09.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 10.11.2025 - 22:45
Després de la mort del dictador Francisco Franco, el poble espanyol no va recuperar veritablement la sobirania interna ni l’externa, que li havien estat arrabassades pel sollevament del 18 de juliol de 1936 i la guerra que va derrotar la República. A partir del 20-N del 1975, es va anar construint, amb la constitució i altres lleis fonamentals, una trama legal calculada i efectiva, creada pels grups de pressió interns i externs, amb l’objectiu de restringir les aspiracions populars després de quaranta anys de dictadura, i allunyar-les del legítim esperit republicà del 1931, que era el precedent democràtic anterior.
Era la Guerra Freda i els EUA tenien bases militars en territori espanyol. D’ençà dels anys seixanta, els americans ja preparaven amb Franco la seva successió i el trànsit a una democràcia restringida. Tots els canvis que es van fer després estaven ideats, tutelats i aprovats pels EUA i les grans potències occidentals de la Guerra Freda.
El poble espanyol no va poder elegir la forma d’estat i es va trobar una constitució amb importants mancances de democràcia interna i exterior. A més d’un sistema de partits i una llei electoral que no afavoria el pluralisme i blindava la impossibilitat d’intervenció dels ciutadans en les grans decisions col·lectives. La corrupció, que ja s’havia consolidat a l’època de la dictadura, va continuar corcant la salut del sistema, fins a esdevenir-ne el manteniment, i, per tant, va frustrar les esperances dels ciutadans. I infinitat de qüestions més que cal tenir en compte, algunes de les quals explicaré més endavant.
Un dels estudis més profunds, documentats, rigorosos i sorprenents que he llegit sobre el postfranquisme és un dels capítols de l’assaig Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles (Siglo XXI Editores, 1996). L’obra és imprescindible per a aprofundir en la trama internacional del segle XX. Amb una mirada sòlida i elevada d’un punt de vista clau: la voluntat i les maniobres –algunes, conegudes; unes altres, desconegudes– dels actors de les grans potències de la Guerra Freda, especialment, els EUA.
L’autor d’aquest rellevant assaig és Joan E. Garcés, doctor en ciències polítiques per la Sorbona, assessor personal de Salvador Allende, qui va acompanyar fins el darrer moment al palau de La Moneda, expert de l’ONU en desenvolupament social, i advocat de l’acusació particular i popular en la causa dels crims comesos durant la dictadura d’Augusto Pinochet a Xile.
Aquest assaig és el resultat de molts anys d’investigació de l’autor als arxius nord-americans, on va poder consultar i, en alguns casos, desclassificar per primera vegada documents top secret disposats en organismes d’extrema seguretat: l’Oficina de Serveis Estratègics (Office of Strategic Services), el Combined Chiefs of Staff i, en general, als Arxius Nacionals dels Estats Units.
Però el coneixement i grau d’anàlisi de Garcés és molt elevat i en el seu estudi va molt més enllà. Il·lumina tot el segle XX amb erudició històrica i política i una capacitat de relació de fets diversos que, en alguns moments, deixa aclaparat el lector. En definitiva, traça un tapís inquietant i enlluernador d’aquells anys amb informes internacionals, dades i declaracions de polítics d’ambdós costats de l’Atlàntic, tot relacionant fets i actituds que encaixen en una seqüència històrica fonamental.
Escriu l’escriptor uruguaià Mario Benedetti al pròleg: “Soberanos e intervenidos, que és un títol perfecte, també podria haver estat (si Graham Greene no l’hagués usat en una novel·la de 1948) ‘The heart of the matter’ o, potser millor encara, el seu títol en castellà: ‘El revés de la trama’. Per això, i per molt més, el llibre de Garcés resulta fascinant. Fins i tot té alguna cosa d’enigma policíac, perquè al final ens assabentem de qui era l’assassí.”
Política americana d’intervenció preventiva
De la seva exhaustiva investigació en els arxius nord-americans, Garcés demostra que, d’ençà de la vaga d’Astúries de 1961, els americans estaven alarmats sobre el futur d’Espanya. Era una de les dictadures protegides pels EUA, com la Salazar a Portugal, la de Trujillo a la República Dominicana o la de Somoza a Nicaragua.
La CIA va traçar un pla d’intervenció preventiva, segons ells, abans la situació no arribés a necessitar la intervenció militar directa. Consistia bàsicament a permetre, i després legalitzar, l’acció de dos partits, un de demòcrata i un de socialista, amb extensions igualment duals en el món universitari i sindical. Es tractava, creien ells, d’evitar el caos i l’ascens del comunisme després de la mort del dictador.
Kissinger hauria volgut aplicar a la península ibèrica el mateix mètode que havia emprat a Xile, amb el cop d’estat de Pinochet. Willy Brandt el va aturar, dient que això no es podia fer a Europa, que calia crear unes elits polítiques cooptades que els fessin la feina democràticament. Així van néixer Mário Soares i Felipe González, alimentats econòmicament per fundacions i grups econòmics estrangers que, després, es cobrarien la seva participació quan aquests partits arribessin al poder.
Després de les mobilitzacions de protesta pels judicis de Burgos contra els nacionalistes bascs, l’any 1971 Nixon va fer un encàrrec a Vernon Walters, agregat militar a Itàlia i coronel dels serveis d’intel·ligència. Havia de transmetre a Franco que “Espanya era vital per a l’Oest i Nixon no volia que es desenvolupés una situació caòtica i anàrquica”. Calia que Franco entronitzés el príncep Juan Carlos i es reservés per a ell el comandament vitalici de les forces armades per tal de garantir “una transició pacífica i ordenada que el mateix Franco supervisaria”.
És important de recordar que Vernon Walters havia estat acusat d’haver promogut el cop militar de 1964 al Brasil contra el president Joao Goulart, país en què Walters era agregat militar, i que arribaria a ser director general adjunt de la CIA el 1973, quan l’agència intervenia en el cop d’estat de Pinochet. Durant la seva missió a Madrid el 1971,Walters va entrar en contacte amb comandaments militars espanyols.
Franco va fer mig cas de la proposta de Nixon, va introduir la figura de l’almirall Luis Carrero Blanco com a president del govern i va quedar-se ell la comandància en cap de les forces armades. Pels nord-americans, Carrero garantia la subordinació a la coalició de la Guerra Freda, però el fet de ser tan acèrrim i devot seguidor del dictador augurava inestabilitat política després de la seva mort. Sigui com sigui, Carrero va volar pels aires. Tot i que el magnicidi es va atribuir a ETA, a hores d’ara encara s’especula si algú extern va propiciar-lo, o si ho va fer gent de dins, amb la seva passivitat. És un misteri. La qüestió és que el dictador va dir allò de “d’un gran mal en surt un gran bé” i va fulminar de cop tots els homes de Carrero en la cúpula del poder.
El control dels partits i dels polítics
Els grups polítics legalitzats després del 1977 eren finançats per governs de la coalició de la Guerra Freda. Els polítics cooptats van viure de governs i entitats estrangeres fins que van accedir als pressuposts públics. Així ho escriu Garcés: “Assistíem a una operació d’imatge que cercava, sí, sintonitzar amb les expectatives de la majoria dels espanyols de recuperar la seva sobirania, però per atraure els seus vots i després reconduir el país a un port diferent.”
El 1976, com el 1945, les potències no volien ni sentir a parlar que els espanyols recuperessin prou sobirania per a elegir les seves formes d’estat i de govern. Juan Carlos ha dit que ell “no volia fer dels vencedors de la guerra els vençuts de la democràcia”, la qual cosa significa l’amnèsia respecte de la història i de tot el que era i significava la República. I també la neutralització dels qui reivindicaven el dret dels ciutadans a recuperar les llibertats i la sobirania nacional.
L’operació Tarradellas, que quan va arribar a Madrid va declarar que era un ferm defensor de la monarquia, quant a l’equilibri de forces polítiques a Catalunya va significar impedir que tornés a ser popular l’esquerra “front populista” que havia guanyat les primeres eleccions de 1977. Aquest rol, després de Tarradellas, el podria haver interpretat Pujol durant molts anys.
En contra del que deien els seus estatuts, els partits cooptats van acceptar la monarquia, després renegaren del marxisme i es convertiren en partidaris de l’ingrés a l’OTAN. D’aquesta manera, segons Garcés, es van harmonitzar els dos vessants d’un projecte polític únic. D’una banda, els sectors que havien donat suport a Franco i a la dictadura preservaven les estructures socioeconòmiques que beneficiaven la seva hegemonia social interna. I, d’una altra, a l’exterior, els centres decisoris de la coalició de la Guerra Freda reafirmaven el seu domini sobre el territori, l’economia i els recursos dels espanyols.
La idea inicial dels americans va triomfar: els ciutadans van assumir el protagonisme del canvi i després se’ls va conduir a horitzons diferents dels programats. Per assegurat l’objectiu es van valdre de polítics remunerats “compromesos a dirigir i institucionalitzar el canvi sense retornar els drets nacionals i democràtics a uns ciutadans deliberadament mantinguts en un nivell baix de mobilització i rígidament enquadrats”. Entre els principals divulgadors de la idea hi havia Samuel P. Huntington, assessor del Pentàgon, del Departament d’Estat i de la Comissió Trilateral.
La doctrina de democràcia controlada
L’any 1976 el demòcrata Jimmy Carter arribava a la presidència dels EUA, després de vèncer el candidat de Nixon, Gerald Ford. Carter va adoptar una política exterior de “democràcia controlada”. Carter va propiciar l’ascens al govern d’Adolfo Suárez, corregint el govern immobilista que l’havia precedit durant el mandat de Nixon, afavorint la constitució del 1978 i la reforma política, i seguint els postulats de la Comissió Trilateral de 1975.
Segons que constata en el llibre Joan E. Garcés, aquests postulats en el terreny polític eren: a) descentralitzar l’administració pública; b) convertir els parlaments en òrgans més tècnics i menys polítics, tot reduint-hi el pes de les ideologies revolucionàries: c) personalitzar el poder per estimular la identificació dels ciutadans i reduir les seves exigències de participació; d) fer dels partits òrgans de gestió més que no de discurs polític, suprimir les lleis que en prohibien el finançament per les grans empreses i sumar el finançament des de fons públics; e) disminuir la influència dels periodistes en els mitjans de comunicació, les normes administratives havien de protegir la societat i els governs contra l’excessiu poder dels mass media.
En el terreny financer, empresarial i internacional, la Trilateral establia: “f) reduir els recursos financers posats a disposició de les universitats, que generen excedent de llicenciats; programar la reducció de les pretensions professionals dels qui reben una educació superior: g) en les empreses, combatre la pressió a favor de l’autogestió o de la participació dels treballadors en la direcció; en compensació, prestar més atenció a les condicions d’organització del treball i dignificar el treball manual; h) no confiar a l’atzar el funcionament democràtic, sinó constatar i coordinar les experiències polítiques en els països integrants de la Comissió Trilateral, tal com s’està fent en el terreny militar i econòmic; i) establir una mena de Pacte Atlàntic en el terreny ideològic, que contingui l’excessiva voluntat de canvi en els països amb excés de democràcia i presti ajuda als països amb dèficit democràtic.”
Després de Jimmy Carter, va guanyar la presidència nord-americana Ronald Reagan, el 20 de gener de 1981, la qual cosa va anar encadenada amb la caiguda d’Adolfo Suárez, que no va poder resistir més d’una setmana, i el cop d’estat del 23-F. Reagan va duplicar el pressupost militar i va provar de passar a Espanya d’una fase d’intervenció indirecta a una altra de militarització. Leopoldo Calvo-Sotelo i Felipe González van consolidar l’entrada a l’OTAN. Hi ha en el llibre un interessant relat del 23-F.
Eutanàsia de l’estat nació
Un altre punt important de l’anàlisi de Garcés és el concepte d’estat que s’imposa en el postfranquisme. La intervenció germano-italiana a la guerra i la llarga dictadura van aixafar la sobirania popular democràtica i, per tant, les bases republicanes del concepte de “nació”. La propaganda de la dictadura va consagrar un concepte d’estat que significava negació de llibertats ciutadanes i nacionals. Quedava dissociat “l’estat” (estructura de dominació) respecte de la “nació” (consciència de ciutadans lliures i sobirans).
Després del 1975, la transició va fer una “reforma de l’estat” en què no es va proposar pas d’arrelar-lo en la “nació” retornant als ciutadans la plena sobirania interior i exterior, alliberant-los de l’intervencionisme que va sostenir la dictadura. “La transició no va reconstruir els pilars de l’ànima i consciència de l’”estat nació”. Per què? Perquè hauria representat recuperar el significat democratico-republicà que la “nació” va perdre el 1939, en sotmetre’s a la potència intervencionista, una dictadura i el seu règim sociopolític”, escriu l’autor.
I clou el tema afirmant: “Als espanyols se’ls va redactar en 1977-1978 el text constitucional més ben preparat per a la integració-dissolució de l’estat en el sistema de l’Europa de la guerra freda.” A la constitució de 1978 les cessions de sobirania possibles són pràcticament il·limitades, superiors a les imposades a Alemanya i Itàlia després de la derrota del 1945. A més, amb una simple llei orgànica es poden transferir a organitzacions o institucions internacionals competències inherents a l’estat, sense cap limitació.
Per un albir de progrés
Sens dubte, Soberanos e intervenidos és un llibre de lectura obligada per a entendre el present. Estudiar i reflexionar sobre la veritat dels fets que exposa en el seu estudi Garcés, ens pot ajudar avui, en els temps que vivim a l’estat espanyol, a entendre més bé què ens ha passat. I, alhora, des del coneixement, poder pensar a redreçar, si és possible, els errors del sistema que ens han imposat, sense que hàgim tingut gaires oportunitats ni vies d’intervenció en les decisions polítiques i socials. Des del coneixement podem superar la ignorància que ens han volgut inculcar per absoldre el present.
“Joan E. Garcés és un d’aquests obstinats i lúcids restauradors de la història política del segle XX”, escriu Mario Benedetti al pròleg, que acaba amb aquestes paraules: “Es pot ser pessimista a força de ser realista –escriu sensatament l’autor. L’optimisme frívol i hipòcrita no portarà mai a una humanitat més justa i solidària, però no hi ha dubte que d’un pessimisme realista com el de Garcés pot sorgir un albir de progrés. I un progrés, per cert, gens superficial.”
