21.10.2025 - 21:40
El govern espanyol ha decidit de “no insistir” en la demanda que el català siga llengua oficial de la Unió Europea. Diu que ho continuarà intentant, però que ja no portarà la proposta de manera oficial al consell fins que no hi haja unanimitat. Cosa que fa sospitar més aviat que no la hi durà mai: fa dos anys que no hi ha unanimitat. Junts insisteix que encara hi ha una escletxa, però costa massa de veure-la.
Amb aquesta decisió de la Moncloa, doncs, es posa pràcticament punt final a la gran proposta que va justificar el vot a favor de la investidura de Pedro Sánchez pel partit del president Puigdemont. Junts va complir la seua part i va cedir els vots que Sánchez necessitava per a ser president. Però Sánchez no ha complert la seua part del pacte. De manera que el famós “cobrar per endavant” fa tot l’efecte que no ha funcionat.
Quan es va anunciar l’acord de Brussel·les, el pacte va semblar una jugada raonablement ambiciosa. El PSOE –això cal recordar-ho un dia com avui– va acceptar per escrit reflexions sobre la qüestió nacional catalana que no havia acceptat mai i va trencar el tabú de parlar amb el president del Primer d’Octubre. La promesa de l’oficialitat del català a Europa, juntament amb l’aprovació de la llei d’amnistia, es presentaven també com a objectius prou importants a l’hora de vendre que aquell pacte era més que paraules. I les negociacions paral·leles que s’obrien a Suïssa eren clarament més serioses i ben organitzades que totes les taules anteriors –especialment per la presència reconeguda de mitjancers internacionals.
Però el fet és que, dos anys després, tot això no ha donat cap fruit tangible i en conseqüència dóna la raó als qui van insistir –que no va ser el meu cas, aleshores– que Espanya no compleix mai res d’allò que acorda i que no calia ni intentar-ho. La llei d’amnistia ha resolt –això és veritat i seria injust no dir-ho– els problemes que molts independentistes tenien amb la justícia espanyola; almenys, no s’ha deixat enrere la major part de la gent de base. Però no ha resolt els de Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín –ni els d’Oriol Junqueras tampoc.
Se’n poden donar les culpes al Tribunal Suprem, com es poden donar a Podem que les transferències d’emigració no arriben, o a Alemanya que el català no siga llengua oficial. D’acord. Però, en relació amb la llengua, cal tenir en compte un detall notable: és la primera vegada en la història de la Unió Europea –la primera!– que un estat proposa l’oficialitat d’una llengua i no aconsegueix fer-la oficial. Massa casualitat que siga Espanya i que siga amb el català.
Això que avui és la Unió Europea va començar, el 1958, tenint quatre llengües oficials: alemany, francès, italià i neerlandès. Les ampliacions del 1973, 1981, 1986, 1995, 2004, 2007 i 2013 van acabar de sumar-hi les 24 llengües oficials que hi ha avui. I ni una sola vegada, davant cap llengua, la Unió va dir mai que no. Hi ha dos casos curiosos –el gaèlic irlandès i el luxemburguès–, però responen a afers interns, en cap cas al fet que els altres estats n’hagen discutit l’oficialitat. Irlanda no va demanar l’oficialitat del gaèlic fins el 2007 i Luxemburg no ha demanat mai l’oficialitat del luxemburguès a la UE. Però si la demanàs ningú no té cap dubte que l’aconseguiria. Així, doncs, la gran pregunta és: i per què el català no?
I aquesta pregunta té una sola resposta possible: perquè Espanya no ha fet en cap moment de l’oficialitat del català una línia vermella prou inquietant per als altres estats. El govern de Pedro Sánchez no hi ha dedicat l’esforç necessari ni ha estat dur i contundent amb els altres estats quan aquests s’han atorgat una capacitat de decidir sobre nosaltres i la nostra llengua que mai no havien fet servir abans contra cap altra –per més que el ministre Albares haja demostrat un interès que, certament, no havíem vist en cap dels seus predecessors i per més que a darrera hora, espantats per les conseqüències del seu fracàs i després d’adormir-se en excés, hagen fet veure que era una qüestió de vida o mort.
Siga com siga, l’episodi conté ja dues lliçons vàlides, de futur. La primera és la confirmació –una vegada més– que no es pot negociar mai amb Espanya, perquè no compleix mai –ni quan està més necessitada. No han complert ni compleixen amb Esquerra Republicana i no han complert ni compleixen amb Junts. I la segona és que l’única manera possible de ser normals a Europa i al món és ser independents –cap estat, ni Alemanya, no s’oposaria a l’oficialitat del català si fos demanada per una Catalunya independent. L’excepcionalitat de la situació viscuda ho explica ben clarament, això.
És possible que Junts, després de criticar durant anys les negociacions a la baixa d’ERC amb el PSOE, s’arribàs a creure que ells ho farien molt millor, també perquè la situació del PSOE no podia ser més forçada. Però probablement van perdre de vista que el problema real és Espanya. Que el problema de veritat no és en aquesta banda de la taula sinó en l’altra: el problema és el PSOE –com ho seria el PP, si fos el cas.
I la complicació que té Junts, ara, a conseqüència d’això, és que aquests dos anys no semblen haver servit de res –ni a ells ni al país–, però segurament a ells els han erosionat com mai. Junts va deixar la confrontació metòdica que havia dibuixat i mantingut molt bé a l’exili i ara resulta que dos anys després té les butxaques tan buides com ERC vuit anys després de la seua renúncia. I això és un balanç molt poc atractiu a presentar als electors i al país en general.
Evidentment, com sempre que es parla de partits polítics, cal deixar clar que ells deuen saber què fan –i, en definitiva, només a ells els correspon de decidir què volen fer d’ara endavant. Però per aquest camí i si no fan un canvi ràpid de política i d’estratègia, si no reaccionen i prenen decisions fortes en poc temps, tots tenim la sensació que no els espera un futur gens venturós.
