La justícia duu una bena als ulls amb els colors de l’arc de Sant Martí 

  • Poques coses posen en evidència l’origen purità de la moral pública americana com la conducta sexual considerada delinqüent

Joan Ramon Resina
18.12.2022 - 21:40
Actualització: 18.12.2022 - 23:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La setmana passada vaig escriure sobre el rigor institucional i la responsabilitat individual. Agradi o no, als Estats Units l’individualisme és a la base del dinamisme social, com ho havia estat a Catalunya abans que hi penetrés el col·lectivisme. A la llibertat que atorguen a la iniciativa individual deuen els Estats Units una capacitat d’experimentació i d’invenció remarcables, la renovació periòdica de les institucions, una gran flexibilitat en els aspectes pràctics de la vida: en el comerç, la tècnica i la ciència aplicada, i una mobilitat social sense parió a cap altra cultura. L’altra cara de la moneda és l’isolament de l’individu i l’obligació o necessitat, quan s’escau, de carregar les conseqüències, justes o injustes, de les pròpies decisions o omissions. També de les que se circumscriuen al llenguatge.

L’origen d’aquests trets socials és l’herència puritana, que impregna els Estats Units d’ençà de les primeres colònies. No és gens desorbitat d’atribuir la diferència entre la fortuna d’aquelles colònies i les d’origen hispànic, fundades en països amb més condicions naturals i climàtiques, a herències psicosocials divergents. Els països de cultura catòlica tendeixen a dissoldre la responsabilitat individual en la del grup. Per a ser acceptat en la comunitat n’hi ha prou de vinclar-se davant l’autoritat i recitar els mots d’ordre sense desviar-se’n ni una coma. A Espanya i les seves ex-colònies la petja de la Inquisició és tan profunda com la del puritanisme als Estats Units. Aquell aparell estatal d’unificació, contemporani de la novel·la picaresca, encara degota la seva essència en la tolerància de la corrupció i la ferocitat contra l’heretgia. La violència exercida pel dogma sobre l’individu, i doncs sobre la llibertat de pensament, es canalitza en la ira popular i el rigor judicial. Per això un familiar de la Inquisició com Emiliano Garcia-Page, ex-alcalde de la benemèrita seu imperial de Toledo, pot dir, en senyal d’adhesió al dogma i sense més conseqüències, que el president del govern espanyol i secretari general del seu partit pacta amb “delinqüents” (en referència als aliats catalans del govern espanyol). Talment com si insinués que no té la sang prou pura.

Poques coses posen en evidència l’origen purità de la moral pública americana com la conducta sexual considerada delinqüent. Aquesta noció deriva d’un precepte teològico-polític, que com tot ha evolucionat molt d’ençà del segle XVII. Però mentre que la normativitat –allò que és reglamentat– ha evolucionat a velocitat supersònica, en alguns aspectes presenta notables arcaismes. Per exemple, el càstig de la infidelitat marital en persones públiques. Una de les primeres novel·les que vaig llegir a l’institut on vaig acabar l’educació secundària fou The Scarlet Letter, del gran escriptor del segle XIX Nathaniel Hawthorne. L’argument tracta del càstig de Hester Prynne, jove condemnada per adulteri a la ciutat de Boston l’any 1642. La pena consisteix a exposar-la a la vergonya pública damunt un cadafal, amb una lletra A de color escarlata cosida al vestit.

D’ençà de llavors la pena no ha canviat gaire de mètode, però sí de sexe. Amplificada pels altaveus mediàtics i digitals, la picota ha esdevingut la condemna habitual de relacions que s’esdevenen en l’àmbit professional, tant si són consensuals com si no. Aquest petit detall, indeterminat i de fet indeterminable en la majoria dels casos, és anul·lat per l’article de fe feminista que entén les relacions dites “binàries” no pas com a vasos sentimentals comunicants sinó com a diferents nivells de poder. Un poder ubic que, per definició, és sempre patriarcal, car el patriarcat és la pedra filosofal dels nostres dies.

Amb poquíssimes excepcions, avui els que són estigmatitzats i exposats a la vergonya no són noies com Hester Prynne sinó homes caçats, de vegades càndidament, pel puritanisme contemporani. Allò més curiós de tot plegat és que la mateixa cultura que promou comercialment una consciència extremada de la sexualitat també generi una agressivitat excepcional amb qualsevol interferència de la sexualitat en la mecànica d’empreses i institucions. En realitat, i més enllà de la hipocresia que genera l’oportunitat, no és cert que la moralitat persegueixi neutralitzar l’exercici del poder en les relacions sexuals, sinó que el poder ha canviat de signe sense deixar de desvirtuar les relacions, desfigurant-les i forçant-les a la clandestinitat.

De cap manera no qüestiono el principi respectuós de la consensualitat, del “sols sí és sí”, com en diuen ara de l’antiga relació romàntica. Parlo de la reaparició del comunitarisme i la dilució de la responsabilitat de l’individu en la força política del grup. L’individu resta inerme davant les polítiques identitàries, nu i aclaparat sota el pes de la responsabilitat formal. Avui, als Estats Units, poques posicions hi ha tan vulnerables com la dels qui tenen responsabilitats institucionals sense l’escut d’alguna identitat políticament homologada. La llista de presidents d’universitats que han dimitit per escàndols relacionats amb la sexualitat, pròpia o d’altres empleats, és molt llarga. En posaré només un exemple d’enguany. El 15 de gener, el president de la Universitat de Michigan, Mark Schlissel, hagué de renunciar al càrrec i a una jubilació molt sucosa quan el Board of Regents, el consell social de la universitat, alertat per una denúncia anònima, va publicar més de cent pàgines de correus electrònics amb proves d’una relació extramarital de Schlissel amb una subordinada. Significativament, el nom de la dona no es feu públic, car, com apuntava abans, ja no solen ser les dones que s’exposen a la vergonya sinó els homes, encara que en aquest cas –com en la novel·la de Hawthorne– la relació fos consensual i de llarga durada.

De vegades no cal que hi hagi relació. Amb una relliscada verbal o una conducta “inapropiada” d’acord amb una interpretació sovint molt delicada n’hi ha prou per a engegar la trituradora de reputacions. Kevin O’Brien havia estat advocat abans d’ordenar-se de sacerdot. Després de tenir cura de leprosos a l’Índia, havia passat anys ensenyant a la Universitat de Georgetown fins que rebé l’encàrrec de presidir la universitat jesuïta de Santa Clara, al Silicon Valley. Feia pocs mesos que havia oficiat la missa d’inauguració de Joe Biden com a president dels Estats Units, quan O’Brien hagué de dimitir. D’acord amb el  president del Board of Trustees, el motiu fou “una conducta, consistent bàsicament en conversacions, durant una sèrie de sopars informals amb estudiants graduats, que no s’adiu amb els límits i protocols jesuïtes”. A aquesta explicació, el regent afegí que no s’havia detectat cap comportament inadequat fora d’aquests sopars. Tot i no donar-ne més explicacions, sembla que el pare O’Brien tenia problemes amb la ingestió d’alcohol.

En algunes altres ocasions no s’ha arribat a l’expulsió. N’hi ha hagut prou amb la humiliació i prosternació de la persona trobada en falta. La setmana proppassada, durant la cerimònia de graduació de la Universitat de Purdue Northwest, el president de la universitat, Thomas Keown, va voler fer una gràcia imitant el so d’alguna llengua oriental, segons va dir. Acabava de parlar James Dedelow, un locutor de ràdio, i havia dit que ell de vegades feia servir un idioma inventat per parlar amb els fills o durant la retransmissió en directe. Keown volgué continuar la broma emetent uns sorolls guturals indesxifrables i explicant tot seguit: “Aquesta és més o menys la meva versió asiàtica de la seva [llengua inventada].” Les reaccions i acusacions de racisme no es feren esperar, fins i tot de polítics d’altres estats, com Stephanie Chang, senadora de l’estat de Michigan. Visiblement aclaparat per les crítiques, Keown es disculpà de seguida, però els ofesos no en tenen prou amb el penediment. Sherrilyn Ifill, membre sènior de la Fundació Ford, demana el seu cap. I Grace Meng, vice-presidenta del Comitè Asiàtic-Pacífic del congrés nord-americà, assegura que la disculpa és falsa i dubta, sense al·legar cap prova, que aquesta sigui la primera vegada que Keown o la Universitat de Purdue hagi tractat “la comunitat asiàtico-americana dels illencs del Pacífic” d’aquesta manera. La sorprenent identificació dels sorolls proferits per Keown amb la llengua dels illencs del Pacífic denotaria una precisió fonològica extraordinària i disculparia la barroera imitació del president, cosa que el convertiria en parlant d’aquest idioma. Però, independentment d’aquesta estranya precisió fonètica, Meng es creu legitimada per a convertir una broma irresponsable en un crim de tal abast que sols es pot compensar fent rodar el cap visible de la institució. Incidents com aquest representen una oportunitat que la gent que viu per una causa i d’una causa mai no deixa passar. Agombolats per una comunitat amb tants guionets interadjectivals com sigui possible, per ells la responsabilitat sols existeix en modalitat destructiva, rarament com a exigència reflexa.

Qui no té cap mirament amb l’ús desmesurat del llenguatge és Alejandra Caraballo, activista LGTBQ i instructora de la Clínica de Ciberdret de l’Escola de Dret de la Universitat de Harvard. És així perquè Caraballo, nascuda home a Puerto Rico, pot esgrimir, a més de la consagració pel canvi de sexe, la distinció de presentar-se com a dona “de color”, tot i tenir la mateixa complexió que molts dels qui em llegeixen. Car, essent descendent d’immigrants o colonitzadors espanyols, Caraballo presenta característiques típicament mediterrànies. Però aquest detall històric no significa res davant els beneficis que es deriven d’uns drets repujats per les suposades diferències “biològiques”.

Durant una vista de control de la cambra dels representants del congrés dels Estats Units, la diputada republicana de Carolina del Sud Nancy Mace va preguntar a cinc testimonis si consideraven que la retòrica que vol atiar la violència contra els polítics electes per l’acompliment dels seus deures constitucionals constitueix una amenaça per a la democràcia. Un per un, tots els testimonis van respondre afirmativament. Llavors Mace va confrontar Caraballo amb algunes piulades de la instructora de Harvard. En una del 22 de novembre i amb referència a la sentència del Tribunal Suprem que derogà la protecció constitucional de l’avortament, l’activista deia als seus seguidors: “Els sis jutges que van derogar Roe [v. Wade] mai més no haurien de saber què és la pau. Tenim el deure cívic d’abordar-los cada vegada que es presentin en públic. Són pàries. Ja que les dones no tenen els seus drets, aquests jutges no haurien de tenir cap més moment de pau en públic.”

Mace explicà que ella havia estat objecte d’assetjaments, que li havien ratllat el cotxe, que havien difós les seves dades personals als mitjans socials, que li havien entrat a casa per la força, que l’havien amenaçada reiteradament i que havia de portar una arma arreu on anava per a protegir-se. Llavors preguntà a Caraballo si defensava aquesta retòrica als mitjans socials i si creia que els comentaris d’aquesta naturalesa eren una amenaça per a la democràcia. Sense immutar-se, Caraballo intentà la típica evasiva agraint l’oportunitat d’aclarir i contextualitzar les seves paraules. Davant el text de la piulada, que tothom podia llegir a la pantalla de la sala, l’únic context plausible era l’intent d’assassinat del jutge Brett Kavanaugh el 8 de juny, poc després de saber-se l’esborrany de la sentència del Tribunal Suprem. Però no era allà on volia anar Caraballo i l’alternativa sols podia ser una justificació que exonera la violència quan la causa aparentment la dignifica. Mace no es deixà manipular i exigí una resposta concisa a una pregunta molt senzilla: “Creu que la seva retòrica amenaça la democràcia, quan demana d’abordar una branca del govern dels Estats Units, el Tribunal Suprem?” Caraballo provà de negar l’evidència, però Mace, inflexible, li etzibà: “No ho va piular?” I recordant l’agressió al marit de Nancy Pelosi, portaveu demòcrata de la cambra dels representants, afegí que la violència política s’ha de condemnar vingui d’on vingui.

A l’inrevés de Keown, mortificat per un sentit de l’humor maldestre, Caraballo no sols no s’avergonyeix de cridar a la violència contra dues terceres parts de la màxima institució judicial del país, sinó que encara pretén justificar-ho. Objectivament, l’atac a una de les branques del govern equival a la crida de l’extrema dreta a assaltar la cambra legislativa el 6 de gener de 2021. No sembla pas que ningú hagi criticat Harvard per les paraules públiques de Caraballo com sí que molts han atacat Purdue per les no-paraules de Keown. Tampoc no consta que la universitat hagi reprovat les piulades d’una instructora de la facultat de dret que incita a la violència contra la màxima instància jurídica del país, ni que l’hagi sotmès a cap acció disciplinària. Al cap i a la fi, Caraballo, juntament amb Anya Marino, són les primeres dones transgènere “de color” contractades per l’escola de dret, una combinació de distincions que no es pot pas posar en tela de judici així com així.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes