El gironí Jordi Cornella-Detrell és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Girona i doctor en estudis hispànics per la Universitat de Lancaster. Fa catorze anys que viu a la Gran Bretanya i actualment és professor a la Universitat de Glasgow, a Escòcia, on fa classes de cinema, de castellà i de la guerra civil espanyola i supervisa el lectorat de català. L’any 2013 va publicar l’estudi ‘La vida posterior de les polítiques culturals franquistes: censura i traducció en el mercat literari espanyol i català‘, on descobria un aspecte sorprenent: llibres que el franquisme havia censurat es reediten en plena democràcia sense corregir-se. Són títols que surten al mercat durant els anys 1980, 1990 i 2000 amb la mateixa censura franquista. L’estudi de Cornella-Detrell se centra sobretot en obres traduïdes al català d’autors estrangers, però també en posa algun exemple de traduccions al castellà. VilaWeb s’hi ha posat en contacte telefònic.

Com el vau descobrir, aquest cas?
—Jo estudiava la censura i em van donar una beca per anar a l’arxiu d’Alcalá de Henares. En principi, era una investigació històrica. I no va ser fins després que vaig veure que els efectes encara eren prou vius. Trobar que, en plena democràcia, es reeditaven llibres censurats sense corregir, encara amb censura, em va sorprendre, evidentment. No hi havia caigut. Va ser una sorpresa. I encara avui en vaig trobant. És un treball en curs que es qüestiona què ha passat, com ha passat? He vist que després de la caiguda del règim, les obres expurgades, censurades, han seguit quatre camins diferents: obres que no s’han reeditat més, però que són les úniques que encara hi ha a les llibreries; obres que s’han reeditat censurades; obres que es reediten sense censura, després de passar una revisió temàtica i lingüística; i obres que s’han traduït de bell nou i sense cap censura.

Comencem pel primer cas. Quines obres es van censurar durant el franquisme i encara podem trobar?
La Senyoreta Corsolitaris, de Nathanel West, traduïda per Josep M. Güell el 1968, per exemple. No se n’ha fet cap reedició, però l’única edició en circulació és la censurada.

Segon cas: llibres que s’han reeditat durant la democràcia bo i censurats.
—Per exemple, Un diable al paradís de Henry Miller (Edicions 62). Fou traduït per Manuel de Pedrolo l’any 1966. Doncs el 1986 es va reeditar i manté les vuit supressions del censor. Aquesta frase hi és censurada i no s’hi pot llegir: ‘Children being rapped by lubricious monsters, virgins practicing all manners of illicit intercourse, nuns delfing themselves with sacred objects.’  Un altre cas seria El Punt dolç de la Senyoreta Brodie, de Muriel Spark. Traduït per Manuel de Pedrolo, l’any 1967 i en què frases com aquesta van desaparèixer: ‘Tothom era antifranquista.’ Doncs l’edició de l’any 1994 d’Edicions 62 manté la censura. I, per cert, es va traduir del francès sinó de l’anglès. També tenim El doctor No, d’Ian Fleming. Traduït per Ramon Planes l’any 1964, va ser víctima de retallades de censura. L’any 1996 Edicions 62 la va reeditar censurada i ni a la portada ni a la contraportada res no suggeria que en fos una reedició. També tenim el cas de l’obra de James Baldwin. Escriptor de primera fila a qui a Espanya li van destrossar l’obra. L’ha reeditada censurada el Círculo de Lectores els anys 2001 o 2002. Sobretot paràgrafs eròtics. N’he escrit un article. El darrer exemple que he trobat és un llibre de George Orwell, La marca, editat amb censura enguany.

Quants llibres heu trobat com aquests?
—La llista completa en deu incloure una trentena, pel cap baix. Però la investigació encara dura. També hi ha una cosa: a l’estudi parlo de les traduccions censurades, perquè treballo al Regne Unit i és el que vaig decidir estudiar. Però la reedició de llibres amb censura incorporada també inclou llibres no traduïts. Vam fer unes jornades sobre Blai Bonet l’abril passat i es va explicar que l’obra L’Evangeli segons un de tants, que és un llibre de poesia de postguerra clau, s’ha reeditat censurat, també.

Per què passa, això?
—Òbviament no passa per motius morals. Ha passat per desconeixement dels editors i també per qüestions econòmiques. Repassar un llibre i traduir-lo novament costa diners i temps. Potser no tenen prou recursos. Sigui com sigui, és un exemple més del llegat del franquisme, com les plaques als edificis amb els símbols de la Falange. Eren a tot arreu i han passat anys i anys sense que ningú hi fes res, ni es trobés estrany. Jo de petit a Girona jugava al costat del monument als Caiguts per Déu i per Espanya. Si una cosa tan òbvia passava desapercebuda, i no suscitava debat, què no havia de passar amb els llibres. Ja ho dic a l’estudi, també: el fet que s’hagi amagat de l’escrutini públic és més que una metàfora de les dificultats que té el país d’encarar-se amb el règim de Franco. És una prova tangible de la falta de reflexió sobre l’herència cultural del país.

Aquesta mena de censura banal, la trobem en altres països?
—Sí. A Rússia. Ho sé perquè conec la investigadora que s’ha adonat del mateix fenomen. Ara es publiquen edicions censurades durant l’estalinisme i no les revisen, i surten amb censura altre cop.

Tercer cas: llibres que s’han restaurat com Déu mana, o se n’han fet traduccions de bell nou?
—Sí. El carter sempre truca dues vegades, publicat a Edicions 62. Traduït per Manuel de Pedrolo l’any 1964 es va publicar amb censura. Es va reeditar amb censura l’any 1981. Però l’edició del 2009 ja apareix ben publicat i sense talls. Igualment, El cor és un caçador solitari, publicat en català, i amb censura, l’any 1965 amb traducció de Ramon Folch i Camarasa. Doncs l’any 1990, Rosa Vallverdú en va revisar el text i hi va afegir els sis talls censurats.

Creieu que tindrà efectes el vostre estudi?
—Ja ho veurem. Segurament ja n’ha tingut. Parlar-ne ajuda que s’hi faci alguna cosa. L’estudi és de l’any 2013. El diari Ara en va parlar indirectament l’any 2015 en aquest article i la setmana passada també se’n va fer ressò la Cadena Ser, el Financial Times, i ara vosaltres. Ja ho veurem. Com dic a l’estudi, es podria aprofitar l’avinentesa per alertar els lectors i conscienciar que els efectes de la censura són molt més a llarg termini que no ens pensem i que els factors econòmics són molt importants: ara no es censura per moral, sinó que es reedita censura perquè és més barat que no fer una traducció nova. I a mesura que els drets d’autor vencin, i quedin obres lliures, pot passar més, perquè les editorials podran editar de franc i potser opten per editar sense cost obres censurades, en lloc de revisar-les o tornar-les a traduir.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb