L’escriptor i periodista Julià Guillamon viu un moment difícil. Fa un any, la seva companya, la Cris, va tenir un vessament cerebral. Va estar en coma i finalment en va sortir i ara lluita per recuperar la mobilitat de la banda esquerra del cos. A Guillamon, la vida li ha canviat, perquè la prioritat li ha canviat. Però després d’un any de batalla mèdica i de tenir la situació més estabilitzada, treballar li és una manera de sobreposar-se. I no para. Aquesta setmana hi ha dos llibres seus que coincideixen a les llibreries: Travessar la riera (Comanegra) i El barri de la Plata (L’Avenç).

Durant el 2017, en les seves columnes literàries a La Vanguardia, va publicar set articles que tenien relació amb el vessament cerebral de la seva companya. Articles molt literaris. Guillamon va aconseguir convertir una situació emocionalment molt forta en literatura, bandejant el sentimentalisme. No tenia previst d’aplegar-los en un llibre quan els va escriure, però ara ho ha fet, amb el títol Travessar la riera. L’obra també és una manera d’agrair a l’equip mèdic la dedicació i el suport.

Tot i que en algun moment la veu d’en Guillamon s’ha trencat relatant alguns episodis difícils, l’entrevista ultrapassa el to dramàtic i té la gràcia d’endinsar-se en viaranys sobre la creació literària, per explicar com convertir experiències personals en literatura, en la necessitat de tenir lectors i tenir un retorn sobre allò que escrius, de referents, de la curiositat com a motor vital, de projectes…

Comencem pel llibre Travessar la riera. En quin moment vau decidir de donar una dimensió pública a una experiència tan personal i traumàtica, per mitjà del periodisme?
—No hi ha un moment concret. Això és un procés que ve de lluny. La meva generació venia d’un món en què la literatura era molt abstracta. En primer lloc, perquè la majoria de nosaltres havíem estudiat filologies. Veníem d’un món en què la literatura era una professió, érem molt lectors, etc. I, per una altra banda, perquè en l’atmosfera de l’època, la moda era que tot fos molt abstracte: era l’època del cinema experimental, de la literatura experimental… Ens agradava molt. I a BUP i COU es parlava de novel·la estructural. Era una novel·la experimental en què la història quedava en segon pla i la tècnica literària era la cosa més important, el punt de vista, la distància respecte dels sentiments, que tot fos com una mena de màquina. Això ens agradava molt i quan vaig començar a escriure, volia escriure així. Vaig fer un llibre de prosa experimental, La Moràvia, que era això. Però el món va anar canviant i jo em vaig anar fent gran i vaig anar veient que el món no funcionava així, que la novel·la experimental està molt bé, que havia estat una gran escola, però que hi ha coses més importants que la tècnica literària. I d’una manera molt lenta vaig anar-hi introduint elements biogràfics. Com que hi he pensat molt, en això, us en puc fer la genealogia.

Endavant.
—Va començar amb La Moràvia. Jo volia fer una cosa molt marciana, molt abstracta, sobre el món industrial. Però en aquest món industrial se m’hi van colar els meus pares. Tota la part del final del llibre és la història dels meus pares. Ho vaig fer d’una manera molt abstracta, nuvolosa, però allà ja hi havia això. Després, a La ciutat interrompuda, una crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura des de la dècada dels setanta, quan vaig començar a parlar dels anys vuitanta, que eren els meus, era lògic que jo hi sortís, perquè era una època que havia viscut. L’any 1985 ja anava als bars, a fer el got… Així que en aquest llibre ja m’hi vaig posar jo. Era una crònica més personal. I el punt culminant d’incloure experiències biogràfiques en els meus relats va ser el pròleg d’El dia revolt.

El llibre de retrats de l’exili?
—Sí. En el pròleg del catàleg de l’exposició d’El dia revolt vaig explicar una cosa meva molt bèstia: explicava que la casa dels meus pares, que era buida, perquè la meva mare s’havia mort, hi van entrar uns moros. Uns veïns ens van trucar, el meu germà i jo hi vam anar i vam entrar en una casa ocupada que era la nostra. Vaig recollir quatre coses: les joguines de quan érem petits i les carpetes amb els primers articles de quan tenia vint anys. En aquelles carpetes hi havia entrevistes amb gent que havia anat a l’exili. En Benguerel, Calders, Tísner…, que jo havia conegut, però que no els havia preguntat sobre l’exili, perquè quan jo tenia vint anys de l’exili no en sabia res i no m’interessava. De manera que vinculava la sensació de pèrdua de la casa de la meva mare amb la sensació de pèrdua d’aquesta gent que havia anat a l’exili. Era molt molt fort el text. La reacció no va ser de dir-me ‘què fas!’, sinó de dir-me ‘està bé!’. Aquell pròleg va quedar com una peça literària que donava una dimensió literària a tot el llibre. I a partir d’allà vaig perdre la vergonya. Em va semblar que era una via que podia escrutar: podia explicar coses molt íntimes i fortes, perquè si ho feia bé era molt potent. I d’aquesta manera arribava a la gent i provocava un terrabastall.

Teníeu cap referent que us reforcés aquesta opció?
—Tres autors m’han influït molt en aquest aspecte, perquè he vist que eren vies a seguir. Un és el llibre de Mercè Ibarz La terra retirada. Quan el vaig llegir em va impressionar. Parlava de la seva mare, de la seva àvia, de les seves ties, quan ella tornava a Saidí… Vaig pensar que estava molt bé i que era molt natural. L’altre autor és Monzó, el d’El millor dels mons, que també fa això. Parla del seu pare, de la seva mare, tot i que d’una manera dissimulada.

Monzó, un autor que fugia de ser sentimental.
—Ell no és sentimental ni La terra retirada és sentimental. És una manera d’explicar coses sense sentimentalisme.

Una cosa és ser sentimental i una altra, carrincló.
—Vull dir que toquen la fibra sense sobreactuar i tot això. I després, una altra cosa que va ser molt important va ser fer-me amic d’en Julià de Jòdar, que era igual com jo però vint anys més gran. La trilogia que parla de la immigració a Badalona, el món industrial de Badalona… Tot això va ser escrit d’una manera molt literària, però amb un fons que era molt autèntic. Aquestes van ser les influències.

Què va passar després d’Un dia revolt?
—Després d’Un dia revolt vaig començar a escriure columnes a La Vanguardia. D’entrada ja vaig voler fer columnes literàries. I vaig començar a fer cosetes d’aquesta mena. Recordo, per exemple, un article on parlava que no havia tornat mai més a l’hostal d’Arbúcies que tenia la meva mare. Però un any per Setmana Santa em va semblar que feien malbé un pedrís que hi havia i vaig anar-ho a veure. I vaig veure que no feien malbé el pedrís. Era un article molt personal. I vaig anar fent articles on de vegades sortia el meu fill, de vegades sortíem la Cris i jo, de vegades els meus nebots… De vegades dissimulat, de vegades no tant. Però sempre introduint aspectes de la vida quotidiana, sempre buscant un costat exemplar, per tenir interès per alguna raó. La cosa positiva dels diaris és que, com que té molt de retorn, ha estat un banc de proves per a anar veient que això funcionava.

Voleu dir que us escriuen els lectors?
—Sí. Els articles més personals i els més forts, quan penses ‘ai, m’he passat’, són els que tenen més retorn, molt més que quan parles d’una pel·lícula, per exemple. Quan hi ha un element personal, a la gent li arribes més. Potser perquè vivim en una època en què la gent necessita testimonis vius i també saber trobar una manera atractiva d’explicar una història. Una vegada vaig escriure un article explicant com les iaies d’Arbúcies feien les piles de troncs i em va arribar una carta a La Vanguardia d’una senyora dient: ‘Tu ets de Centelles, segur, perquè això que expliques ho has d’haver vist a Centelles.’ Aquest retorn de la gent et fa adonar que vas bé, i això és una cosa molt difícil de detectar per a un escriptor. Això ha anat fent que s’hagi convertit en un registre meu molt propi. En aquest camí, l’últim projecte ha estat El barri de la Plata.

Això anava a dir: paral·lelament a La Vanguardia, vau escriure una sèrie d’articles sobre els vostres pares a la revista L’Avenç, que ara surten aplegats en llibre.
—Va ser fa dos anys o tres. L’Avenç em va proposar que durant onze mesos escrigués una sèrie d’articles. I vaig decidir d’escriure la història de la meva família, que jo crec que és La Moràvia tornada a escriure. Ara miro de publicar-lo en castellà i, si ho fes, m’agradaria publicar tots dos llibres junts. És que són el mateix llibre. Però passa que un és un llibre abstracte i l’altre és explicat en pla gore. És la mateixa història però escrita en dues èpoques diferents i amb dues maneres diferents d’entendre la literatura.

El llibre El barri de la Plata conté només els onze articles o l’heu reelaborat?
—Vaig escriure onze articles que començaven amb el barri, amb aquesta idea del ‘jo vull ser escriptor i de què escriuré’ (és un tema bàsic) i acaba amb el descobriment que el meu pare era alcohòlic. Aquesta era la sèrie de L’Avenç. Quan vaig publicar l’últim, que era de por, explicant que el pare era alcohòlic i la mare va mirar d’amagar-nos-ho tota la vida, rebia missatges que em deien: ‘Això no es pot acabar així!’. No, jo ja sabia que no es podia acabar així, perquè era molt depriment. I vaig escriure un parell d’articles més. Però vaig deixar el llibre aparcat. Aleshores en vaig començar un altre, que potser sortirà l’any vinent, que explica els anys vuitanta vists des de dins. I si El barri de la Plata és molt tràgic, aquest altre, que es diu El rellotge verd, és com una comèdia sobre els anys vuitanta. I, enmig d’això, la Cris va tenir el vessament.

En Julià i la Cris, a la platja del Borró de Llançà.

I com vau escriure els articles sobre aquest fet que recull Travessar la riera?
—El primer article va sortir tot sol. Era allà, a l’hospital, durant tantes hores, vivint una situació tan dramàtica i angoixant, que vaig pensar d’explicar-ho. I, com passa sovint, aquesta mena d’articles són els que agraden més a la gent. De seguida va haver-hi molt de retorn. I els articles els he escrits només en moments que ha passat alguna cosa que em semblava que tenia interès. No ha estat deliberat: el dia que la Cris m’explicava com recordava que estava en coma i com li parlava… és un fet tan intens que no pots deixar d’escriure’l. I entre cadascun d’aquests articles n’hi ha un munt parlant d’unes altres coses. Perquè no hi ha un pla preparat ni segueix una línia argumental, tot i que acaba tenint un argument. Tampoc no pensava en un llibre. És que quan tens un vessament cerebral no saps què passarà. En un primer moment, la Cris s’hauria pogut morir.

Em sembla que al vostre Facebook vau explicar que aquest llibre també naixia de la necessitat de fer coses, una vegada la situació, passat un any, s’estabilitza més.
—Més que el llibre, allò que ha estat de supervivència ha estat treballar. Quan va passar això acabava l’exposició del Patufet, teníem els projectes de les exposicions de l’Any Palau, vaig fer el llibre de l’Arquimbau de la prostitució, tenia l’antologia d’articles de menjar del Monzó de La Vanguardia i una sèrie de projectes més. Vaig haver de renunciar als projectes que implicaven investigació. No em podia tancar durant una setmana a la Biblioteca de Catalunya resseguint una història… Però els que eren més creatius els vaig continuar fent i m’anaven molt bé. I les exposicions i el llibre d’en Palau i Llançà em van anar molt bé per a fer teràpia. Perquè en Palau i la Cris eren molt amics, s’estimaven molt, també amb el meu fill, en Pau. L’any 1999 i 2000 vam començar a anar a Llançà regularment a l’estiu, per treballar amb en Palau, quan fèiem l’exposició al Centre d’Art Santa Mònica.

La relació que teníeu amb en Palau va restar ben explicada en el pròleg de la novel·la gràfica La joia de viure, sobre Palau i Llançà, que va dibuixar Toni Benaiges i que va acompanyar l’exposició del mateix nom. Un pròleg on apareix la vostra veu i la veu de la Cris parlant dels records que teníeu d’aquells estius. Encara sembla que arribeu a fer un pas més que els articles.
—El vam escriure a l’hospital. Tot i que abans d’aquest llibre ja havia parlat dels anys que havíem passat a Llançà amb en Palau al pròleg del llibre Contes despullats. I després, escriure el pròleg del còmic La joia de viure va ser com una teràpia. Perquè en la nova situació no podíem anar a Llançà i un dels dies més durs d’aquesta història va ser el dia que vaig trucar a la noia que ens llogava el pis de Llançà per dir-li que la Cris havia tingut un vessament cerebral i que no pujaríem més. Va ser duríssim. Nosaltres passàvem quatre i cinc mesos a Llançà i anàvem a la muntanya, a la platja, ens ho passàvem bomba. Era la nostra vida. I pensar que aquell estiu no hi aniríem i que potser no hi podríem tornar mai més era molt difícil d’acceptar. Ara ja he endurit una mica la pell i ja m’ha passat, però va costar. I aquest còmic va ser una manera de dir adeu a Llançà.

Sentiu més pèrdua pel paisatge de Llançà que pel paisatge del Montseny?
—Jo sé que al Montseny hi tornaré. I el Montseny el porto sempre a dins. Amb Arbúcies m’ha passat una cosa curiosa. Penseu que nosaltres érem una gent de Barcelona que, l’any seixanta, la meva mare obre una fonda a Arbúcies, un lloc molt tancat. Teníem poca relació amb el poble. El meu germà s’hi va integrar força, però jo no. Però vaig començar a publicar articles sobre Arbúcies, que van quedar aplegats en el llibre El sifon de can Sitra. I allà a Arbúcies es va crear com un fenomen i aquest llibre s’ha convertit en el més venut de la història del poble. I cada vegada que escric un article vinculat amb Arbúcies, se’n parla molt. En aquest sentit, es produeix un fet que és el contrari del que els passa a molts escriptors: et sents acollit pels lectors.

Creieu que la majoria d’escriptors no tenen retorn dels lectors?
—Jo sempre dic que tenim una literatura autista, de gent que escriu per a l’espai sideral, que no té vinculació amb la gent. I jo he entrat en una fase que, sense ser popular ni populista ni sentimental, tinc la sensació que tinc lectors. És una cosa molt especial, perquè abans això no em passava. Em llegien els del gremi, els del món artístic… Però ara tinc lectors, que m’envien cartes, que em diuen coses, i això és una sensació molt especial, perquè et sents estimat per la gent, et sents acompanyat i et fa sentir molt segur d’això que fas. I m’encanta que la literatura serveixi per a això. He passat de la literatura experimental més marciana a la literatura més propera, que et serveix per a connectar amb la gent.

Potser també és un tret de l’època. Sergi Pàmies també ha fet això i tenia grans prevencions a l’hora d’entrar en una història familiar tan connotada com la seva.
—És una cosa que és a l’ambient. I passa aquí i passa a tot arreu.

I què creieu que vol dir això?
—Des del punt de vista periodístic, és la revolució del nou periodisme però portada a les últimes conseqüències. El periodisme ho és tot. Pots fer qualsevol cosa, sempre que t’ho deixin fer i sempre que ho sàpigues fer i que la gent et llegeixi. Jo a la meva columna he fet de tot. Després, hi ha una necessitat molt gran d’humanitat, de contacte directe, d’interrelació. De tota manera, jo penso que en Pàmies i jo som molt diferents. En Pàmies és sempre un món que va cap endins. I jo el que faig és de cara enfora i em serveix per a relacionar-me amb la gent. És diferent.

També és trencar un estereotip de creador.
—En Monzó és molt així també. L’he vist als bars i la gent li diu coses i la gent el llegeix, interactua amb la gent, no es fa estrany amb ningú. En Palau també era molt així. I al marge de la cosa emocional, que obre moltes portes, la gent també té ganes que li expliquis coses interessants. Tota la informació s’ha banalitzat tant, tot és tan igual… La diferència suma.

Aquesta situació confortable, de tenir uns lectors que us estimen, us pot portar a caure en la concessió?
—Jo crec que no. El que és molt clar és que no es pot convertir en un sistema, perquè la gràcia és sempre fer coses diferents. També passes etapes. Durant un temps feia molts articles de natura i després els he deixat de fer. Bé, a l’estiu m’enyorava tant d’Arbúcies que vaig fer uns articles d’escarabats.

En els vostres articles demostreu un interès i un gran coneixement de la flora i la fauna mediterrània. D’on us ve?
—Jo sóc mig d’Arbúcies i, com que era raret, una mica inadaptat, mentre els altres joves anaven a la discoteca jo me n’anava a passejar tot sol pel bosc. Per una altra banda, quan m’interessa una cosa l’estudio. I quan el meu nen era petit, ens apreníem els noms de les plantes, de les papallones, era una manera de jugar, de socialitzar-nos. I després hi havia una cosa fascinant: llegies Josep Maria de Sagarra i de cop parlava de la ‘cugula’ i un altre dia el pagès del barri et comentava aquesta herba i jo la recordava del text del Sagarra… Jo sempre dic que el meu mestre és el Sagarra pare. Quan vaig llegir L’aperitiu vaig caure de cul. És un periodisme viu i molt lliure. També ho tenien els primers articles del Glossari d’Eugeni d’Ors. I ‘les rumbes’ del Joan de Sagarra. Això vol dir també que el que escric no surt del no-res.

Ja l’heu represa, la biografia de Palau?
—Encara no. L’Any Palau em va saturar una mica. I, per una altra banda, la biografia d’en Palau no pot ser pas menys que la biografia d’en Perucho que vaig fer. I això requereix molta musculatura. Escriure la biografia d’en Perucho va ser una escola molt gran, perquè escriure un llibre de vuit-centes pàgines i que no caigui de les mans, narrativament ha de ser molt potent. I em penso que me’n vaig sortir prou bé. És clar, amb en Palau no et pots pas quedar endarrere. Però en Perucho era més expansiu, en Palau és més introspectiu. Cal tenir en compte que era sord. En Palau és un solitari molt solitari. I no és tan lluït. Per això, en Palau és molt més complicat, tot i que el tinc ben agafat.

Més projectes?
—Ara la prioritat és acabar la biografia d’en Palau. Però tinc un munt de projectes, perquè tinc moltes hores per a barrinar: no surto als bars, no sopo fora de casa i no vaig a la muntanya. És clar, cada dia se m’acut alguna cosa. Jo m’ho passo molt bé treballant. I aquesta actitud de no ser esquerp, de ser generós i empàtic acaba creant unes sinergies molt interessants. Per exemple, hem fet el clip de Travessar la riera, amb en Carles Belda, que ha fet la música de franc, i la Maria Padró, que ens ha fet el vídeo de franc. I ara fem el clip d’El barri de la Plata: en Morrosco Vilasanjuan farà un vídeo a partir de les nostres pel·lícules de Super8 (surt el meu pare torejant, l’hostal d’Arbúcies…) i el grup Arrels de Gràcia, de la plaça del Raspall, en faran la música. Començarà amb la cançó ‘Les caramelles’ a ritme de rumba. Tinc moltes ganes de fer aquestes coses. Més projectes: amb el Toni Benages fem el còmic de la versió del Llibre de cavalleries del Perucho; i amb en Belda parlem de fer un disc sobre ciclisme. I estic imaginant un llibre d’articles centrat en els insectes que es dirà Les cuques. I amb en Francesc Torres ja parlem de fer un llibre sobre cotxes… Però, és clar, el dia té vint-i-quatre hores.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb