21.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 21.03.2023 - 21:41
Fa molts anys, quan Joan Miró era una figura internacional del món de l’art, insistia a fer-se dir Joan i no Juan, com el batejaven a la premsa espanyola del franquisme. En més d’una entrevista forana assenyalava que aquesta obsessió a fer-se dir Joan era una manera de reivindicar la seva catalanitat. Era poca cosa, podem pensar des del món globalitzat d’ara, però la seva insistència va anar tenint efecte en molts sectors del món artístic mundial. En molts indrets el van acabar identificant com a artista català, a pesar que, aleshores, abans del món globalitzat, l’existència de Catalunya se circumscrivia molt sovint al Barça. Recordo haver sentit Joaquim Maria Puyal explicar-ho en alguna de les seves retransmissions radiofòniques quan voltava pel món acompanyant l’equip de futbol.
I ara, què? El món de les arts visuals utilitza el català més que després de la Segona Guerra Mundial, quan Joan Miró proclamava el seu origen mentre que, en un altre costat, a Salvador Dalí tant se li’n fotia? És evident que sí. Però no sé si en la mesura que podríem imaginar-nos-ho.
La situació és digna d’estudi. Ens abraonem sobre una infermera gaditana que mostra la seva ignorància en públic (no la disculpo, però la ignorància ja sabem que és molt atrevida), i això fa relluir la dificultat que tants pacients tenim per parlar en la nostra llengua en el món sanitari. Cada vegada hi ha més queixes per l’absència del català en l’ensenyament, especialment a secundària i a la universitat, això ho conec bé. Surten sovint notícies de posicions intolerants dels monolingües espanyols respecte als qui parlem, pel cap baix, dues llengües de les que conformen aquest suposat “estat plurinacional”. I, en canvi, des del món de la cultura sovint no veiem que la situació de la llengua no és per a fer salts d’alegria.
Hi ha un aspecte a diferenciar: la cosa pública i l’esfera privada. En aquest segon àmbit, hi ha els casos de projectes i centres d’art que funcionen gràcies a subvencions públiques, però que no fan servir mai –l’ús de l’adverbi aquí és molt important– la llengua catalana quan envien informació de les seves activitats o a les seves pàgines web. Hi ha centres i projectes privats que porten el logotip de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona per assenyalar que han rebut algun ajut, però les seves pàgines són només en espanyol. I, aleshores, un es pregunta si l’ús del català no hauria de ser una condició indispensable per a rebre aquestes subvencions. O, almenys, l’ús també –vet aquí un altre adverbi important– de la llengua catalana, perquè ja entenc que l’ambició de l’art català ha de ser transfronterer. Ha de ser transfronterer sense amagar que neix d’unes realitats, la dels països catalans, on la llengua és una condició transversal i fonamental, no sé si m’explico prou bé.
En un altre ordre de coses, hi ha els casos privats, en què tothom pot fer el que li sembli més oportú amb la llengua que fa servir per a donar a conèixer el seu treball. Aquí és on vull mostrar un petit sondatge que he fet entre alguns artistes catalans i com es presenten davant del món en les seves pàgines oficials a internet. És una mostra que no té cap valor sociològic, diguem-ho d’entrada. De segur que m’he deixat moltes i molts artistes; també cal dir que n’hi ha que no fan servir internet o que darrerament només fan visible el seu treball a les xarxes socials, especialment Instagram. I, tanmateix, tinc la impressió que la situació que es deriva d’aquest mostratge improvisat explica un percentatge massa alt de desistiment de les arts visuals (abans en deien plàstiques) a fer servir la llengua catalana.
Anem al gra. Aquestes són les llengües que fan servir prop d’una setantena d’artistes catalans (és a dir, que han nascut, viuen o treballen a Catalunya) en les seves webs.
Només anglès:
Ignasi Aballí, David Bestué, Tom Carr, Lúa Coderch, Quim Domene, Laia Estruch, Enric Farrés-Duran, Alicia Framis, Núria Güell, Martin Llavaneras, Lluís Lleó, Francesca Llopis, Mariona Moncunill, Marco Noris, Gerard Ortin, Mabel Palacín, Tanit Plana, Jaume Plensa, Gino Rubert, Llorenç Ugas, Pep Vidal.
Només espanyol:
Mar Arza, Gonzalo Elvira, Victor Jaenada, Biel Llinàs, Susana Solano, Eulàlia Valldosera, Marc Vives.
Anglès i espanyol:
Frederic Amat, Luz Broto, Raquel Friera, Ana García-Pineda, Marla Jacarilla, Robert Llimós, Assumpció Mateu, Mireia Sellarés, Montserrat Soto.
Anglès, català i espanyol:
Nora Ancarola, Martí Anson, Marta Bisbal, Eugènia Balcells, Anna Dot, Lourdes Fisa, Jesús Galdón, Toni Giró, Jordi Isern, Ferran Lega, Olga Olivera-Tabeni, Ignasi Prat, Àngels Ribé, Aureli Ruiz, Oriol Vilapuig, Marga Ximenez.
Anglès, català, espanyol i italià:
Joan Pere Massana.
Anglès, català, espanyol i francès:
Jordi Colomer.
Anglès i català:
Salvador Juanpere, Enric Pladevall,
Només català:
Sergi Aguilar, Isabel Banal, Pep Camps, Manel Esclusa, Pere Folch, Ferran Garcia Sevilla, Jordi Guillumet & Mònica Rosselló, Albert Gusi, Lluis Ivern, Jordi Lafon, Èlia Llach, Enric Maurí, Mònica Planes, Joan Pere Viladecans.
El resum ràpid d’aquesta llista és que més de la meitat del total d’artistes seleccionats no creu necessari incorporar la llengua catalana en la finestra cibernètica amb què mostren la seva trajectòria al món. Per què? No ho sé, no els ho he preguntat. La casuística deu ser diversa.
En tot cas, he de fer un advertiment important. Conec i sóc amic de molts d’aquests artistes i aquí no hi ha cap posició anticatalana. Hi poso la mà al foc. En realitat, hi ha uns quants artistes dels que surten en la llista que són independentistes, que formen part del col·lectiu “Artistes de la República Catalana” o van participar en l’exposició “55 urnes per la llibertat”. Però, inversemblantment, a mi em sembla que ho és, no adeqüen les seves posicions polítiques a la manera amb què volen presentar-se al món.
No fem cacera, insisteixo, que la cosa no va per aquí. Per mi aquesta tan modesta presència de la llengua catalana en les webs d’artistes tan significatius com els que he esmentat és un símptoma d’un problema més profund. I que podríem enunciar d’aquesta manera: hi ha la sensació generalitzada que la llengua catalana no és necessària per a les arts visuals catalanes contemporànies. En primer lloc, perquè per exposar o fer projectes en l’interior del país no hi ha cap requisit lingüístic (per acabar-ho d’adobar, cada vegada abunden més els títols dels projectes en anglès, ai las!). En segon terme, perquè molts d’aquests artistes treballen amb uns suposats paràmetres del món global i, al meu entendre, s’equivoquen: la lliçó de l’obra de Joan Miró continua vigent, és a dir, que per ser global primer de tot has d’arrapar-te ben bé a la terra pròpia. O, escrit d’una altra manera: que reflectir els problemes culturals des d’un lloc concret és ajudar a enriquir els problemes culturals del món sencer. D’això potser en parlaré un altre dia. Mentrestant, poso aquest article al servei de la reflexió de qui ho consideri oportú.
