08.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 08.03.2026 - 22:08
Normalment les guerres comencen amb el trencament d’un tractat signat solemnement anys abans, amb un ultimàtum que expira a mitjanit o amb anys de preparació diplomàtica i planificació que s’exhaureixen fins a la darrera possibilitat. La guerra de l’Iran –això ja ho sabem perfectament, ara que fa una setmana– no ha començat així. Ha començat perquè la CIA va saber hores abans que aquell dissabte, 28 de febrer, a primera hora del matí, els principals dirigents iranians s’havien de reunir tots a Teheran, al mateix complex d’edificis on vivia i treballava l’aiatol·là Khamenei. Cosa molt estranya i poc habitual. Van pensar que una oportunitat com aquella no es presentava sovint. I no la van deixar passar.
Açò no és cap interpretació hostil dels fets ni cap teoria de la conspiració. Ho ha explicat el govern nord-americà. La CIA seguia els moviments de Khamenei de feia mesos. Molt rarament els alts dirigents iranians coincidien al mateix lloc amb ell i aquell dissabte havien de coincidir. La informació la van passar ells mateixos als israelians sabent que, segons que diu el general Caine, cap de l’Estat Major Conjunt dels EUA, allò era un trigger event: un fet que t’obliga a prémer el gallet. La qüestió era tan sols saber qui ho faria.
Una setmana després d’aquell primer atac, en què fou assassinat Ali Khamenei, els Estats Units i Israel continuen bombardant l’Iran sense que ningú haja explicat encara amb claredat com pensen que s’acabarà tot açò o què cerquen en realitat. El secretari d’estat, Mark Rubio –que cada vegada apareix més com l’hereu polític de Donald Trump–, va confessar de primer davant els periodistes: “Sabíem que hi hauria una acció israeliana. […] Sabíem que això precipitaria un atac de l’Iran contra les forces nord-americanes.” És a dir, que sabien dues coses: que una volta ells havien explicat als israelians que la reunió havia de tenir lloc eren conscients que atacarien i que també sabien com respondria l’Iran contra ells. De manera que, preu per preu, sembla que van decidir d’atacar ells primer. Però l’endemà Trump va dir que en realitat era l’Iran que volia atacar primer. Llavors Rubio va desmentir la seua versió del dia abans i d’aleshores ençà a Washington ja no hi ha hagut cap explicació coherent.
En canvi, Netanyahu va ser molt més clar. Va dir que aquella reunió li permetia de “fer allò que havia desitjat fer durant quaranta anys”, val a dir, matar el líder suprem. Quaranta anys, certament, és molt de temps per a sostenir un desig. Però, dit això, quaranta anys de desig tampoc no equivalen a un pla.
I el cas és que, una setmana després, tots –el planeta sencer– som ací, en una situació que té alguna cosa d’absurda. L’Iran i els Estats Units feia anys que negociaven un acord nuclear a Ginebra. L’última reunió va ser dijous, dos dies abans de l’atac. Dissabte ja queien bombes sobre Teheran. L’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), ha afirmat contundentment que no té indicis de cap programa actiu d’armament nuclear iranià –tot i que cal tenir sempre en compte l’ambigüitat temporal iraniana que vaig explicar en aquesta Pissarreta. Els pretexts oficials per a explicar el conflicte, doncs, han anat canviant amb una facilitat esbalaïdora –ahir a Washington tornaven a parlar de la bomba iraniana. I, mentrestant, el preu del petroli ha pujat d’un 30% en una setmana, l’estret d’Ormuz –per on passa una cinquena part del petroli mundial– és pràcticament intransitable, i més de mil tres-centes persones han mort en el conflicte, que s’estén per tot el Llevant i col·lapsa els països de la regió, l’un rere l’altre.
Hi ha moments de la història –això és veritat– en què les coses passen sense que ningú ho vulga del tot. I aquest en podria ser un. Però el problema no és aquest. El problema és com acaben, una volta han començat.
Ara Trump diu que la guerra durarà “quatre o cinc setmanes”, sense aclarir quin serà el senyal de la victòria, com sabrem que ha guanyat. Netanyahu afirma: “Ens anem preparant per a una guerra d’unes quantes setmanes.” Però ni l’un ni l’altre ha dit quin és l’objectiu final de la guerra ni quina serà la situació de l’Iran quan tot això s’haja acabat. Evidentment, hi ha la hipòtesi del canvi de règim. Però la CIA mateix ja havia avaluat molt sensatament, abans dels atacs, que un canvi de règim a l’Iran era “improbable” i que, fos com fos, no s’aconseguiria amb atacs d’aviació. En aquesta entrevista en vídeo d’Ot Bou a Jordi Llaonart, ell raona molt bé el perquè.
De manera que tot fa pensar que l’oportunitat d’una reunió un dissabte al matí, i sembla que això i prou, va desfermar en poques hores –sense llarga preparació, sense plans elaborats, sense cronogrames acordats ni acords polítics– una guerra enorme que ningú no sap com aturar, ni sap prou bé on mena. I això ens diu algunes coses –sobre la guerra, sobre la política i sobre com funciona el món en general– que demanen una reflexió.
Conten que quan al general De Gaulle li van mostrar les capacitats nuclears franceses va comparar molt disgustat la distància que hi havia entre l’enorme dificultat de la campanya d’Anníbal i els seus elefants amb la simplicitat de pitjar un botó amb un dit i fer volar mitja humanitat. Considerava que exercir tanta violència amb tan poc esforç humà no era just ni raonable. Ja abans, a Le Fil de l’épée, ell mateix havia deixat escrit que la força militar no servia de res si no obeeix a cap decisió política.
I són aquests dos advertiments d’un vell guerrer que sonen especialment solemnes avui, davant un president dels Estats Units que un dia segresta el president de Veneçuela, un altre amenaça d’envair Grenlàndia o Mèxic i el tercer ataca l’Iran perquè hi ha una reunió poc habitual un dissabte de matí. No sé si s’entén què vull dir, ni si he sabut explicar-me bé, però la guerra és –o hauria de ser– una cosa molt seriosa.
PS1. Enmig d’aquesta guerra de disbarats, n’hi ha un que crida molt l’atenció: el govern d’Israel intenta de tancar l’emissora de ràdio de l’exèrcit, una de les més populars del país, perquè no segueix fil per randa la seua propaganda. Ens ho explica a Tel-Aviv Lior Soroka: “Per què el govern israelià vol tancar la seva ràdio”.
PS2. En un contrast molt cridaner amb la utilització mediàtica i política que se n’ha fet durant anys, el judici del cas Pujol avança a Madrid d’una manera bastant desastrosa per a l’acusació. Ot Bou ho segueix cada dia amb les seues cròniques i avui ens explica que les quatre sessions d’aquesta setmana aniran plenes de testimonis que són fonamentals per a entendre la causa: “L’escàndol de la BPA i els negocis intercontinentals de Jordi Pujol Ferrusola treuen el cap a l’Audiència espanyola”.
PS3. L’editorial Adia acaba de publicar Per a saber d’amor. Obra poètica, l’obra poètica completa del poeta i arquitecte d’Elx Gaspar Jaén i Urban. Esperança Camps hi ha tingut una conversa molt interessant, parlant no tan sols de poesia: “El món es destrueix, per l’especulació i la modernitat o per les bombes“.
PS4. Contra aquesta moda estúpida de Pedro Sánchez com a salvador del món, dos articles encertats i imprescindibles. El primer, d’Andreu Barnils: “Pedro Sánchez, el president que gasta més en armes“. El segon, d’Assumpció Maresma: “Per què comprem tan fàcilment els jocs de mans de Sánchez?“.
PS5. Ara fa dos mesos que vam estrenar el plató televisiu de VilaWeb i vam començar la programació regular de vídeo. 72 minuts, Existim, La crisi dels trenta, La taca d’oli i Poc cas s’han unit d’aleshores ençà a La tertúlia proscrita i a La Pissarreta, i han configurat una programació ambiciosa, que té una magnífica rebuda entre els lectors del diari. Vull aprofitar l’ocasió per a agrair als subscriptors del diari la seua generositat que fa possible avanços tan grans com la col·lecció de llibres o el salt a la televisió, i molt especialment la de tots aquells que van fer una donació que ha fet possible la infrastructura tecnològica necessària per a impulsar el projecte.
