Dissabte 5 de juny és un dia per a marcar al calendari. La cultura popular que relliga el país es torna a vestir de festa major. El claustre de Manacor és l’espai on es farà, dins el cicle Manafolk, la segona representació de l’espectacle No sé com gloses, estrenat el 28 d’abril al Teatre Principal de Palma. És la primera producció teatral familiar que reuneix i vindica la cançó improvisada d’arrel dels Països Catalans amb dos glosadors de Mallorca, un cantador del Comtat i un instrumentista del Vallès Oriental.

Les tècniques teatrals, la cultura popular i l’enginy dels intèrprets es posen al servei d’un espectacle il·lustratiu, molt lligat a l’actualitat i obert a la participació dels espectadors. Tot això per a difondre el vessant educatiu i festiu de la cançó improvisada, també anomenada glosa, amb un component didàctic fort. El director, Joan Antoni Sunyer, explica: “La glosa pot anar d’una banda a una altra, de la part més educativa en el terreny de l’ensenyança, la cura de la parla i la llengua, a la part totalment oposada, la més festiva, més de bauxa, de festa i desinhibició.”

Un tresor compartit

Segons el productor i ideòleg de l’espectacle, David Coll, la idea va sorgir perquè, tot i que hi ha un moviment educatiu i social que creix entorn de la cançó improvisada, calia emplenar un buit: “La sorpresa és que no s’hagi fet abans perquè tenim un conjunt de tradicions que són una meravella, per si soles i posades de costat. De manera que vaig buscar un espectacle no caduc, que posés damunt l’escenari aquest tresor musical i lingüístic compartit i que fos possible de representar-lo tant al País Valencià com a les Balears, com al Principat com a Catalunya Nord.”

L’espurna, però, va ser el moment en què Coll va prendre consciència de la unitat de la llengua i va descobrir la música tradicional amb plenitud, de resultes d’escoltar grups com Al Tall i d’assistir a trobades de glosadors de cap a cap del país. Se’n lamenta: “És curiós que, com a membre de la comunitat lingüística hagis de descobrir a una edat avançada tota aquesta diversitat de l’idioma, d’una manera més vivencial. Tant que arribem a compartir i tant que ens han pretès atrinxerar! A més, vaig dirigir una escola de música i vaig arribar a la conclusió que fèiem una cosa molt estranya, que era reproduir una tradició forana acríticament, la música moderna, el jazz i més. Calia, doncs, potenciar el substrat propi. De resultes d’haver viscut als Estats Units, em vaig adonar que negar que la llavor que tens al voltant teu, que és la bona, era un comportament una mica estrany.”

Tres músics i una actriu 

A l’escenari hi ha els cantadors Mateu Xurí i Hilari Alonso, l’acordionista Marçal Ramon i l’actriu Carme González, tres músics que fan d’actors i una actriu que fa de música, un fet que el director, Joan Antoni Sunyer, considera enriquidor, tant per la diversitat lingüística que ofereixen com pels seus perfils: “Els glosadors et donen espontaneïtat, però hi ha moltes altres coses que els actors treballen i ells no tenen assumides. És totalment normal i és precisament això que m’agrada d’ells. Els vaig dir que les coses havien de sortir més d’ells que no de jo i, en certa manera, és el camí que han seguit, tot i que hi ha moments en què sí que han de fer coses molt imposades per la direcció.”

Hi diu la seua Mateu Xurí, un dels glosadors més prestigiosos, que coneix bé els escenaris però que no havia treballat mai seriosament com a actor: “Per jo és una prova, un repte, és sortir de la zona de confort, sortir d’allò que he fet durant vint anys, que és pujar damunt l’escenari i improvisar. Per tant, no deixa de ser un aprenentatge. Al cap i a la fi, és adaptar-te, trobar un terme mitjà entre la part guionitzada amb les pautes escèniques i la improvisació. De manera que no em sent massa encotillat perquè tinc la meva llibertat com a glosador i ho combinam bé.”

Molta cançó improvisada

L’espectacle inclou formes de cançó improvisada o glosa variades, entre les quals hi ha nyacres empordaneses, corrandes, gloses menorquines i mallorquines, cant d’estil valencià, garrotins de Lleida i més. Totes es mostren, s’expliquen i s’improvisen amb les veus, sovint amb instruments de percussió tradicional i de l’únic acompanyament harmònic d’un l’acordió diatònic. Marçal Ramon n’és l’acordionista, però també canta i n’explica secrets. Per exemple, és l’encarregat de desxifrar elements característics de la improvisació, com ara descrivint què és una punicana o com és el transcurs d’un combat de glosa. Al remat, Ramon fa de guia i porta melodies de tot el país al terreny de l’acordió, tot amb respecte a la tradició, com detalla en el vídeo següent:

A més de la música i les explicacions, hi sonen cançons emblemàtiques com “El tio Canya” d’Al Tall, “L’hereu Riera” i “Es copeo”, i s’hi projecten imatges de balls tradicionals, trobades de glosadors fetes a Mallorca i més. També hi ha la veu en off d’especialistes, de cantadors, i de glosadors actuals i desapareguts. Són veus de prestigi, com ara la del tortosí Arturo Gaya, el glosador menorquí Miquel Ametller, el manacorí Joan Planisi, el versador Josemi Sánchez i el crític musical Josep Vicent Frechina.

Tot plegat, amb el suport d’una il·luminació senzilla però efectiva i acompanyat d’una escenografia austera, en què una fusta plana i redona a l’espai central simula ser una barca a la Mediterrània, com a al·legoria d’unió. L’escenari, doncs, es transforma mínimament i en alguns moments transmet la sensació festiva d’ésser en una plaça qualsevol on hi ha ball de bot, concert o glosada.

L’obra dura aproximadament una hora. I pot allargar-se o acurtar-se segons les improvisacions dels actors i del públic que participe en la part final, bé proposant temes que els protagonistes han d’improvisar, bé glosant espontàniament des de qualsevol racó del teatre. Sunyer explica: “És un espectacle fet i pensat, però sempre té un punt d’improvisació, perquè no pots frenar la glosa. La cançó improvisada és com una bèstia que intentes tancar dins el cabàs i, tanmateix, vol sortir. Perquè la gràcia que té és justament aquesta, que és improvisada, feta per a cada moment.”

Moment de ‘No sé com gloses’ (fotografia: Sotabosc Produccions).

Un exemple de vitalitat

Fet i fet, No sé com gloses esdevé un aparador del poder transformador i creatiu de la cultura popular. En menys d’una hora, exposa la força i la vitalitat de la cançó improvisada, en mostra l’element socialitzador i en reivindica la capacitat d’actualització amb exemples constants. Tot això a partir d’una perspectiva teatral, però deixant clar que tradició i modernitat són inseparables.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.