28.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.09.2025 - 22:15
Els partits demòcrates, però molt especialment l’esquerra catalana i europea, cometen avui una claudicació moral sense precedents exigint iradament el debat sobre la immigració –insistint que cal parlar-ne, tot i que en realitat no paren de parlar-ne– i passant per alt que l’extrema dreta ha aconseguit de convertir aquest tema en el nucli del seu projecte deshumanitzador.
És una actitud explicable però imperdonable: si l’extrema dreta creix parlant d’immigració, aleshores hi ha demòcrates que pensen que han de “disputar-li el tema” per no abandonar el terreny. Més encara com més nerviosos estan i més creuen que perdran vots, regidors, diputats, poder en definitiva. Ara, la realitat és que aquesta lògica revela una incomprensió profunda de la naturalesa moral de la política, perquè quan acceptes el marc discursiu de l’adversari, no solament perds la batalla estratègica, sinó que renuncies a allò que ets tu. Ho diré de manera directa: és impossible de defensar la dignitat humana fent servir el llenguatge de la indignitat. No pots guanyar una guerra utilitzant les armes de l’enemic en el seu terreny predilecte.
Crec que no cal anar a parar a George Lakoff per entendre fins a quin punt les estructures mentals que determinen què percebem com a veritat s’enforteixen amb la repetició; fins i tot quan intentem de refutar-les. Quan un demòcrata, d’avui a demà, passa a utilitzar conceptes com “pressió migratòria”, “excés” o “capacitat d’acollida limitada”, no fa res més que activar els circuits neurals que associen immigració amb amenaça, amb problema, amb límit i amb por. És a dir, fer el joc als autoritaris.
L’extrema dreta europea ho ha entès perfectament i per això ha fet dels immigrants la seua gran bandera, com ho va fer dels jueus ara fa cent anys. Fent servir les mateixes tècniques. Si avui, seguint l’exemple nazi, algú omplís el país de cartells dient que la culpa de tot la tenen els immigrants i els ciclistes, per desgràcia la reacció popular seria la mateixa que va acompanyar la cèlebre campanya hitleriana: tothom es demanaria per què els ciclistes…
El resultat és devastador: en cinc anys, l’extrema dreta ha crescut d’un 39% en representació a Europa, governa ja en set països de la UE i –aquesta és la cosa més alarmant de totes– ha trencat el paradigma generacional i capta vot jove en massa.
Arran d’aquesta ofensiva en tota regla contra la civilització que vam construir sobre la runa de la Segona Guerra Mundial, per desgràcia, massa sectors democràtics han triat la via més ignominiosa: disfressar de realisme polític allò que, en realitat, no és sinó una claudicació moral. Els socialdemòcrates danesos de Mette Frederiksen, per exemple, han arribat molt més lluny que no s’havia atrevit mai l’extrema dreta danesa, i proposen deportacions a Ruanda –sí, el mateix país on es va viure un genocidi mentre Europa s’aclucava d’ulls. Keir Starmer, hereu d’una tradició britànica que va lluitar fermament contra el feixisme, ara és capaç de dir que el Regne Unit ha esdevingut “una illa d’estrangers”. A Alemanya, l’SPD d’Olaf Scholz, el partit que va resistir heroicament Hitler fins al final, proposa que es tramiten les sol·licituds d’asil en menys d’una setmana, cosa que converteix aquell dret sagrat –que, entre més coses, va salvar la vida de Willy Brandt– en una formalitat burocràtica. I a França els Republicans, hereus del general De Gaulle, ja són indistingibles dels hereus del general Petain.
Aquest tomb no és tan sols políticament contraproduent: és una apostasia moral que cal denunciar obertament i sense por. Quan els partits demòcrates abracen les posicions migratòries de la ultradreta, no únicament traeixen els seus votants, sinó la història i tot. Traeixen la memòria dels republicans catalans o espanyols acollits a l’Argentina, com ho va ser el meu oncle Joan Guillem, la dels jueus que van trobar refugis malgrat tenir totes les fronteres tancades, la de totes les generacions d’emigrants –ben sovint, els nostres avis o besavis– que van construir l’Europa del benestar amb el seu esforç i la seua esperança. Jo he vist els cotxes francesos –amb aquells espectaculars llums grocs que tant cridaven l’atenció– arribar cada estiu a Bétera portant dins famílies senceres del poble que treballaven a França perquè aquella era gairebé l’única manera de tirar endavant… Ara allò que feia la meua gent ho he considerar un crim?
L’error actual, per això, és més profund que no tàctic. Perquè revela l’abandonament d’aquella gran comprensió gramsciana que reivindica que la política autèntica és sempre lluita per l’hegemonia cultural, batalla per l’ànima de la civilització. Però també perquè soterra aquell monumental “l’odi no pot generar sinó odi” de Konrad Adenauer. O perquè fa veure que s’ha oblidat el gran avís de De Gasperi en el sentit que la política s’ha d’inspirar en principis morals immutables. Sí: immutables, aquesta és la paraula exacta. No adaptables a cada situació.
L’extrema dreta –en bona part per la decepció amb la societat que tenim, pel fracàs de l’estat del benestar, per la conversió de la política en negoci– ja ha guanyat aquesta guerra tan important convertint la immigració en una amenaça existencial, transformant amb una extraordinària habilitat ansietats econòmiques ben legítimes en odi racial, creixent sobre la frustració de revolucions incomplertes com la catalana i presentant la compassió com a debilitat i la solidaritat com a ingenuïtat.
Ells ho han fet bé, és evident que són molt bons fent això que fan. Però la resposta progressista –d’esquerres o de dretes– no pot ser mai d’acceptar els marcs deshumanitzadors i disputar-los-els. Perquè és impossible de construir una societat justa utilitzant el llenguatge de la injustícia. I quan parles de “límits” i “capacitat” valides, legitimes, la premissa més abjecta de l’extrema dreta: que hi ha persones sobrants, éssers humans prescindibles, gent que t’ha de ser igual què els passe.
Per desgràcia, allò que hi ha en joc ara no és una qüestió electoral i prou: és la supervivència o la destrucció dels valors que van nàixer de l’horror de la Segona Guerra Mundial, aquella promesa solemne de “Mai més” que Europa va fer sobre la runa del feixisme i el nazisme.
Evidentment, això no implica en cap cas negar la legitimitat del debat sobre la construcció del bé comú i l’organització fraterna de les nostres societats. Una democràcia viva ha de discutir com organitza l’acollida amb dignitat, quins recursos destina a la integració solidària i fins on pot arribar, com garanteix drets i deures per a tothom des de la fraternitat universal, com modifica i millora les seues estructures per adaptar-les a les noves necessitats i si això és possible. Però hi ha un abisme moral –un autèntic abisme moral– entre aquest debat concret i voluntàriament restringit en el llenguatge i contingut en l’expressió i deixar-se arrossegar per la dialèctica deshumanitzadora.
El debat legítim solament pot partir del reconeixement sagrat –i ja em perdonareu que faça servir un adjectiu tan solemne– de la dignitat inherent de totes les persones. De totes, sense cap excepció, ni una. I la trampa de l’extrema dreta es basa a construir jerarquies humanes monstruoses, alimentar pors primàries i presentar l’exclusió de les altres persones com una –i després com l’única– alternativa raonable. Per això quan els demòcrates reivindiquen el debat en els termes que ha imposat l’extrema dreta en realitat li donen oxigen, legitimen el virus de la deshumanització.
La situació –això no ho pot discutir ningú– és molt difícil, terrible. Els demòcrates necessitem molt més que una simple refundació narrativa, com alguns volen defensar. Necessitem una autèntica resurrecció moral, recuperar una hegemonia cultural basada en els valors de l’empatia, la solidaritat i la justícia universal.
El discurs alternatiu existeix: la immigració com a font de riquesa cultural i econòmica, la diversitat com a fortalesa democràtica, la solidaritat com a valor fundacional de la societat. L’empatia com a mínim comú denominador de la humanitat.
I per això aquesta gent que diu “reivindicar el debat” sobre immigració i ho fa a partir dels marcs –i sovint fins i tot amb el llenguatge– de l’extrema dreta no solament comet un error estratègic: també comet un sacrilegi contra la seua herència. Abandona la missió històrica de ser la consciència moral de la humanitat, la veu dels qui no tenen veu, el far de llum en els moments més foscs de la història. Traeix la memòria de Rosa Luxemburg, que va preferir la mort a la claudicació; la de Nelson Mandela, que es va estimar més la presó que no l’odi; la de totes les generacions de lluitadors que van morir perquè creien que hi havia un món millor possible i no feien càlculs sobre què els costaria en les eleccions següents.
Em sap molt greu dir-ho així, però estic segur que la història no serà gens indulgent amb aquesta generació de dirigents que, arran de l’embat del feixisme modern, trien la conveniència per sobre de la consciència, l’“electoralisme” per sobre de l’ètica, la “viabilitat política” per sobre de la transformació moral del país. Que prefereixen semblar “responsables” a ser profètics, presentar-se com a “realistes” a crear un visió, mostrar-se “governables” a ser revolucionaris.
Ens trobem en una cruïlla civilitzatòria que no admet mitges tintes: o som capaços de generar una refundació moral sobre els pilars sòlids de la fraternitat universal, la dignitat indiscutible de cada ésser humà i la solidaritat sense fronteres, o caurem, si no hem caigut ja, en la barbàrie que va devastar Europa al segle XX i que amenaça de tornar-hi. Amb rostres nous i consignes noves, però amb la mateixa ànima monstruosa d’aleshores.
Per això la batalla per la civilització es lliura avui en el terreny dels valors eterns i dels relats fundacionals. I no hi ha cap camí intermedi entre la grandesa moral i la irrellevància històrica. La humanitat espera sempre que algú defense els seus valors més elevats i avui, ara mateix, aquesta és la nostra obligació. Coste què coste i tinga el preu –personal i col·lectiu– que tinga.
PS1. València va fer ahir una nova manifestació per a exigir responsabilitats al president Mazón per la gota freda. Aquesta ha arribat quan el cap del Consell havia menystingut i insultat les víctimes, que li responen en aquest reportatge de Laura Escartí: “L’aigua no mirava partits polítics”.
PS2. Aquesta és la setmana del Primer d’Octubre i per aquesta raó hem entrevistat el president del Consell de la República, la institució nascuda de la legitimitat d’aquell referèndum. Jordi Domingo ha de pilotar una etapa nova del Consell, deslligada ja de l’exili polític i per això, primer de tot, ha d’endreçar tot allò que s’hi trobat. En parla amb Clara Ardévol: “Hem de treballar en la construcció del futur estat, trigui el que trigui”.
PS3. Els incidents a les fronteres europees de Rússia han crescut de manera alarmant aquests últims dies. Per comprendre què hi passa és bo d’entendre el peculiar sistema de pensament rus sobre les fronteres i el territori, com intente de fer amb aquesta Pissarreta.
PS4. Google Discover té una enorme capacitat de decisió sobre quins continguts arribeu a veure i quins resten completament amagats. Però fa dies que ha activat un canvi que permet als lectors de dir que volen llegir VilaWeb també a Google. Si no voleu que l’algorisme decidesca per vosaltres, en pocs segons podeu aconseguir-ho. Ací us expliquem de quina manera.
PS5. Evgeni Morozov és un dels analistes del món de la tecnologia més influents i lúcids d’Europa. Detractor exhaustiu de l’etiqueta “tecnofeudalisme”, Morozov considera que, en realitat, no som pas en un canvi de règim econòmic, sinó en una fase natural del capitalisme governada, encara, per l’imperialisme ianqui. “No és una qüestió de governs contra oligarques, sinó de països que no són els Estats Units contra els Estats Units”, diu. Per això critica durament que l’esquerra europea no es faça “les preguntes adequades”. De tot plegat en parla amb Ot Bou en aquesta entrevista.
