24.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.02.2025 - 07:29
Tal com era previsible, ahir Junts va decidir de retirar la qüestió de confiança a què volia sotmetre el president del govern espanyol Pedro Sánchez. L’argument per a fer-ho ha estat complir la petició que havia fet pública poques hores abans el portaveu dels negociadors internacionals entre Junts i el PSOE.
Fa molts anys que assistesc a aquestes negociacions i he après bastant sobre el llenguatge i les maneres de fer diplomàtiques. I, així com el dia que es va signar l’acord de Brussel·les vaig remarcar que allò era propi d’un procés de pau i no pas d’una negociació per a formar govern, avui he de dir que no és gens creïble que el comunicat siga una iniciativa del mitjancer. Una cosa com aquesta un mitjancer la fa tan sols si li la demanen les dues parts –no pas una de les parts, sinó totes dues. I he de suposar, per tant, que divendres li ho demanaren, tant Junts com el PSOE, en la reunió feta a Zuric.
El problema és que, en adoptant aquesta decisió, tinc la impressió que la credibilitat que Junts havia guanyat amb la seua actitud valenta contra la llei òmnibus ara l’ha perduda. Especialment, perquè estic més que convençut que la interpretació que en fa el PSOE és que el partit de Puigdemont no està disposat, com semblava, a mantenir-se ferm, a arribar fins al final, a partir peres amb ells, si cal. I això té conseqüències: deixa de fer creïble la capacitat de dissuasió.
Willy Brandt, amb aquella intel·ligència política tan refinada que tenia, va explicar ja fa dècades que en política no és tan important qui té la força com qui té les alternatives viables: és un matís savi. La capacitat de dir que no –i de sobreviure políticament a aquest “no” canviant de via– és allò que determina la força negociadora real d’un polític. Si tu no pots anar-te’n amb l’alternativa del teu interlocutor, tot allò que faces –amenaces, exigències, ultimàtums…– és retòrica buida. Ningú no es pot creure, per exemple, que ERC o Compromís faran mai res que puga perjudicar el PSOE. Junts, en canvi, fins ara havia fet creure que no era igual i que estava disposat a jugar tan fort com calgués. Però, d’ençà d’ahir, el dubte –si més no, el dubte– sobre si n’és capaç s’ha fet evident.
Perquè la qüestió, al final, és ben òbvia: Junts pot tombar el PSOE, si no compleix els acords, fins i tot, si no hi ha cap més remei, al preu d’instal·lar en el seu lloc el PP i Vox? I està disposat a fer-ho i assumir-ne el cost? O l’espectre de l’extrema dreta espanyola actua com un mur infranquejable que limita el marge de maniobra de Junts fins al punt de fer irreal la possibilitat de foragitar Sánchez de la Moncloa?
No ens enganyem: al PSOE l’única cosa que li importa, l’única, és mantenir-se en el poder. I, per tant, tan sols si Junts demostra que és capaç de desencadenar alguna actuació d’una magnitud devastadora –desallotjar-los del poder– Junts serà creïble i podrà aconseguir amb això –i tan sols gràcies a això– uns guanys negociadors que ningú més, ni Convergència en el seu temps, ni el PSC de Maragall, ni Esquerra Republicana, no han pogut aconseguir mai.
En cas contrari, els socialistes no passaran gens de por i podran permetre’s el luxe, com ja ens tenen acostumats, de fer servir una parsimònia calculada i allargar les negociacions com a estratègia política per a no complir res de res. Ahir mateix, sense anar més lluny, el PSOE va endossar a Oriol Junqueras, com a penyora per a haver fet president Illa, una condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica que ja li havia endossat fa dos anys per haver fet president Pedro Sánchez. I aquesta vegada, a més, en format de cafè per a tothom i cobrant Andalusia més diners que Catalunya. I qui dia passa any empeny.
PS1. Les eleccions alemanyes han estat molt interessants. Tothom n’ha destacat que l’extrema dreta s’havia convertit en la segona força política del país, però una anàlisi detallada dels resultats i de les conseqüències mostra un panorama no tan galdós per als ultres. He fet aquesta Pissarreta per a explicar-ho.
PS2. 570.000 famílies valencianes són cridades avui a una polèmica consulta sobre la llengua a l’escola, que ha posat en peu de guerra la comunitat educativa contra el govern del PP. La consulta arriba enmig d’una forta mobilització contra l’intent de segregar els xiquets i amb molts dubtes sobre com es durà a terme i si té les garanties necessàries. Pol Baraza ho explica en aquest article: “Comença la consulta educativa que amenaça el català, enmig d’una forta oposició i incertesa“.
PS3. L’assetjament escolar ha tingut un efecte devastador per a molta gent. L’escriptora Lolita Bosch fa deu anys que lluita contra aquesta pandèmia que afecta un infant de cada tres. Després de fer pública la seua experiència com a víctima de l’assetjament escolar, s’ha convertit en un referent i acaba de publicar Stop bullying, una guia amb recursos pràctics per a ajudar famílies, infants i entorns educatius a afrontar situacions d’assetjament escolar. L’he entrevistada Txell Partal: “Estic segura que els meus assetjadors són molt bona gent”.
PS4. No són pocs els veïns que s’han maleït els ossos quan han comprovat que un pis de la seua escala s’havia convertit en un apartament turístic. Però hi ha una solució legal per a impedir-ho, que cada dia té més adeptes i que s’aplica amb èxit en unes quantes ciutats. Ho explica en aquest article Arnau Lleonart.
PS5. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
