ho perquè es va fer gran”; “la filla no en vol saber res”. Olivas recull a la llibreta relats de vida que van des dels anys cinquanta fins a l’actualitat. Biografies que desemboquen en una deserció, en la majoria dels casos, definitiva. Són abandonaments que coneix de primera mà, perquè que durant anys ha compartit confidències i preocupacions a peu de finca. Són els pagesos del rogle, de la zona. Els seus companys de feina, els seus còmplices. Quan Elies Carles em va descobrir aquesta llibreta privada em va semblar un document tristament fascinant, que amb els anys estic segura que es convertirà en una crònica inèdita del que va passar. El registre d’un procés que no es veu gaire, que passa desapercebut. Històries individuals que sumades, l’una rere l’altra, construeixen la història col·lectiva de la fi de la pagesia tal com la teníem entesa. Qui sap si, en algun moment, més Júlies Viejobuenos revertiran la situació i tornarem a parlar d’una nova fornada pagesa. Ara per ara, l’abandonament de la terra es fa malauradament visible a gran escala quan hi ha conseqüències importants, com per exemple, els incendis d’aquesta setmana.
De fet, Olivas explicava que de l’any 2016 al 2020 la superfície de terra dedicada al cultiu de l’olivera a Catalunya havia disminuït de 6.000 hectàrees, i en aquests cinc anys que han passat d’ençà del 2020, les xifres han crescut proporcionalment. Per fer-nos una idea de què significa aquesta xifra, hauríem d’imaginar-nos que anem de la Ràpita a Puigcerdà i que els cent metres a banda i banda de la carretera són erms. Es tracta de seixanta milions de metres quadrats on ja no es fa oli. Però aquestes xifres només parlen de camps d’oliveres. En dades del 2024, al País Valencià es va comptabilitzar un rècord històric de terres agrícoles deixades de cultivar, fins a arribar a les 173.676 hectàrees, segons un estudi de l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA-Asaja). El fenomen és generalitzat, és clar.
Fotografia d’Elies Carles.
A les Terres de l’Ebre l’abandonament de la terra és especialment greu i no s’atura. Tot i que és la zona de Catalunya on es produeix més oli, molts pagesos es veuen obligats a deixar de cultivar les finques. Elies Carles bateja el sentiment com a “dol agrari”. Aquella sensació de veure com s’abandona un tros de terra i passen els dies i creix l’herbam, i ningú la cuida. Potser els psicòlegs socials, d’aquí a un temps, hauran de registrar aquest sentiment que no sorgeix per la pèrdua material d’una finca sinó per la impossibilitat de fer-se’n càrrec i continuar cultivant-la. Un vincle amb la terra que no és només racional ni econòmic, sinó emocional i instintiu. Elies Carles, amb les seves fotografies, ens mostra aquest declivi agrícola, els camps que han quedat abandonats, els arbres morts, els bancals de pedra seca destruïts. Les imatges intencionadament cremades d’aquesta desolació.
Aquests dies, amb l’incendi del Baix Ebre –que jo he viscut com moltes, commocionada, des de la comarca veïna del Montsià–, hem sentit que el millor tallafoc és un camp cultivat, i per això, els experts en gestió forestal alerten que aquest gran canvi en el treball de la terra tindrà efectes devastadors. L’abandonament de les finques cultivades sembla que és un dels principals factors de risc que alimenten aquests incendis terrorífics de sisena generació que cremen una massa forestal desbocada.
El dol agrari potser donarà pas a un altre dol, el dol pels paisatges cremats. El verd convertit en aquell negre marronós. Aquell silenci després de les flames on no queden insectes, ni rèptils, ni ocells. Aquell efecte de buit que tan bé s’aprecia a les fotografies d’Elies Carles i que Josep Olivas descriu silenciosament amb el seu bolígraf de tinta blava sobre el blanc de la seua llibreta privada.
