08.12.2016 - 22:00
|
Actualització: 09.12.2016 - 07:03
Des de fa dotze anys el 9 de desembre es commemora el Dia Internacional contra la Corrupció. Es calcula que el cost de la corrupció a tot el món equival al 5% del PIB i fa créixer la pobresa i la desigualtat, perquè limita el benestar social i fa disminuir les polítiques publiques.
Aquests darrers anys la corrupció és un dels principals problemes de l’estat espanyol, segons les enquestes d’opinió, darrere la desocupació. La percepció de la corrupció a l’estat espanyol ha anat augmentant i ara va darrere de la percepció que hi ha a Botswana, els Emirats Àrabs Units, Catar i Portugal en la classificació de Transparència Internacional.
Però la corrupció no és en tot el sistema. Aquí no hi ha suborn, per exemple, una pràctica habitual en alguns altres països, que consisteix a exigir diners extra o regals per ser acceptat en una escola o en hospital, o bé obtenir un tràmit; o que simplement exigeix un policia, arbitràriament. Segons les enquestes, hi ha molt pocs ciutadans a qui algú hagi demanat un suborn o que sàpiguen d’algú que n’accepti.
Aleshores, la població que percep que és la corrupció? Principalment, es percep en l’esfera política i, sobretot, en la relació amb els poders econòmics. La gran majoria de ciutadans considera que és molt estesa. En el baròmetre europeu del 2013, centrat precisament en la corrupció, els ciutadans de l’estat espanyol eren els ciutadans de tot Europa que consideraven que hi havia més corrupció entre partits polítics, polítics i entitats bancàries. Els ciutadans de l’estat espanyol també eren els que valoraven més malament la lluita del govern per a evitar-la.
Quines xifres presenta la corrupció?
A l’hora de posar xifra al cost de la corrupció, cal advertir que no n’hi ha d’oficials i, per tant, només es pot parlar d’estimacions.
Les dades del titular són extretes d’un estudi de la Universitat de Las Palmas, que calcula el cost social que origina la corrupció al conjunt de l’estat espanyol. Segons l’estudi, el cost de la corrupció a l’estat espanyol és de 40.000 milions d’euros, dels quals 11.500 milions d’euros corresponen als Països Catalans.
Un altre estudi d’algunes universitats i de la Cambra de Mercats i Competència espanyola calculava que el sobrecost en l’obra pública que causava la corrupció de l’administració de l’estat era de 47.600 milions. En molts casos, consistia a desviar capital públic a mans privades. El mateix estudi afegia 40.000 milions més derivats directament o indirectament de les múltiples formes de corrupció. En l’altre extrem de les estimacions, un estudi del professor d’economia Friedrich Schneider estimava que la corrupció era del 0,97% del PIB a tot l’estat espanyol, dada que significaria ‘només’ uns 10.500 milions d’euros anuals.
On sí que trobem xifres oficials és a l’àmbit judicial. El 2013 hi havia 1.661 casos de corrupció oberts, 337 (22,70%) dels quals als Països Catalans. Tot i les elevades xifres, amb mig miler d’encausats, només vint persones eren a la presó, en gran part perquè el procés judicial pot durar més de deu anys. Per exemple, en el cas Gürtel, amb 186 encausats, només havia estat empresonat Luis Bárcenas.
Amb dades més recents, el llibre Llums i taquígrafs, Atles de la Corrupció als Països Catalans, coordinat per David Fernàndez i Àlex Romaguera, diu que hi ha 605 encausats per corrupció als Països Catalans, amb 147 investigacions obertes i 700 causes per frau fiscal.
Segons dades del ministre d’Interior espanyol, durant l’última legislatura (2011-2015) es van detenir a l’estat espanyol 7.140 persones per corrupció. Aquestes xifres deixaren clar que tot plegat no és tan sols una percepció dels ciutadans.
Quins són els principals casos dels Països Catalans?
La majoria de casos de corrupció dels Països Catalans, i a l’estat espanyol també, tenen relació amb la prevaricació urbanística. Com recull el doctor en ciències polítiques Manuel Villoria, més de 600 municipis són investigats per corrupció, principalment urbanística. La gravetat arriba a l’extrem que un 60% dels municipis de Múrcia i un 40% dels de les Canàries són investigats.
Als Països Catalans, un 18% dels municipis del País Valencià, un 36% dels de les Illes Balears i un 5% dels catalans són afectats per la corrupció urbanística. En total, 161 municipis.
El cas més significatiu de tots és l’operació Taula, a València, arran de la qual les fonts de la investigació van assegurar que el PP actuava com una ‘organització criminal’. Els regidors d’aquest partit feien aportacions de seixanta euros cada mes i de mil euros abans de les municipals, que suposadament eren retornades en diner negre. Era, presumptament, una manera d’emblanquir diners rebuts de comissions d’empreses que pagaven il·legalment, en canvi de contractes públics.
Aquests diners il·legals sembla que servien per a finançar les campanyes electorals del PP valencià, però també per a l’enriquiment personal dels membres de la trama. La trama, suposadament, anava més enllà i s’estenia per municipis i institucions de tot el país, amb cinc caixes de diners negres que ingressaven desenes de milions d’euros de comissions en canvi de contractes públics. En total, hi ha més de vuitanta encausats, entre polítics i empresaris.
Al País Valencià també trobem el cas Gürtel, destapat el 2009. Sembla que alts càrrecs del PP havien concedit adjudicacions en canvi de comissions i regals a polítics (com és el cas dels vestits de Francisco Camps). Aquests contractes, per valor de cinc milions d’euros, van anar presumptament a empreses de Francisco Correa, Pablo Crespo i Antoine Sánchez. La investigació del cas ha portat a dues peces separades, una a València i una altra a Madrid, que han fet aflorar més casos, com el cas Bárcenas. El cas Gürtel té la xifra més alta d’encausats: 186, dels quals 74 són polítics.
També al País Valencià, trobem el cas Cooperació, en què l’ex-conseller Rafel Blasco va desviar ajudes al Tercer Món per valor de gairebé sis milions. Gairebé un milió va anar destinar a comprar immobles, i uns quants a entramats empresarials. Només 43.000 euros van arribar a Nicaragua, on anaven destinats els diners.
A les Illes Balears, el cas més notori ha estat el del Palma Arena, un pavelló esportiu pressupostat en 47 milions, que va acabar costant-ne 110, amb acusacions de malversació, prevaricació i suborn i que ha portat a la presó l’ex-president balear Jaume Matas (PP). D’aquest cas va sortir, com una peça separada, el cas Nóos, que afecta Urdangarin i la germana del rei espanyol, la infanta Cristina. La causa té 30 encausats.
A Catalunya, el 2009 va sortir a la llum el cas del Palau de la Música, on el president de la Fundació de l’Orfeó, Fèlix Millet, i el seu col·laborador, Jordi Montull, sembla que van desviar 35 milions d’euros en una dècada. En aquests casos va ser esquitxat CDC, que va rebre presumptament comissions de Ferrovial a través del Palau, en canvi de concessions. Complementàriament al cas Palau trobem el cas Hotel del Palau, un delicte en què la denúncia de la regidora de Ciutat Vella, Itziar González, va mostrar una de les cares més fosques de l’etapa socialista a l’Ajuntament de Barcelona.
El 2009 va sortir també a la llum el cas Pretòria per un suposat delicte de suborn, corrupció urbanística i emblanquiment de capital que va portar a la detenció del batlle de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz (PSC), el regidor d’Urbanisme Manuel Dobarco (PSC), l’ex-conseller de Finances Macià Alavedra (CiU), l’ex-secretari general de la Presidència Lluís Prenafeta i l’ex-diputat socialista Luis Andrés García, conegut per Luigi, que sembla que en va obtenir uns beneficis milionaris.
Més casos relacionats amb la corrupció a Catalunya han estat el cas Pujol i els encausaments dels seus fills, el cas Mercuri, el cas Brugal, el cas Scala, el cas Pallerols i el cas Adigsa, per exemple.
Una dada que mostra la magnitud de la corrupció al nostre país és la del tant per cent dels consellers dels tres governs que han estat encausats. En total, 51, que equival al 17,58% de tots els que hi ha hagut. D’aquests, 17 ja han estat jutjats i 8 són condemnats.
Les causes
Els motius d’aquesta elevada corrupció política són principalment la impunitat dels corruptes, una impunitat que va lligada estretament a la dilatació que dels processos judicials. També és clau la manca d’independència judicial, que reforça la impunitat i facilita més la corrupció. Un 56% dels ciutadans valora la independència judicial dolenta o molt dolenta, i la principal causa d’aquesta mala valoració és la ingerència del govern i els polítics.
La durada de les causes es pot explicar en part per l’infrafinançament de la justícia. L’estat espanyol és un dels estats amb més pocs jutges per habitant, gairebé la meitat de la mitjana europea. La majoria es considera desbordat de feina i, alhora, demana la creació d’òrgans especialitzats en matèria de corrupció a escala provincial.
També afecta la impunitat davant la corrupció el nombre d’aforats que hi ha a l’estat espanyol. Actualment, hi ha 17.621 aforats, que compliquen i dilaten les causes pels permisos especials que cal demanar per a poder-los jutjar. Dos mil d’aquests aforats requereixen un suplicatori per a poder ser jutjats, cosa que obliga a tenir l’autorització de la cambra legislativa. A banda, són aforats també els jutges, magistrats i membres dels òrgans judicials, a més de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot i els debats que s’han encetat sobre la qüestió, encara no se n’ha eliminat cap. En contrast, Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units no tenen cap aforat.
Relacionat amb la ingerència dels polítics en la justícia, trobem també els indults, que no són ni de bon tros un fet excepcional. Entre el 2010 i el 2014 es van fer 35.296 peticions d’indult, i foren amnistiats 1.482 condemnats. Encara que la xifra s’ha anat reduint, entre el 2000 i el 2016 es van indultar 139 polítics condemnats per casos de corrupció. L’últim govern de Rajoy en va indultar set.
Un altre factor que beneficia la corrupció ha estat el sistema de partits d’aquestes últimes dècades. Un sistema de llistes tancades i pràcticament bipartidista. Amb les llistes tancades no es vota un candidat, que després ha de defensar-se davant els seus electors, sinó llistes en què anar-hi o no depèn sobretot de la direcció del partit. El fet que només hi hagués dos partits amb possibilitats de governar, sense cap alternativa real en el mateix espai ideològic, facilitava, a més, que els electors deixessin la corrupció en un segon pla.
La intervenció dels poders de l’estat espanyol
Un dels problemes que hi ha per a aturar la corrupció és que, a més del mal funcionament de la justícia, l’estat espanyol intervé tallant de soca-rel investigacions per raons polítiques. Dos dels jutges que han investigat la corrupció, i van permetre de fer aflorar el cas Blesa i el cas Gürtel, Elpidio Silva i Baltasar Garzón, són actualment inhabilitats.
Així mateix, l’ex-fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo assegurava que els fiscals generals de l’estat li van prohibir d’investigar a Pujol. En canvi, Montoro va assegurar que tenia notícia de la fortuna de Pujol des del 2001 i el cas no va sortir a la llum fins el 2014.
Sembla clar que hi ha una estructura de poder capaç de protegir els afins i utilitzar mètodes fora de la legalitat per perseguir els contraris, com s’ha pogut veure amb els enregistraments de Fernández Diaz i De Alfonso o les denúncies de la Banca Privada d’Andorra.
Les amnisties fiscals també han servit de salvavides als corruptes, i han permès de regularitzar diners, molt sovint obtinguts de manera fraudulenta. A l’estat espanyol ja hi ha hagut quatre amnisties fiscals (1984, 1991, 2010 i 2012). En aquesta última, 31.484 contribuents van declarar diners ocults, entre els quals hi havia Rodrigo Rato, Francisco Granados, Luis Bárcenas i la dona d’Arias Cañete, que els va declarar l’endemà de fer-se efectiva l’amnistia fiscal.
Les dades mostren que el 95% dels ciutadans de l’estat espanyol veuen la corrupció com una pràctica habitual i sembla clar que, tot i els milers de polítics honrats, és una pràctica estesa capaç d’esquivar els mecanismes de control.
