La guerra no va acabar el 1939

La història universal ens ensenya que les guerres civils no acaben mai amb un armistici, la major part de les vegades es perllonguen en forma de guerres irregulars, depuracions, expulsions en massa de la població o polítiques d’homogeneïtzació ètnica.

A l’estat espanyol, a partir de l’abril del 1939, el Nou Estat va militaritzar l’ordre públic, i va depurar i eliminar tota mena de resistències reals o potencials. Va utilitzar la legislació i l’acció de guerra, després d’una guerra que havien declarat acabada, per eliminar, perseguir i empresonar milers de persones. Moltes, provinents de processos relacionats amb els anys de guerra. Entre 20.000 i 40.000 persones van ser assassinades en aplicació –o no– de sentències judicials. Més de 300.000 presoners de guerra foren internats en camps de concentració. Uns 90.000 treballadors, forçats i més 180.000 persones, empresonades. A més, la guerra total contra les guerrilles va deixar un saldo de 8.000 morts entre 1939 i 1952.

Ens ho explica l’historiador Javier Rodrigo a La guerra degenerada (Pasado & Presente), que duu el subtítol “Violencia y resistencias en la España de posguerra”. Com adverteix l’autor, no és un treball ampli i definitiu sobre la història de la guerrilla antifranquista. No abasta les activitats guerrilleres a totes les regions de l’estat espanyol, tot i que fa una caracterització esplèndida dels orígens, la història i les particularitats d’aquells setze anys de guerra guerrillera. L’objectiu de l’autor és més profund. Estudiar la guerra irregular, la violència sexual i la resistència o col·laboració, tot subratllant i documentant la importància central de les dones en la lluita guerrillera.

Javier Rodrigo (1977) és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en història per l’European University Institute de Florència. Coordina el Grup de Recerca en Guerra, Radicalisme Polític i Conflicte Social (GRECS) i la Xarxa d’Investigació VOICES (Violència, Identitat i Conflicte a l’Espanya del segle XX). És autor de nombrosos llibres, entre els quals, Cautivos. Campos de concentración en la España franquista 1936-1947 (2005), La guerra fascista. Italia en la Guerra civil española, 1936-1939” (2016), traduït a l’anglès i l’italià, o Ellos, los fascistas. La banalización del franquismo y la crisis de la democracia” (2022), amb Maximiliano Fuentes, traduït a l’anglès.

La primera i darrera resistència antifeixista d’Europa

La resistència antifeixista a l’estat espanyol va ser la primera i la darrera d’Europa. Del 1939 al 1952, la Guàrdia Civil va lliurar una guerra irregular, sense normes, molt violenta i cruel –degenerada, en el sentit que deien els nazis– on tot s’hi valia per tal d’exterminar la resistència guerrillera. Crema de boscos com al Vietnam per deixar els guerrillers al descobert, repressió en massa de pobles sencers, tortures, llei de fugues, tocs de queda, empresonaments i execucions extrajudicials de civils, especialment dones, que també eren objecte de vexacions i abusos sexuals.

Els comunicats de la Guàrdia Civil de l’època parlen explícitament de “extermini” dels guerrillers, els quals anomenaven bandolers per reduir-los a la categoria de criminals i restar-los la importància i la legitimitat política.

Va ser una guerra de resistència i supervivència, perquè els guerrillers sabien des del principi que, atès el desequilibri de forces, ells no podrien derrocar el règim. Al principi, els fugits de guerra van ser la llavor de la resistència armada. Posaven en qüestió el domini dels revoltats sobre els territoris que anaven conquerint. Huelva, Badajoz, Càceres, Lleó i Galícia van ser les principals províncies amb presència guerrillera d’ençà de l’estiu del 1936.

A Andalusia van ser pràcticament aniquilats a final del 1937, a Galícia van sobreviure oficialment fins acabada la guerra. A Lleó i Astúries van formar la primera organització guerrillera de la península. Molts d’ells passaven les línies de front i s’integraven a l’Exèrcit Republicà, que havia creat un destacament guerriller, el XIV Cos d’Exèrcit Guerriller, integrat bàsicament per maquis extremenys i andalusos, i passadors del Pirineu i guies catalans. La majoria d’ells eren petits camperols i jornalers.

En acabar la guerra, començà una nova fase amb la incorporació a la resistència armada de les muntanyes d’un nou gruix d’homes i dones que fugien de presons, camps de concentració, batallons de treball i la repressió desfermada pertot arreu.

Hi va haver unes quantes organitzacions: l’Agrupació Guerrillera de Llevant i l’Aragó, la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia i l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, però no va ser fins el 1944 que el Partit Comunista va començar a articular la resistència antifranquista a les muntanyes. Molts dels mil guerrillers de la República que havien lluitat amb la resistència francesa, després d’haver-se instruït en les escoles guerrilleres del sud de l’estat francès, van entrar clandestinament a la península per formar els quadres d’un projecte d’exèrcit guerriller estatal.

El fet d’armes més destacat va ser la invasió de la Vall d’Aran o l’Operació Reconquesta d’Espanya, l’octubre del 1944. L’objectiu era ocupar la Vall i resistir tant de temps com fos possible per intentar que el govern provisional de la República s’hi instal·lés, i d’aquesta manera forçar la intervenció de les potències aliades. Però el desplegament de 50.000 efectius de l’exèrcit franquista va aturar la invasió dels 4.000 guerrillers, que ni tan sols van aconseguir de prendre Viella. Tot i això, va ser una demostració de força i organització que indignà Franco. Segons que s’explica, és l’única vegada que Carmen Polo va veure Franco veritablement enfadat. “Però, què fa la Guàrdia Civil?”, clamava el dictador al Palau del Pardo.

Després de molts anys de guerra degenerada i persecució, l’any 1950 només quedaven dues unitats: l’Agrupació Guerrillera de Granada (AGG) i l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA). El PCE va decidir de desmobilitzar la guerrilla el 1952, però només va organitzar l’evacuació dels darrers maquis de l’AGLA. Tots els altres van quedar abandonats a la seva sort. A Catalunya els maquis anarquistes van seguir la lluita pel seu compte. La guerra total contra ells va ser la causa de la derrota final.

L’últim maquis va ser Ramon Vila Capdevila, Caracremada, que el 7 d’agost de 1963 va ser sorprès per dos-cents efectius de la 231a Comandància de la Guàrdia Civil quan provava de passar la frontera. Va ser ferit de mort i la seva agonia va durar set llargues hores. Ningú no es va dignar a disparar-li el tret de gràcia.

Les dones i el context europeu

En aquella guerra sense nom, les dones van tenir un paper central en la lluita de resistència i, en conseqüència, van ser víctimes molt castigades per la repressió. El seu rol va ser, històricament, molt més important que no es creu, i s’ha silenciat injustament durant dècades, tant per l’empremta masclista que impregna els relats històrics com per la voluntat del poder de restar importància, popularitat i magnitud al fenomen guerriller.

A més a més, la dels guerrillers de la República no va ser una guerra aïllada. Anava en consonància amb totes les activitats guerrilleres europees contra el feixisme: a França, Itàlia, Grècia o Iugoslàvia. La gran diferència, i això marca l’impacte que van aconseguir en la política dels seus països, les guerrilles europees van tenir el suport de les potències aliades; la de la República, no. Per seguir fidelment la política de no-intervenció que seguiren al peu de la lletra França, Anglaterra i els EUA, contràriament al que van fer Alemanya i Itàlia, que donaren un important suport militar, humà i logístic a Franco. Un fet que, sens dubte, va ser decisiu per a la derrota dels republicans. I de la guerrilla.

Cal recordar, també, que en la resistència francesa van participar mil guerrillers republicans de l’estat espanyol. Ells van ajudar en l’alliberament de França. I després, França no els va correspondre quan era l’hora d’alliberar Espanya. Molts d’aquests homes i dones van entrar clandestinament a la península i es van adherir a les partides guerrilleres.

Importància i repressió de la lluita de les dones

Javier Rodrigo ha consultat els sumaris judicials de més de quatre-cents consells de guerra als Tribunals Militars Territorials de Sevilla, Almeria i Ferrol. Molts dels quals són sumaríssims incoats contra dones en llocs de lluita antiguerrillera, o en què hi ha dones implicades directament en les actuacions jutjades. El relat i l’anàlisi del rol de les dones que apareixen en els sumaris és esfereïdor, des de proves de virginitat per a acreditar la seva possible relació íntima amb els maquis fins a totes les formes de violència sexual i abusos masclistes.

Per decisió conscient, vincle afectiu o supervivència, les dones que majoritàriament no van combatre directament amb les armes van fer tasques d’informació i enllaç entre grups guerrillers, feien manteniment alimentari i mèdic, subministraven armes, roba, i facilitaven d’amagatalls i llocs de seguretat. El seu rol va ser fonamental en aquella guerra. I, de retruc, van patir –indefenses, perquè no anaven armades– tota la violència repressiva feixista en diverses formes.

De la indagació i interrogatori fins a l’assassinat o el suïcidi induït, passant per la detenció, l’exposició i l’exclusió simbòlica de la comunitat, el sotmetiment a judicis públics, la repressió econòmica, la deportació o el confinament, l’empresonament, la reeducació política, religiosa o identitària i l’abús físic o la tortura.

A més, hi va haver un repertori específic de càstig exemplar per a les dones: el rapat de cabells, la humiliació vinculada al sexe, l’exposició pública (els passeigs de la vergonya i l’oli de ricí amb els seus usos “depuratius”), l’abús sexual físic o simbòlic, i la violació. Tot un compendi d’actes repressius i de violència sexual del qual aquest llibre fa una bona i pionera anàlisi i descripció, extret dels sumaris dels consells de guerra, entrevistes i llibres de memòries. Amb episodis reals, a voltes, esfereïdors.

Hi ha la violència contra les dones que les castiga pel seu passat o present militant, però també, de manera més majoritària, per les seves relacions, per ser “dones de”, “amants de”, “germanes de” o “esposes de”. Moltes d’elles també van ser utilitzades com un instrument de combat i xantatge contra els guerrillers. Essent violents contra elles, la Guàrdia Civil pretenia de propiciar el lliurament “voluntari” dels resistents armats relacionats amb elles.

Van ser setze anys de guerra bruta total triangulada entre guàrdies civils, guerrillers resistents i la població civil, especialment les dones que els donaven suport o es trobaven a prop dels destacaments guerrillers a les muntanyes. El règim franquista va posar en marxa autèntiques campanyes eliminacionistes. En general, es buscava l’extermini de l’enemic. Al guerriller no se’l jutjava, se’l matava. Es va practicar una violència d’alta intensitat, sense límits, tant en les formes directes (assassinats in situ, agressions sexuals, tortures en seu policial) com judicialitzades.

L’oficial de la SS Hans Schneider-Bosgard l’anomenava, precisament, la guerra degenerada, concepte que l’autor tria per a titular el seu treball. Era una mena de guerra que, malgrat practicar-la de manera intensiva i eficaç, el mateix comandament alemany considerava deslleial i deshonrosa. Va ser una guerra bruta, aberrant.

Guerrilleres

El llibre relata els casos de moltes dones que van tenir un paper significatiu en les files de les guerrilles i rescata el testimoni de dones desconegudes que apareixen en els més de quatre-cents sumaris de consells de guerra que l’autor ha consultat.

Hi ha, per exemple, el cas de la cordovesa Manuela Díaz Cabezas (1920), esposa d’un maquis que va ser mort a trets per la Guàrdia Civil i el cadàver del qual van passejar pel poble com a advertència. La seva dona, després de ser rapada i torturada per la Guàrdia Civil, fugí a les muntanyes i va seguir la lluita armada. El 1944, a vint-i-cinc anys, va caure en una emboscada. Condemnada a trenta anys de presó acusada d’assassinats (ella no duia mai pistola) i de ser “concubina” dels guerrillers, en va complir disset. La resta de la seva partida va ser condemnada a mort i executada el 1946.

Esperanza Martínez (1927), de Conca, va començar molt joveneta fent d’enllaç. Amb els anys, va adoptar el sobrenom de Sole, i amb la seva amiga Remedios Montero, Celia, van passar a França per reintegrar-se després per ordre del PCE com a passadores i evaquadores de guerrillers per la frontera. Detinguda el 1952, fou sotmesa a dos consells de guerra que la condemnaren a quaranta-tres anys de presó per bandidatge i terrorisme, espionatge i comunisme. En va complir quinze.

La comunista gallega Enriqueta Otero Blanco (1910), mestra, pedagoga, actriu i directora teatral,és considerada l’última guerrillera gallega. L’any 1936 es va integrar a les milícies de Valentín González, El Campesino, va ser coordinadora de l’Hospital de Carabanchel i secretària de Dolores Ibárruri. Detinguda i empresonada, es va fugar de la presó de Ventas i ingressà al maquis de Galícia. Va caure el febrer del 1946. Va rebre tortures brutals fins el judici, al qual va haver d’assistir amb crosses. El Tribunal Militar la condemnà a mort, pena que li va ser commutada per la de trenta anys.

I Isidora Merino, Elena Abarca Bautista, Magdalena Cortés Díaz, Carme Casas, Maria del Carme Gradell Garcia –que va acabar al camp de Ravensbrück, on morí de tifus–, Maria Castelló Ibarz i Generosa Cortina Roig –que acabaren a Dachau– i tantes altres, conegudes i desconegudes, que el treball de Javier Rodrigo treu a la llum, en un exercici d’història i restitució de la veritat i la dignitat dels últims lluitadors i víctimes reconegudes del franquisme: els guerrillers.