La Guia de Vins de Catalunya es ven: en fem balanç

Aquesta setmana, a les portes de la Barcelona Wine Week, s’ha fet públic que la Guia de Vins de Catalunya canviarà de mans. Els fundadors i propietaris, Sílvia Naranjo i Jordi Alcover, l’han venuda a Wine Palace, l’empresa empordanesa de venda de vins i destil·lats que té més d’una trentena de botigues a tot el país. A la seva majoria d’edat (ha arribat fins a les divuit edicions), la Guia posa un punt i a part i comença una etapa nova.

En una nota de premsa feta pública aquest divendres, Wine Palace diu: “La Guia tindrà un funcionament plenament autònom, amb estructura editorial pròpia i criteris d’imparcialitat estrictes, sense condicionants comercials de cap mena. La nova etapa editorial estarà coordinada per Marc Subirós, responsable dels continguts i de la relació amb els cellers, i la sommelier Anna Vicens assumirà la coordinació dels equips de tast, formats per professionals externs de reconegut prestigi seleccionats amb criteris de pluralitat. Les avaluacions es continuaran fent mitjançant tastos a cegues per garantir el rigor i la transparència del procés d’avaluació i puntuació.”

Wine Palace tindrà l’envit de mantenir la confiança dels elaboradors, perquè hi continuïn enviant les mostres, i la independència del panell de tast a l’hora de tastar i puntuar. En aquest sentit, les persones que es posin al capdavant seran clau perquè la Guia de Vins de Catalunya mantingui la credibilitat que s’ha guanyat.

Sílvia Naranjo i Jordi Alcover creuen que Wine Palace podrà resoldre un dels esculls amb què s’ha entrebancat la Guia aquests anys, que és el de la comercialització, cosa que la nova propietat tindrà coberta. De fet, el segell editorial que ha publicat la Guia ha anat canviant: primer, va ser el Grup 62 que va assumir l’envit, amb el segell Pòrtic i, més endavant, Columna. Després, van editar-la Cossetània Edicions i el Punt Avui. Finalment, aquests darrers vuit anys, la Guia de Vins de Catalunya ha estat editada pel segell SUB. La Subversiva Lectura, que van fundar Alcover i Naranjo. És clar, són gairebé cinc-centes pàgines a color i la impressió té un cost important.

Canvi en la direcció dels premis Vinari

Es dóna el fet que fa pocs dies també es va anunciar que l’altre concurs de tast a cegues, puntuació i premis a l’entorn del vi català de referència, els premis Vinari, canviaria de direcció: el director dels premis fins ara, Ramon Roset, ha deixat el Grup Món –ja no forma part de la plantilla dels diaris Vadevi i Vadegust– i la direcció dels premis Vinari. El grup de comunicació ha anunciat que la nova directora serà la sommelier Ester Bachs, que “treballarà en l’expansió de l’oferta actual i en nous projectes, com la projecció a nous territoris i l’obertura a tendències innovadores del mercat”.

Els premis Vinari, organitzats per Vadevi i el Grup Món, s’organitzen d’ençà de l’any 2013 a partir de tasts a cegues (situats a Vilafranca del Penedès i Rubí) que valora un jurat compost per sommeliers i enòlegs professionals. El lliurament dels guardons es fa al Teatre Casal de Vilafranca i s’emet en directe d’ençà de fa una dècada.

La primera guia dedicada al vi català, amb incursions a l’Alguer i al Rosselló

La Guia de Vins de Catalunya ha inclòs des del principi més d’un miler de referències de centenars de cellers del Principat, tastades a cegues i puntuades. Per exemple, el 2015 oferia 1.550 referències de 375 cellers; la Guia 2019 conté 1.403 vins puntuats de 267 cellers; la del 2019, 1.403 vins tastats de 267 cellers; la del 2023, 1.174 vins de 206 cellers; la Guia del 2024 conté 1.258 referències tastades a cegues; l’edició del 2025 inclou 1.206 vins.

Cada any, la Guia s’ha presentat en el marc d’una festa en què s’han convidat els cellers amb els vins més ben puntuats (9.50 en amunt) i s’han lliurat els premis. Una festa oberta al sector i als prescriptors, que també ha anat canviant d’emplaçament. Primer, se celebrava al Museu Marítim, després es va fer a l’Espai Fòrum i, finalment, aquests darrers anys, s’ha organitzat a la Sala Razzmatazz.

Tot i que la guia se centra, sobretot, en vins del Principat, també ha fet incursions en altres territoris vinícoles dels Països Catalans. El 2009 (que és la Guia de Vins de Catalunya 2010, perquè sempre s’edita a final de l’any anterior) la guia va anar acompanyada de la Guia de Vins de l’Alguer, que contenia vins de vint-i-un cellers algueresos. El 2010 també s’hi incorporaven els vins de l’Alguer i s’hi obria un apartat de vins del Rosselló. A partir de la guia del 2013, els vins de l’Alguer van desaparèixer, però es van mantenir els vins del Rosselló, tot i que la Guia del 2014 ja no es van referenciar, tampoc.

Les aportacions de la Guia durant gairebé dues dècades

La Guia de Vins de Catalunya no és tan sols una guia de vins tastats a cegues i puntuats, sinó que cada volum conté articles d’anàlisi que tracten qüestions controvertides de l’àmbit del vi català. També exposa tendències i té un apartat de troballes. És interessant perquè les reflexions que conté cada volum permeten de resseguir l’evolució del vi català al llarg de gairebé dues dècades, sempre, és clar, tenint en compte que és una mirada professional però particular, la dels autors, prescriptors afinats i abrandats, que sovint han tocat el viu d’aquelles qüestions del món del vi més controvertides.

La Guia de Vins de Catalunya ha anat evolucionant en el seu contingut, però sempre ha ofert al lector les dades essencials de cada vi. Una característica que és marca de la casa des del principi és que, en la puntuació final, la guia ha donat un valor superior als vins elaborats només amb varietats autòctones o pròpies, i ha penalitzat els vins elaborats amb varietats franceses. I és que el gran cavall de batalla de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo en aquest projecte ha estat la defensa de les varietats tradicionals del país.

Certament, en aquests divuit anys, la percepció de les varietats tradicionals catalanes ha anat canviant, primer entre els elaboradors i després entre els consumidors. La reivindicació de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo d’elaborar els vins a Catalunya amb varietats pròpies ha estat molt important, sobretot, perquè s’ha trobat en paral·lel amb la tasca de recuperació de varietats que s’havien anat bandejant i que perillaven de desaparèixer, com el sumoll, la malvasia, la carinyena blanca i negra, el picapoll…, afegit al coneixement profund de varietats com el xarel·lo, el macabeu i la garnatxa, que, com a monovarietals, avui mostren el nivell de qualitat al qual poden arribar.

A la Guia de Vins de Catalunya 2012, es pot llegir a la secció “L’ull de l’ocell”: “Des que vam començar amb la primera edició el 2008 fins avui, hem assistit a una inversió en el sentit del discurs útil al voltant de la definició de tipicitat: és un fet que les coses han canviat des que vam iniciar un atac frontal contra les varietats globalitzades com a opció majoritària i fins i tot única, i ha esdevingut una responsabilitat afegida a aquesta publicació haver estat l’altaveu d’una tendència que ja tenia la seva expressió en algunes vinyes. Efectivament, res del que ha passat no hauria estat possible sense l’existència prèvia d’un nucli de viticultors i elaboradors visionaris que van apostar per mantenir la identitat del territori, consicents que es tractava del fonament adient perquè el seu negoci i la seva vinya es mantinguessin a llarg termini.”

Deu anys després, a la Guia 2022, els impulsors de la guia van fer una proposta agosarada, radical: que tots els vins elaborats amb varietats foranes quedessin emparats sota la DO Catalunya. I a la Guia 2023 Alcover i Naranjo van matisar la proposta. Aleshores la Guia posava l’accent en la necessitat de repensar les denominacions d’origen. Jordi Alcover explicava a VilaWeb: “No és qüestió d’emparar tot allò que sorgeixi dins una DO i tots els vins que s’hi proposin. Una DO neix per protegir i certificar al client un producte típic. Seria molt gros dir que una DO catalana ha de protegir un vi que empara una còpia de vins francesos. I aquesta funció de protegir i certificar, una DO només la pot fer a partir de renunciar a totes aquelles varietats que empara que signifiquen una còpia d’un territori de fora.” I continuava: “La idea és desdoblar cada DO, de manera que en una part comprengui o empari només les varietats tradicionals de la zona i en una altra, que siguin vins amb indicació geogràfica protegida (IGP), que empararia tots aquells vins de varietats no autòctones. D’aquesta manera les DO no s’empobririen ni perdrien cellers, més aviat en podrien guanyar; i, per una altra banda, vins assenyalats, com la Finca Garbet del Grup Peralada, per posar un exemple, no perdrien la marca Empordà, sinó que passarien a ser una IGP Empordà.”

La força dels vins naturals o de mínima intervenció ha trobat durant molts anys el recel dels autors de la Guia. Amb tot, en l’edició 2024, Alcover deia a VilaWeb: “Estem molt contents que els vins naturals es vagin moderant en la seva condició de salvatges. Perquè el problema d’aquest estat salvatge és que manen els llevats i, si manen els llevats, s’amaga l’expressió del raïm.” En aquesta guia, els vins naturals s’accepten i no formen part de cap categoria específica.

I també en l’àmbit de les tendències, no han deixat d’anunciar la recuperació de processos d’elaboració antics com els ancestrals i els brisats. En la mateixa entrevista a VilaWeb, Alcover deia: “Sobretot l’empenta que tenen els ancestrals i que es comencen a preveure criances més llargues que no semblava en un principi. I allò que és interessant, no tan sols amb els ancestrals sinó també amb els vins de mínima intervenció, és que hi ha un domini molt més acurat dels llevats.”

Amb els pagesos en el punt de mira

I de què van parlar Naranjo i Alcover en l’editorial de la Guia de Vins de Catalunya 2026? Si a l’anterior arremetien contra l’administració i la seva màniga ampla en relació amb els fraus en el sector, en aquest, el darrer que escriuran, tocaven el viu als pagesos, amb els quals són molt durs. Entre més, escriuen: “No hi haurà mai una revolta pagesa a Catalunya. Mai és mai, llevat que es vulgui tocar la propietat de la terra, és clar. No es tracta de jutjar si això és bo o no; però si mirem al nord (com ha fet sempre el vi català), es pot constatar que el resultat d’una actitud activa, conscient, intransigent i compromesa de la pagesia francesa al llarg de la història és un altre preu del raïm, una altra condició i consideració social, i una altra dignitat a l’hora de seure a negociar en defensa dels seus interessos; i de rebot, un altre posicionament i preu dels productes agraris francesos arreu del món, siguin vins, licors, patés, formatges, mantega o prunes seques. Curiosament, aquesta actitud ha derivat que tot això estigui emparat per AOC que prestigien cada producte i el posicionen al mercat amb un preu sempre interessant […] Una pagesia passiva, expectant, no negociarà amb la mateixa força o, fins i tot, ens atreviríem a dir que no negociarà, sinó que pidolarà. Això és el que acaba passant cada any en un procés que ja no té gaire marge d’evolució negativa.”

Amb tot, també ofereixen l’altra cara quan escriuen: “Hi ha, però, un bon nombre de cellers que treballen amb el seu raïm o que, quan el compren, el paguen millor; tot i que dins el volum de raïm produït a Catalunya no siguin prou representatius quantitativament, com més va surten més referències de petita tirada que parlen de raïm ben gestionat i ben tractat en tots els sentits, sigui l’econòmic o el qualitatiu/quantitatiu. Per tant, pel que fa al guió que s’ha de seguir, com que ja hi ha empreses que ho fan –i fins i tot empreses que ho fan només amb una part de la seva collita o del raïm que compren–, vol dir que el camí ja està traçat i que, si hi ha qui ho fa, no hi ha cap excusa o eufemisme que justifiqui el fet de no fer-ho; és més fàcil dir no vull, no puc, o no ho necessito.”