06.09.2016 - 22:24
|
Actualització: 06.09.2016 - 23:14
Vaig al gra, sense circumval·lacions, que la cosa no està per a giragonses retòriques. Podem construir un estat nou amb els dèficits culturals que arrossega Catalunya? Hi ha cap polític que ara mateix s’envolti de les ments més preparades del país, no de militants del seu partit, per a dissenyar com serà l’educació i la cultura (la científica i l’artística) demà i demà passat? Es pot fer una Catalunya independent amb la mateixa gent que –ara mateix, des dels mitjans públics– denigra la cultura, l’arracona en les programacions de ràdio i televisió i, en canvi, continua col·locant l’esport com a vertebració de les seves graelles? Algú pot arribar a pensar que veure un partit de futbol a la televisió o escoltar-lo per la ràdio, acompanyat de comentaris dessaborits de gent que habitualment no fa servir correctament la llengua catalana, cohesiona un país? Hi ha cap cervell a les capes altes de la política catalana que sàpiga la diferència entre l’entreteniment i el coneixement?
Primer van ser les polítiques de Mascarell en contra de la creació, aquella aposta nauseabunda per la banalització, per les indústries culturals enteses en la versió més alienant, allò de ‘la cultura a la televisió ha de ser sexi’. Ara, el seu successor, Santi Vila, es caracteritza per l’abúlia, per la inacció; amb parlar capellanesc, ha vingut a servir-se de la conselleria, a fer política per a ell, no a desviure’s per la cultura catalana, com hauria de ser. En comptes d’envoltar-se de gent competent en els camps de la creació, ha col·locat els eventuals funcionaris de partit, sense cap preparació prèvia, i així s’assegura la servitud dels qui, ells també, són allà per a servir-se de les institucions del país.
Però la cosa és més greu, no és només un problema del Departament de Cultura, la institució que hauria d’assistir els creadors –i els públics– en època de penúria. Aquests dies hem sabut que en la nova programació de Catalunya Ràdio la cultura tindrà un paper subsidiari. I, per a defensar-ho, el director de l’emissora (aquella que tots paguem amb els nostres impostos), Saül Gordillo, ha sortit a dir que ens equivoquem, que la cultura tindrà un paper transversal en tots els programes. Quines penques! La cultura no pot ser transversal, ha de ser hegemònica. Que es ‘transversalitzi’ ell i tots els programes que volen explicar-nos amb minuciositat quantes ventositats (ja veieu que em poso fi) expel·leix Messi durant un partit de futbol. De TV3 ja ni en parlem, fa temps que es dediquen a parlar de cultura en càpsules sota la hipòtesi que l’audiència és imbècil i no tolerem sinó un minut d’art i de pensament, mentre mantenen un canal (tot un canal!) dedicat a l’esport. Això ja no són penques, és estricta estultícia.
Davant de la calamitosa atenció institucional a la cultura, doncs, jo pregunto als dirigents i militants d’Esquerra Republicana de Catalunya si hi pensen fer res. Hi intervindran? O faran l’orni, com aquests darrers sis anys? Des que Joan Manuel Tresserras va deixar el Departament de Cultura tinc la impressió que la cosa cultural ja no és una prioritat per a ells. No, no és cap impressió, és una convicció: els cinc anys que Ferran Mascarell va ser al capdavant de la conselleria, avalat i impel·lit per Artur Mas, ningú d’ERC no va aixecar la veu per sumar-se a la indignació del sector cultural, almenys d’aquella part majoritària del sector que no reia les gràcies a Mascarell i als seus adlàters. I ara, amb Santi Vila al capdavant, la cosa es repeteix. El nou conseller ha posat a tots els seus sequaços a sou; la creació catalana, més enllà de pressupostos, continua sense assistència pública i al parlament no se’n sent cap paraula, ni que fos sobre la ‘transversalitat'(sic) cultural.
Sabeu per què ho pregunto als d’Esquerra? Perquè són al govern. Els convergents –per bé que es vulguin canviar el nom, ja sabem qui són– continuen amb les seves pràctiques endogàmiques, ells amb ells es coronen, amb Santi Vila i Carles Puigdemont al davant. És clar que també m’agradaria saber quines propostes de país tenen la CUP i els comuns en el terreny cultural. Assolim la independència o no, sigui tard o d’hora, la cultura catalana ha d’enfrontar-se a un debat important, com el que va tenir lloc al Congrés de Cultura Catalana de final dels setanta. I, com en aquell moment, és la gent de la cultura que l’ha de protagonitzar (ja ho sabeu: ‘La cultura és de qui la treballa’), però els partits polítics, uns més que uns altres, haurien de saber què dir sobre la qüestió més enllà de les paraules buides que solen emprar.
Però tornem al present. La responsabilitat d’ERC no pot quedar aigualida en el ‘procés’; alguns volem saber si aquest partit té una política cultural pròpia, si ha pensat com ha de ser la cultura catalana en un hipotètic nou estat. I si ho han pensat, aquestes polítiques culturals seran diferents de les que han fet els convergents durant els darrers sis anys? A ningú no li passa per alt que si algú d’Esquerra tingués la generositat de respondre un modest professor universitari com jo, hi hauria dues opcions. Primera: que pensin que les polítiques culturals de Mascarell i Vila són extraordinàries i que els mitjans públics han de fer un tractament ‘transversal’ dels afers de l’àrea; en aquest cas, ja sabem per on anirien les coses si Junqueras arribés a ser president, de la nova República o de l’autonomia escanyolida. Segon: que diguin que és clar que per a ells és fonamental la cultura, si és el petroli de Catalunya (Mascarell dixit) i vertebraran el nou estat en l’educació, l’art, la ciència, la literatura… Si això fos així, cosa que espero, m’agradaria repreguntar: aleshores, per què han callat com morts durant tots aquests anys? Per què callen ara mateix, quan el director de Catalunya Ràdio ha decidit que la cultura tingui un tractament ‘transversal’ a l’emissora i, en canvi, l’esport un tractament autàrquic?
La gent de la cultura sempre diem que nosaltres i la nostra activitat no donem vots ni en prenem. Podem fer soroll i signar manifestos, però els polítics prefereixen asfaltar un carrer abans que ajudar un artista torracollovaris a fer pensar; a molestar, si cal. Encara que siguem pocs, però, és hora de saber què podem esperar d’aquesta formació política, tan callada els darrers temps. Hem de saber, senyor Junqueras, si fruit dels pactes per a formar Junts pel Sí la cultura ha quedat com un dany col·lateral. Si és així, ja ens podríem anar fent a la idea que, en el futur, a tot el poble català no ens quedarà més remei que cridar ben fort Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi…