Si realment els poders de l’estat espanyol es creguessin mínimament el que predica l’article 3 de la constitució –allò de la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques espanyoles–, hi ha una cosa que podrien fer molt fàcilment: traduir i territorialitzar tots els webs governamentals i afins (empreses públiques, organismes subvencionats…), de manera que, quan un habitant de Bueu accedís al web de l’Agència Tributària, li sortís per defecte la versió en gallec. 

Què és el que passa ara? Evidentment, que la versió per defecte sempre és el castellà, tant se val quina sigui la teva localització o en quina llengua tinguis configurat l’ordinador. En alguns casos hi ha una pestanyeta més o menys visible on un pot canviar de llengua. Les opcions en el cas de l’AEAT són “català”, “galego”, “valencià” (!), “euskara” i “english”. Ni tan sols hi ha totes les llengües oficials (hi falta l’occità d’Aran, tan oficial sobre el paper jurídic com ho són les altres), per no parlar de les “modalitats lingüístiques” que no han estat reconegudes com a oficials, com l’asturià, l’alt aragonès o l’amazic. Amb tot, el de l’Agència Tributària és un dels millors webs lingüísticament parlant, perquè si et molestes a anar a buscar la pestanyeta, et manté la llengua triada en els diferents nivells. Així, un es pot entretenir a jugar a les diferències entre la versió “catalana” i la “valenciana”.

Però en molts altres casos, la cosa fa riure. Entres al web del Ministeri d’Educació o al del Ministeri de Cultura (digueu-ne prejudici, però d’entrada els feia més sensibles i més atents a les qüestions lingüístiques) i quedes parat: a la pantalla d’inici només canvien uns quants epígrafs, però la part grossa del text es manté tota en castellà. En el cas del de Cultura, una de les notícies més destacades (la consulta és del 10 de gener del 2026) és el “Plan de Reconstrucción de la Cultura Valenciana”. És el nom que té, tant si has triat el web en valencià com en basc (i, si us voleu divertir, demaneu les eines d’accessibilitat per veure com el transcriptor automàtic a veu llegeix el text castellà amb la fonètica de la llengua triada; i, per cert, la pestanya “català” i la pestanya “valencià” comparteixen la mateixa traducció automàtica de català oriental). Si vols veure el pla esmentat, ja és tot només en castellà. 

Seria molt cansat repassar cada enllaç on ens topem tot seguit amb el castellà o sovint amb una barreja estranya amb epígrafs en la llengua triada i continguts exclusius en castellà. Només un últim exemple d’ús personal: la base de dades ISBN de llibres publicats. La primera pantalla, amb el logo del Ministeri de Cultura, un cop triat, posem per cas, el “valencià”, és com dèiem: epígrafs en català i text en castellà. I només entrar a la base de dades pròpiament dita, tot torna a ser en castellà. Fins i tot la pestanya ha retornat a aquesta llengua. Amb paciència, tornes a fer la tria, però la màquina, encara més tossuda, et retorna a la pantalla anterior. Conclusió: no hi ha cap versió en altres llengües de la pantalla de cerca de llibres, tot i la pestanyeta.

No cal dir, a més, que en els textos en català (s’ha de suposar que passarà el mateix en les altres llengües, llevat del castellà, és clar) hi ha errors de traducció. Cosa que indicaria que, de fet, les traduccions són automàtiques. Cap problema, els webs de la Generalitat de Catalunya avisen que també ho fan així per a les llengües diferents del català. Però aleshores encara s’entén menys per què ens topem contínuament en els webs estatals amb nivells no traduïts, si la tecnologia permet fer traduccions, encara que imperfectes, en temps real i sense costos afegits. 

Però els costos són un problema? És un argument comú de la gent favorable a una sola llengua (si és la seva, és clar). Tanmateix, vaig a la plataforma de TVE per veure una pel·lícula en versió original en anglès. Busco la subtitulació i visca!, s’ofereix també en català, gallec, basc i valencià. M’entretinc dos minuts a comparar les versions subtitulades en català i valencià i hi trobo diferències sens dubte insalvables que justifiquen la doble versió i el cost afegit que deu suposar: hui–avui; meua–meva; sent–sento; clivellada–esquerdada… Gairebé tot idèntic, menys un grapat d’opcions lèxiques i morfològiques que, per cert, no coincideixen ni poc ni molt amb la frontera del Sénia (ni tan sols la primera persona singular del present de sentir, sento, que també es fa servir a les comarques septentrionals valencianes). I totes perfectament “legalitzades” tant pel diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com pel de l’Institut d’Estudis Catalans: estàndard sense clivelles ni esquerdes. El cost d’afegir-hi una subtitulació, un problema? Depèn.

Les tecnologies de la llengua, certament, han obert un gran ventall de possibilitats noves que podrien qüestionar la necessitat de grans llengües de comunicació hereves de les imposicions estatals i de l’imperialisme. Per què necessito llengües intermediàries si amb el mòbil puc traduir instantàniament la llengua de l’altre a la meva? És a dir, per què he d’aprendre anglès –o castellà– per parlar amb germanoparlants o amb bascoparlants? Però l’optimisme desfermat per les expectatives –sovint exagerades– en aquest sentit té, com sempre, un límit ben clar: la voluntat política. Mentre la voluntat dels poders polítics i econòmics continuï sent lingüicida, la tecnologia només servirà per a apuntalar encara més la tendència. Un bon indici? La política comunicativa de l’estat espanyol a internet, una pura façana per quedar (no gaire) bé, o com diuen els portuguesos, “para o inglês ver”. Mentrestant, com a mínim podem fer servir les eines que tenim a l’abast i que no depenen dels poders públics, com les de Softcatalà (i especialment el catalanitzador) o aquesta nova extensió de Google que s’explicava fa uns dies a VilaWeb. 

Pere Comellas Casanova