Kyle Chayka: “Hi ha el desig de desfer-nos de coses i possessions”

Kyle Chayka és un periodista de The New Yorker que ha escrit un assaig sobre el desig de tenir menys coses en un món d’abundància. Desear menos (Gatopardo Ediciones) inclou des del fenomen de Marie Kondo, famosa perquè ajudava a desfer-se d’objectes fins a Erik Satie, el músic que feia obres que s’amagaven, més properes a la conversa, passant per Steve Jobs i la seva famosa afecció a viure en cases buides. Chayka ha passat aquesta setmana per Barcelona, on ha participat en un debat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. VilaWeb ha entrevistat per videotrucada el senyor Chaika per parlar del desig de tenir menys coses en un món d’excés d’abundància.

—Una prèvia: sou periodista de The New Yorker. Diu que el procés d’edició que rebeu dels textos és minuciós.
—Quan escric una peça, hi ha quatre o cinc editors que se la miren i se la tornen a mirar. Els editors acaben fent una feina minimalista: redueixen el text, en treuen paraules. Ho fan simple.

—Al llibre, en aquest món d’excessos, dieu que a les cases dels Estats Units hi ha 300.000 objectes de mitjana. Quants en té la vostra?
—No els he comptat tots, però espero que menys! Uns 10.000, potser. Suposo que això ens ve del materialisme americà. Som infeliços i per això sempre volem més coses, i no parem de comprar per mirar de ser feliços. Però no funciona mai, i en comprem més.

—Dividiu el llibre en les quatre característiques principals del minimalisme, el desig de tenir menys, que s’ha posat tan de moda però que ve d’antic.
—He dividit el llibre en reducció, buit, silenci i ombra. Reducció és simplicitat. Hi ha el desig per una vida més simple, de desfer-nos de coses i possessions. El segon capítol és sobre l’espai, els arquitectes i artistes minimalistes, i com intentem de buidar els nostres espais. El tercer és com escapem del soroll i el caos del món amb música que tapa el soroll o amb tancs que ens encapsulen i ens aïllen. El darrer és sobre l’ambigüitat, i com viure entre els extrems. Entre comprar moltes coses i desfer-se de tot, trobar un equilibri.

—Repassem el llibre de la mà de noms que hi surten: Marie Kondo, que molts lectors ja coneixen.
—Japonesa que es va fer famosa ajudant la gent a fer neteja de casa. T’ajudava a decidir què et quedaves i què no. Als Estats Units el seu llibre va ser molt famós, en va vendre milions, la gent s’hi va obsessionar i la va convertir en una figura de la simplificació i el minimalisme. Netflix en va fer un show, i ella va començar una línia d’objectes per a casa. Marie Kondo va passar de ser un símbol de la simplicitat a ser una figura excessiva.

—Paradoxal, que la tesi de Kondo fos desfer-se de coses i acabés obrint una botiga d’objectes.
—Totalment d’acord. Li deu anar bé, a ella, però és irònic.

—The Minimalist. Qui són?
—Joshua Fields Millburn i Ryan Nicodemu. Després d’haver passat per crisis personals i deutes, i d’haver perdut el control de la seva vida, tots dos van començar un procés de simplificació, i de desfer-se de coses. En van fer blocs i documentaris, i van arribar abans que Marie Kondo. Milions de seguidors del minimalisme als Estats Units els citen com les persones que els van obrir la porta al nou món. Van protagonitzar un dels primers documentaris que va fer Netflix.

—Steve Jobs.
—Fundador d’Apple, va adoptar una vida molt simple. Creia que no necessitava res. Molt pocs objectes, que havien de ser perfectes. Hi ha la famosa fotografia de Jobs assegut en un terra d’un menjador buit, al costat d’un tocadiscs i una llum. I deia que això era tot el que necessitava. La ironia és que els pocs objectes eren de luxe. La làmpada era de Tiffany i valia 10.000 dòlars, i igual amb el tocadiscs. La simplicitat de Steve Jobs era molt cara, inaccessible per a molta gent.

—Agnes Martin.
—Una de les meves artistes preferides. Minimalista. I les pintures que va fer quan tenia quaranta anys són teles quadrades amb unes quadrícules extremadament simples. Les creia representatives d’un sentiment universal, la bellesa de la natura, i de com estem tots interconnectats. M’agradava la idea d’una aparença ben simple al costat de la idea profunda i espiritual.

—John C. Lily.
—Inventor dels tancs flotants a l’aigua, que t’aïllaven sensorialment. Prenia drogues dins el tanc, completament a les fosques. Durant els anys vuitanta se’n va fer un film.

—Donald Judd.
—La seva innovació artística era que en lloc de treballar al seu estudi, treballava amb fabricants industrials. I convertia en peça d’art materials industrials prefabricats, per exemple, capses d’alumini.

—Què s’entén per minimalisme, en l’art?
—Que l’art és un objecte que tens davant. No t’ha d’explicar una història, ni emocionar-te, ni educar-te, ni tan sols ensenyar-te l’obra d’un artista. És només una cosa que existeix davant teu. I punt.

—Erik Satie. La idea és fer música que mati el soroll.
—Home de final del segle XIX que va tenir la idea de música de mobiliari. Avui en diríem música ambiental, música que ha d’estar en un segon pla, que pots escoltar, però que no requereix que hi paris atenció. Música decorativa.

—El darrer capítol, el d’ombres, és el més arriscat i potser el més interessant.
—És el meu favorit. La idea és que moltes de les idees del minimalisme poden resseguir-se fins al Japó, el budisme zen. Volia veure d’on venien moltes d’aquestes idees. Vaig fer un viatge de Tòquio a Kyoto, i em vaig amarar de literatura japonesa per veure l’estètica de la simplicitat.

—Per què vau voler fer un llibre com aquest?
—La meva formació és en història de l’art. Les primeres feines eren de crític d’art. I el 2015-2016, la paraula minimalista no parava de sonar. Un apartament minimalista. Una moda minimalista. Maquillatge minimalista. Fins i tot, menjar minimalista. Per a mi, era un moviment artístic dels seixanta. I volia veure com s’havia passat d’aquest moviment artístic radical, que molta gent ni coneix ni entén, cap a aquesta idea dominant. Viure amb menys. Volia veure com havia passat aquesta transformació.

—Conclusió del llibre?
—Crec que la idea del llibre és que el minimalisme s’ha convertit en un producte, un missatge de màrqueting, una marca d’identitat. Però que en el seu origen es tractava de veure el món amb uns ulls diferents, i trobar bellesa en els llocs més inesperats. Espero que després d’haver llegit el llibre, al lector li arribi aquest missatge: no has de comprar objectes específics, o seguir normes concretes, sinó centrar-te en allò que tens davant, i donar-li valor per allò que és.

—Per què als millennials els atrau tant el minimalisme?
—Per experiència personal, quan em graduava a la universitat va ser quan va esclatar la crisi financera. Molts millennials van reavaluar les seves expectatives vitals, i l’expectativa sobre la vida adulta. Una de les raons que el minimalisme sigui tan popular és que la vida simple, gastar menys, tenir menys, era una necessitat.

—Donald Trump seria el contrari del minimalisme. Quin polític seria minimalista?
—Gran pregunta. Trump és, sense dubte, un maximalista. Suposo que en certa manera Biden és un polític minimalista, perquè no ho fa girar tot al seu voltant, sinó que es queda en un segon pla. I la seva campanya va ser: no t’has de preocupar per mi, no molestaré. Em sembla força minimalista.

—Què en faig del vostre llibre? Me’l quedo o me’n desfaig?
—Ha! Podeu fer-lo servir de decoració o donar-lo a algú.