El pendent ferroviari que vaig descriure fa anys es va complint amb precisió mil·limètrica. Pedro Sánchez –que va pujar al poder gràcies als vots catalans amb promeses de diàleg i solucions polítiques– es troba ara exactament on la física política predeia: en el punt de màxima vulnerabilitat, acorralat per un estat que ha perdut la capacitat de dirigir i controlar la seua maquinària judicial i a mercè dels set diputats de Junts que ja no li donen suport formalment o –tan sols depèn d’ells– dels catorze diputats independentistes, de Junts i ERC.

Faig constar que, per a això que explicaré ara, no m’importen els retrets sobre el passat –ni tan sols els que he fet jo mateix– perquè serien més aviat un luxe que l’independentisme no s’hauria de permetre ara que té davant la conjuntura més favorable d’aquests darrers anys: el PSOE penja d’un fil, i aquest fil el subjecten catorze mans catalanes que, si actuassen coordinadament, podrien fer molt més que mantenir viu artificialment un govern exhaust. Podrien originar un canvi real i de veritat que rendibilitzàs bona part d’això que ha passat del 2009 ençà i hi donés sentit. No seria la independència encara –per ací cap polític espanyol no hi passarà de gust–, però sí que es podria aconseguir de canviar del tot la dinàmica de l’estat i la situació amb què encararem el pas final.

I no es tracta de creure o no creure. La qüestió, vista fredament, és si l’independentisme actualment present al parlament espanyol és capaç o no d’entendre que les finestres com aquests no romanen obertes indefinidament. I que la història ensenya que en els moments de màxima debilitat de l’adversari és precisament quan cal actuar amb més determinació estratègica i unitat. I que ara, per tant, és el moment.

Imaginem, doncs, què passaria si els set diputats de Junts i els set d’ERC, en compte de disputar-se l’hegemonia, fossen capaços de presentar conjuntament un ultimàtum clar, posem per cas aquest mateix mes o a començament de gener.

Que valoren ells –els partits– quina seria la cosa més imprescindible i factible a aconseguir. En pose exemples: el reconeixement efectiu de la nació catalana amb una llei explícita que tenen els vots per a aprovar –com els Països Baixos van fer quan van canviar de model i van crear diverses “nacions constituents”. O el reconeixement explícit dels resultats del Primer d’Octubre i la validesa legal d’aquell referèndum. O un calendari per a fer un referèndum acordat de validació de la independència proclamada, abans d’acabar el 2026. O la negociació –a instàncies d’Espanya– d’un estatus per a Catalunya d’estat associat a la Unió Europea –seguint la via que França insinua amb Nova Caledònia. O… Les condicions poden variar, segons què consideren factible, però sempre haurien de significar un abans i un després clar del punt de vista nacional –això no és cosa de trens ni de transferències. I, simplement, després de presentar-les, es donen trenta dies al govern espanyol per a respondre.

Això seria actuar amb coherència nacional,  a partir del càlcul fred i amb plena consciència de l’extraordinari moment històric que vivim. Entenguem-nos: Sánchez avui necessita els vots de l’independentisme molt més que l’independentisme necessita Sánchez. Perquè  l’única manera que té d’arribar al final de la legislatura és que l’independentisme català ho permeta. Per tant, l’ostatge –que el 2017 era Catalunya, personificada en els presoners polítics– ara és ell. I això ho canvia absolutament tot.

Ho canvia tot, a condició, evidentment, d’estar disposats a complir les amenaces. Que ací és on pot aparèixer la por secular de l’independentisme “que vinga la dreta” i mostrar la seua naturalesa paralitzadora. Crec que la resposta és senzilla: sí, podria venir un govern del PP amb Vox. I què? Sempre seria un govern temporal, i al capdavall hauria d’afrontar també la mateixa realitat: sense Catalunya, Espanya és ingovernable. I quan el PSOE tornàs al poder tot seria molt més clar.

Insistesc que tot això no és cosa de fe o de creure-s’ho o deixar-s’ho de creure, ni de fiar-se d’algú ni deixar-se’n de fiar. Ni encara menys d’emblanquir res ni ningú: així no arribarem mai enlloc. Jo em limite a dir que des de l’independentisme de carrer, els qui no som de partit tenim l’obligació de proposar eixides factibles als partits i exigir-los coherència, com intente de fer amb aquesta crida pública. El full de ruta hi és, i els partits tenen marge fins i tot per a modelar-lo al seu gust, però cal voluntat per a executar-lo: la presentació conjunta de demandes innegociables –amb el suport de mobilitzacions al carrer a càrrec de l’ANC– i l’amenaça creïble que, en cas d’una negativa a avançar ràpidament i sense trampes, els catorze diputats catalans forçarien eleccions i desallotjarien Sánchez del poder. És el moment del caixa o faixa.

Perquè feia dècades que no es veia cap govern espanyol tan feble. Com no s’havia vist tampoc una dependència tan absoluta dels vots catalans. La conjuntura internacional, amb una Europa que ha après a conviure amb la inestabilitat, és més favorable que mai per a moviments calculats de pressió democràtica. I, per tant, al parlament espanyol l’independentisme català –i si s’hi volen afegir bascs i gallecs, encara millor– té a les mans el poder de forçar un canvi real i efectiu. I les bases dels partits –pense particularment en les d’Esquerra, que d’entrada sembla més recelosa a fer una actuació com aquesta– crec que tindrien molt a dir i estaria molt bé que alçassen la veu en públic.

Perquè cal que en siguem ben conscients: el pendent ferroviari ha dut el PSOE exactament allà on l’havia de dur, a la impossibilitat de governar i a la constatació que sense reformes molt radicals i molt doloroses per a ells, el seu estat serà completament inviable i el seu futur serà la presó. La pregunta és si l’independentisme serà capaç d’aprofitar aquesta circumstància o si, com tantes altres vegades, s’estimarà més deixar passar el tren de la història mentre discuteix sobre qui hauria de ser el maquinista. Perquè la finestra és entreoberta aquests dies, però ara ja sabem –això ho van aprendre dolorosament l’any 2017– que no per força ha de romandre així eternament.

PS1. Ja sé que alguns diran que és molt estrany que la iniciativa no isca del Parlament de Catalunya, sinó del d’Espanya, però crec que cal ser conscients que avui al Parlament de Catalunya no es pot fer res i, en canvi, al de Madrid sí. La prioritat és guanyar terreny i si cal fer servir una eina o una altra en aquest estadi del procés crec que no té importància.

PS2. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. Aquesta setmana amb Txell Partal, Antonio Baños i Júlia Ojeda, parlant de la reconstrucció de l’independentisme polític a partir de coses que passen per l’ala esquerra. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. VilaWeb pot oferir de franc i per a tothom totes les informacions que publiquem, perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem, fent-se’n subscriptors. Però en necessitem més per a poder encarar projectes molt més ambiciosos, com els que us presentarem l’any vinent. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.