Julià Guillamon: “La gran majoria d’il·lusions acaben com el rosari de l’aurora”

L’escriptor Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ha fet tots els papers de l’auca literària catalana. Ha publicat novel·la –La Moràvia–, història literària de l’exili –El dia revolt–, crònica cultural –La ciutat interrompuda–, biografies –de Joan Perucho a Josep Palau i Fabre, passant per Rosa Maria Arquimbau, o el boxador Pere Roca—, narrativa de natura –Les cuques, Les hores noves–, autoficció –El barri de la Plata, El rellotge verd–, etc. També exerceix de crític literari a La Vanguardia i idea exposicions, com la que va dedicar a Salvador Espriu amb motiu del centenari de l’escriptor al CCCB. Precisament, Espriu és la referència indissimulada a Rascaparets (Galàxia Gutenberg), el seu darrer llibre de contes, que com aquests petards infantils –però letals– deixen espurnes d’humor, crítica i mala llet.

—Abans de començar, per als qui no ho sàpiguen, què és un rascaparet?
—A Arbúcies era el nom que tenien els mistos Garibaldi. Els mistos Garibaldi eren una tira de cartó que portaven una mica d’explosiu, com unes gotes. Tu els rascaves per la paret i feien una mena d’espetecs. Era com una bengala. Es van fer tristament famosos perquè hi van morir nens. Al llibre Les cuques explico el cas d’un client de la fonda que havia perdut un nen als anys cinquanta, però es van continuar venent. Tothom deia que anéssim amb compte, perquè eren verinosos. El cas és que portaven fòsfor blanc.

—Per què, aquest títol?
—M’agradava la idea aquesta de la cosa seriada, com un misto, de l’espetec i d’anar rascant per la realitat.

—En aquest llibre us allunyeu del gènere autobiogràfic dels darrers llibres, però com que, al capdavall, tot és autobiografia, també hi apareixen alguns bars, algunes històries de l’hostal familiar, que remeten a la vostra vida…
—Una miqueta, però no amb una voluntat memorialística. Hi ha gent que fa diverses vegades el mateix llibre. Fins i tot, gent que només fa un llibre. Jo, en canvi, sempre he fet llibres molt diferents: He escrit sobre Rosa Maria Arquimbau, sobre la boxa a Barcelona, sobre l’exili… Des del punt de vista narratiu, vaig fer una tragèdia sobre una família bilingüe, que eren els meus pares, vaig fer una comèdia sobre els anys vuitanta, vaig fer una cosa sobre les cuques, després una cosa molt relacionada amb en Pla… Sempre intento de fer coses diferents, perquè suposo que sóc així. No és una cosa premeditada, sinó que em surt de natural. Quan vaig fer Les cuques em demanaven si continuaria escrivint sobre natura, però a mi em sembla que ja ho vaig fer i ja està. M’agraden els artistes que són així, com Quentin Tarantino o Stanley Kubrick, les pel·lis dels quals no són mai iguals.

–Precisament, Tarantino és un director que juga amb els homenatges i referents. Vós ho heu fet amb Josep Maria de Sagarra a Les cuques, Josep Pla a Les hores noves i ara li toca a Salvador Espriu…
—En general, Espriu m’ha donat la pista que podies convertir el teu micromón en una cosa que pogués anar més enllà del que és descriptiu. Quan he parlat de l’hostal d’Arbúcies, sempre he tingut molt present Espriu. La perruquera de davant de casa podia ser un personatge de tragèdia grega. I això Espriu és qui millor ho toca. Ara, en aquest cas, més que la idea del veïnat, m’interessava fer contes periodístics. Quan va sortir el llibre de la Rosa Delor sobre els anys d’aprenentatge d’Espriu, em va impressionar molt descobrir que coses que tu llegies com a ficcions absolutes eren totalment realistes, moltes inspirades en notícies. Vaig fer de comissari de l’exposició d’Espriu i vaig descobrir per casualitat una notícia que deia que havia nascut una girafa al Zoo de Barcelona… Era el conte d’Espriu! I aleshores em vaig adonar que el que ell utilitzava com un pretext per a fabular, per a posar en acció diferents personatges, venia d’un fet real, noticiat. Vaig pensar que era boníssim, i es podia fer a la teva manera. Em venia de gust de posar-ho en pràctica. Quan van aparèixer tortugues, vaig fer un article que era copiat del conte de la girafa. Però aquí no l’he imitat, sinó que he agafat el mètode.

—Com heu aconseguit d’agafar-ne el mètode sense copiar-lo?
—Quan escric, faig gimnàstica. Julià de Jòdar també ho fa. T’aixeques al matí i llegeixes unes quantes pàgines d’alguna cosa bona i a veure si t’enganxa alguna cosa. No per copiar res, sinó per agafar el to. En aquest cas, hi ha dos contes que són directament d’Espriu. L’un és una paròdia del pròleg d’Ariadna al laberint grotesc i un altre és “El país moribund”, també del mateix llibre. Vaig llegir una notícia sobre la geotèrmia de superfície, que és una tecnologia nova que hi ha que, si grates i saps canalitzar l’escalfor, es pot aprofitar. La barreja d’això i Espriu em va donar un conte. Una vegada, vaig llegir que Elvis Costello també ho fa: barreja dues cançons que li agraden, a veure què en surt. Combinar dues coses que no t’esperes és una tècnica molt típica del disseny gràfic.

—Molts d’aquests contes, doncs, passats pel sedàs de la ironia, la sàtira o el grotesc, parteixen de notícies?
—Quan faig un llibre és com una onada. Comença que es va fent, hi ha un moment en què arriba la cresta de l’onada, una densitat conceptual on et trobes còmode i tot et surt, i la part final, que és on l’onada trenca i vas pensant com l’acabaràs. La part central del llibre és la part més espriuana, també pel que fa als contes conversats. És a dir, en què dos personatges parlen sobre un fet determinat, que pot ser un quadre que s’acaba de restaurar i s’ha descobert què hi havia a sota, o una situació viscuda en una acadèmia, on una noia va vestida de noia-gat com els personatges del manga. I, després, també hi ha els noms grotescos. Que trobo sensacionals!

—Hortènsia Rosa Molsa…
—És l’arquetip de l’escriptora o la lectura sentimental que es fa de determinats escriptors. Com que el llibre s’ha traduït al castellà, ha calgut jugar amb els referents castellans.

—En aquest llibre parlen els cotxes, parlen els croissants del bar, parlen els núvols…
—Aquesta personificació dels objectes, que parlen, és un clàssic de la narrativa. I a mi m’anava bé. Per exemple, les pastes d’un bar que no s’han consumit al matí. És una manera d’introduir amb humor i distància crítica el tema de la vellesa.

—Els cotxes són recurrents…
—Jugues amb referents de la història seriosa, jugues amb referents de cine,
jugues amb els contes infantils… I se’m va acudir de fer un conte infantil protagonitzat per un cotxe innocent, com és el Twingo en el món d’ara, tots els cotxes són grossos, lletjos, amb fars estranys… Està tractat com un conte infantil, però no en té res, d’infantil! A partir d’aquí, se’m va acudir que no ho tenia tot dit sobre els cotxes. Perquè una de les coses que funciona més bé amb l’humor són les sèries que donen voltes als mateixos personatges. Des dels acudits de l’Otto i en Fritz dels anys trenta fins al Jaimito. A mi m’agrada aquest efecte. Que hi hagi un conte dels Reis d’Orient, i al cap d’una estona te’n tornis a trobar un altre. Cap al final del llibre, quan ja estàs cansat que parlin les pastes, els cotxes, els núvols, apareixen els contes de fantasmes contemporanis, que parlen del passat en el present.

—En alguns contes, com un en què algú recorda els cambrers grans dels bars on anava, hi ha un pes del passat.
—És un dels fils de la trentena que forma el llibre. No m’agrada que sigui només una sola cosa, m’agrada que hi hagi dos o tres fils que es van lligant. Però l’humor sempre hi és. N’hi ha que són obertament satírics i busquen fer riure. Els llegeixo ara i encara em pixo de riure.

—Satiritzeu el turisme o la relació que tenim amb la natura…
—Hi ha un cas real que va sortir en un diari francès. En una muntanya es volien reintroduir galls fers de Noruega amb la intenció de fer-ne una atracció turística. La paradoxa és que els ecologistes estaven en contra de la reintroducció, i els del món turístic hi estaven a favor. El tema de la noia vestida de gat va passar a una universitat catalana. I el tema dels concerts que provoquen terratrèmols està documentat i parteix d’una notícia real. El del quadre que restauren es refereix a Delacroix. Fins i tot el dels núvols està basat en una notícia real: per formar-se, va bé la pol·lució, però llavors es crea el forat de la capa d’ozó. Si fem bondat, no plou, perquè no hi ha núvols. Una paradoxa. Facis el que facis, va malament.

—La gràcia és que això es pot explicar en un informe de dues-centes pàgines o en un conte de pàgina i mitja, com feu vós.
—Els núvols ens miren des de dalt i pensen, “quins desgraciats”. I s’enfaden perquè la gent es fica amb els núvols, per les quatre gotes que cauran.

—Retrateu el col·leccionisme…
—Parlo del tema de tota la meva vida, que és el de les il·lusions. La gent es crea il·lusions. I després, la gran majoria d’aquestes il·lusions acaben com el rosari de l’aurora. De cop, em vaig recordar de les primeres llaunes. Quan vaig néixer, no hi havia llaunes de refrescs, i quan van aparèixer van ser una gran il·lusió. La gent les guardava i tot. Ara s’han convertit en merda que no et treus de sobre. Un problema social. Aleshores, vaig imaginar algú que havia mantingut aquella il·lusió inicial i tenia totes les llaunes del món. El que acaba tenint és una nau plena de merda.

—Henry James, Tristan Tzara, Dino Buzzati… Són alguns dels noms que apareixen al llibre.
—El conte on apareix el Tzara és una dolenteria. Faig moltes exposicions, i quan vaig començar, que érem joves, anàvem a sopar i preníem copes. Era molt divertit. El dia de la inauguració era fantàstic. Ara hi ha vegades que he hagut d’arrossegar l’equip a sopar. Em vaig imaginar què hauria passat si el Cabaret Voltaire s’hagués trobat que tothom tenia excuses: que si un partit de la Champions, que si li venia gent de fora, que si estava malalt…

—Observeu coses quotidianes, com els GPS que es revolten o les bosses de patates on cada vegada n’hi ha menys, de patates.
—Del tema dels canvis en el pes dels paquets, la reduflació, se n’ha parlat més a França que aquí. No han canviat el preu, però hi ha menys patates que l’any passat. En el fons, és un retrat de la bestiesa humana i de la situació, en certa manera, paradoxal i absurda en què vivim. Tot sembla feliç, però en realitat està ple d’enganyifes i d’un bla-bla-bla que calma les consciències, però per sota no saps per on et prenen el pèl.

—De fet, el llibre és una reacció també, no?
—Vivim en un món on hi ha postures conformistes. Per una banda, els qui pinten que tot és de flors i violes i romaní i no cal tocar res. I, per una altra banda, igual de conformistes, diuen que anem a l’apocalipsi i, per tant, tampoc no cal fer res. I aleshores, entremig d’això, hi ha l’humor. L’humor té una posició crítica que desvetlla la consciència i, en certa manera, és insidiosa, trenca la conformitat, la falsa confiança en el món. L’humor té molt espai, però se’n fa poc ús. Hi ha pocs llibres obertament d’humor. O és un gènere televisiu o és pràcticament minoritari. Pràcticament tots els llibres van cap a la banda tràgica. Sembla que el drama és més important.

—Esteu fart de drames, veig…
—Per fer els llibres o les exposicions he hagut de remenar molta premsa antiga. Miro el Be Negre, per exemple, i penso com n’era, de divertit. Ara ho veig tot molt avorrit. Hi ha un excés de transcendència. Penso que el final del recorregut serà fer un llibre sobre l’humor. Però, per què no hi ha humor? En certa manera, perquè no hi ha societat. És a dir, l’humor és el producte d’una societat més o menys existent. El Be Negre no tothom l’entenia, però hi havia unes capes que se’l feien seu. Ara el món està tan fragmentat que, o bé fas unes bromes inframentals, o ningú t’entén. L’humor una mica sofisticat ha de tenir una mica de ganxo. Hi ha un espai per omplir. A banda, els diaris són tètrics. Estem d’acord que som en un moment delicat, però fins i tot en moments dramàtics la gent se n’ha rigut.

—En el vostre cas, com hi contribuïu?
—Un dia vaig llegir Josep Pla que deia que ell era un escriptor humorista, i penso que sí, que sempre buscava la vora còmica. Això em va fer plantejar si jo també ho era i la veritat és que sí. Sempre intento buscar l’humor. Hem passat deu anys amb una malaltia molt greu a casa, i fins i tot en els llibres que vaig escriure llavors hi havia humor. Jo, per exemple, quan faig un article, quan n’estic més content és quan és còmic. Quan faig un article d’humor i surt bé, tinc la sensació que aquell dia ha anat bé. Per més profund que sigui o encertat, si no hi ha humor sento que hi falta alguna cosa.

—El món literari no se n’escapa, d’aquesta ironia…
—Hi ha molta burla del món literari. Això ho feia molt bé en Quim Monzó, que s’inventava autors, feia alguna petita venjança personal… Per exemple, a mi em diuen que sóc nostàlgic. No sóc nostàlgic, i per això he fet un conte per a dir: nostàlgia de què? Passa que ets gran, i acabes escrivint d’anys enrere. Però això no vol dir ser nostàlgic ni voler tornar a aquells anys.

—I l’artista compromès?
—L’artista compromès també existeix. Perquè hi ha hagut molta gent
que ha viscut del tema de l’antifranquisme. Nosaltres vam venir després i ens ho vam mirar amb certa prevenció, però hi ha gent que encara ara explica per enèsima vegada que va escriure aquella cançó o va fer aquell quadre… Ara, em va costar molt fer-lo, perquè el tenia aquí i dubtava… però no vaig poder evitar-ho.

—L’escriptor que va a l’òptica…
—Aquest sóc jo, clarament. Vaig anar un dia a revisar-me la vista i mentre mirava aquelles lletretes pensava, i si em volen dir alguna cosa, algun missatge? Com que els contes d’aquest llibre sortien cada setmana, això requereix molta disposició mental. No és el mateix quan vas escrivint, i si una setmana no surt res, no passa res. En aquest cas, has de seguir una disciplina i estàs en un estat d’hipersensibilitat en situacions quotidianes.

—No és l’única vegada que hi sortiu. Algun personatge es refereix directament a vós.
—Em va semblar que feia gràcia. És una picada d’ullet a Pirandello, en què els personatges es revolten contra l’autor. I també a Jòdar, amb qui som molt còmplices, les novel·les del qual no saps si parla en Julià, el Gabriel Caballero, el senyor Lotari… Aquests jocs d’identitat m’agraden molt. I això et permet coses simpàtiques, com que al conte del fantasma a la platja aparegui el censor i renyi l’autor, que s’ha de justificar.