L'escriptora Carson McCullers (il·lustració de Valeria Gallo)

El setembre de 2017 l’Altra Editorial va treure Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat, o sigui: tots els articles que Carson McCullers va publicar en revistes diverses al llarg de la seva vida. Traduïts per Alba Dedeu, diria que van passar força desapercebuts, en part perquè al 20 de setembre tot es va girar com un mitjó, entesos, però també perquè la ‘dictadura de la novetat’ fa que un llibre publicat al setembre, si no se li fa cas just quan arriba a llibreries, caigui en l’oblit abans de Nadal. Dilluns va ser l’espetec final d’aquesta bogeria, Sant Jordi, i des d’aleshores la gent del gremi descansa, es recupera i agafa aire per tornar a engegar la màquina. Cada any passa el mateix, cada any ens en dolem i cada any hi tornem. Des de ‘Sant Jordi és una festa’ fins a ‘jo per Sant Jordi no compro llibres’, al gremi hi ha opinions de tots els colors, i fins i tot n’hi ha que practiquem una mena de bipolaritat que combina els dos extrems, segons el dia i les circumstàncies. Sigui com sigui, els articles de Carson McCullers tant és que ja no siguin novetat, el que són és llibre de fons, perquè l’Altra publica tota la McCullers, i no per fer-ne pasta de paper d’aquí a quatre dies.

El desembre de 1949, en un article publicat per primer cop a la revista Mademoiselle, McCullers ens explica que quan era una nena, en ple agost, un dia va pujar a la ‘caseta de l’arbre’ (un roure a casa seva, a Geòrgia) per estar sola una estona. Son germà la va veure i li va demanar què feia. Ella li va dir que pensava, i quan ell va voler saber en què pensava, ella li va respondre que no ho sabia. ‘No tenia ganes de parlar amb el meu germà. Estava experimentant per primera vegada la fascinació pel misteri del Temps.’ Just abans de pujar al roure McCullers havia estat cantant nadales (a l’agost, recordem-ho) amb els seus germans i de cop i volta es pregunta si és la mateixa nena la que a l’estiu puja dalt del roure que la que a l’hivern seu al costat de l’avet decorat de Nadal. El Temps amb te majúscula se li apareix i ja no la deixarà anar. I pensa. ‘Com pots estar pensant si no saps què penses?’, li pregunta el germà. Doncs pensant com pensen els que creen, sols i des del no-res.

Si no hagués pujat a la caseta, la petita Carson no hauria pogut començar a no saber en què pensava. Escriure comença així. El títol del recull no pot ser més encertat: hi ha la solitud del creador i després hi ha el somni de la creació. En un assaig escrit deu anys després, el desembre de 1959, per a la revista Esquire, l’autora reflexiona sobre l’escriure: ‘L’autor no sol ser conscient de les dimensions de la seva obra d’art fins que no l’acaba. És com un somni que floreix.’ L’assaig es titula ‘El somni que floreix: notes sobre escriptura’ i amb una desena llarga de pàgines McCullers aconsegueix explicar la part de treball i la part d’inconscient que té l’escriure, i ‘la lluita que té lloc entre l’un i l’altre’.

Ho diu sense manies, la idea ‘sempre parteix del subconscient, i és impossible de controlar’, confessa que el mateix autor mentre escriu la novel·la no la veu enfocada, no la veu clara, sinó que enfoca cap als personatges o cap altres elements de l’obra, però que les peces van encaixant sense que ni ell ho acabi d’entendre: ‘Jo només entenc detalls.’ Això ho he intentat explicar moltes vegades quan m’han preguntat com escrivia, com se m’acudien les idees, com m’organitzava per escriure. Organitzar-me?, penso sempre. És caos pur. Intento descriure-ho amb una imatge que per a mi és claríssima però no ho és sempre del tot per als qui m’escolten (si m’he d’atenir a les cares que fan): la cambra dels mals endreços.

El cap d’un escriptor és una cambra de mals endreços que conté totes les peces per ‘muntar’ una novel·la (o un conte; desconec si en poesia també funciona així), però no hi ha manual d’instruccions ni mapa ni cap pista de com han d’encaixar. La primera escriptura és treure peces fora de la cambra (del cap) i col·locar-les en un lloc ben visible (paper, pantalla) per mirar-les i anar esbrinant on va cadascuna, per què les has tretes i quin paper tenen en l’engranatge de l’obra. Hi ha peces que ni sabies que tenies, que estaven amagades en un racó i les treus no saps ni per què. Hi ha peces que no les treus i tampoc saps per què. Un dia, quan la novel·la se t’enfoqui sencera –quan floreixi el somni, segons McCullers–, tindràs o aniràs tenint la resposta a tots aquests perquès, i és bo que la resposta no la tinguis de seguida, que vagin quedant preguntes pel camí. Hi ha moments que són com miracles, dues peces que no sabies que tenies, i que has tret sense tenir clar per quin motiu, no solament encaixen sinó que a més són claus per a la creació; això quan ho expliques a algú que no escriu pot agafar un to esotèric que t’emprenya perquè sembla que li tregui mèrit (i feina), i hem quedat, ho diu McCullers, que escriure és treball i inconscient. La part del treball tothom l’entén i en general interessa poc, la part de l’inconscient és la que costa d’explicar, perquè si l’escriptor sabés fer-ho, potser ja no escriuria.

Tornem a escriure per tornar a viure aquest moment del somni que floreix, per veure si torna a ser possible aquest miracle que sorgeix, si darrere hi ha treball, i una part d’aquest treball el vam començar a fer com la petita Carson dalt de la caseta de l’arbre, pensant sense saber en què pensàvem, passejant-nos per la cambra dels mals endreços sense saber què buscàvem, perquè escriure és més trobar que buscar, però per trobar cal estar sempre pensant, tant si ets dalt d’un roure com al costat d’un avet decorat de Nadal.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb