Explica el periodista Juli Esteve (Puçol, Horta Nord, 1959) que va descobrir el fenomen de l’emigració valenciana a l’Amèrica del Nord el dia que va conèixer els seus sogres a Pego, a la Marina Alta. Amb tota naturalitat, el pare de la seua xicota va explicar l’aventura americana d’una àvia, i la mare també va parlar de l’avi, que havia anat a Nova York. D’aquell dia ençà, aquesta història l’ha acompanyat i ha estat el seu objecte d’investigació. Amb la seua productora, Info TV, va fer una recerca profunda i en van sortir quatre documentaris que ara ha refós i remuntat en un film titulat Del Montgó a Manhattan. 100 anys de somni americà. Esteve ha començat una campanya de micromecenatge perquè aquest treball tinga tanta difusió com siga possible, és a dir, perquè es projecte en sales comercials.

No és el primer documentari sobre la immigració que fa. Ja va rodar Algèria, el meu país, sobre els valencians que cercaven refugi en aquell país, i també ha treballat sobre els moviments dins els Països Catalans, com ara, el dels mallorquins que van anar a la Marina.

En aquesta entrevista, que fem a la redacció de VilaWeb a València, parlem amb Juli Esteve d’un fenomen singular que va fer, per exemple, que, entre el 1906 i el 1920, mil persones emigrassen de Pego cap a l’Amèrica del Nord. Però no passem per alt la seua carrera com a periodista ni l’intent de crear una televisió privada en català.

—Com és que heu convertit la sèrie de quatre capítols en un llargmetratge?
—Volem dur-lo als cines. Però jo gaste la broma que esperàvem una manifestació de distribuïdors i d’exhibidors davant de l’oficina exigint a crits la pel·lícula per a programar-la, i no ha arribat. Costa molt que els documentals –i més si són sobre història social, i més si són en valencià– arriben als cines i que els programen. Ara treballem impulsats i inspirats per l’experiència de Vicent Monsonís i La invasió dels bàrbars i hem dit: anem a totes, intentem fer una campanya de micromecenatge i utilitzem tota la gent que coneixem i els diem que tenim això entre mans, i que ho podem aconseguir si la gent compra entrades.

—Com funciona, això? No pagueu vosaltres una sala per a exhibir-la?
—No sabem què ens trobarem. Podria anar a un empresari i llogar-li la sala perquè tinc prou gent per a omplir-la. Però això significa que no és a la cartellera, i no volem això. Volem vendre prou entrades i generar un ambient a favor de la pel·lícula, un boca-orella que funcione, fins i tot, abans de l’estrena, perquè els empresaris se senten més predisposats a programar-la.

—Parlàveu de l’experiència de La invasió dels bàrbars com a espill. Què n’heu après?
—N’hem après quasi tot el que n’havíem d’aprendre, perquè Monsonís s’ha portat molt bé amb nosaltres. Ens ha facilitat contactes, experiències, ens ha donat consells sobre com afrontar-ho. Però tot és complicat, és dur… No hem d’oblidar que demanem diners a la gent, i això sempre és una cosa que… Si els demanes als amics, és violent. Als amics els dic: si hi aporteu, perfecte; es tracta, sobretot, que escampeu la convocatòria i que rode i que mobilitzeu tanta gent com pugueu.

—Per què és tan complicat que un film que té un interès generacional, els exhibidors s’atrevesquen a programar-lo i posar-lo en un cartell?
—Mon pare tenia els cines de Puçol. Vaig conèixer aquest negoci els anys seixanta, setanta i vuitanta. Sé que, en un cine comercial, el que arrossega molta gent no és una pel·lícula d’història social en valencià i de gènere documental. En aquella època eren les pel·lícules de Manolo Escobar, per exemple. Jo sóc conscient que no és un cine comercial, però té el seu públic. Sí que és de veres que hi ha un cert prejudici, no únicament vers els documentals, sinó també pel cinema en valencià. Nosaltres, ni ens hem plantejat fer una versió en castellà, evidentment. És un treball que ha tingut una ajuda de l’IVC, i hi hem afegit els subtítols en valencià per a persones sordes, audiodescripció per a altres discapacitats, i en anglès i en castellà per la norma, però la pel·lícula és en la llengua original.

—N’heu parlat amb À Punt?
—Els hem dit que volem oferir-los la pel·lícula, però ara estem centrats a resoldre la batalla dels cines. Ara, quan passe tota aquesta fase d’exhibició en cines i d’exhibició en alguns pobles que han sigut patrons, també, o mecenes de la pel·lícula, la idea és oferir-la a À Punt perquè ens la compren.

—D’on us naix la idea d’investigar la immigració dels valencians als EUA?
—Naix dels sentiments. És una qüestió molt personal. El dia que vaig conèixer els pares de la meua dona, Xaro Vicens, que va faltar l’any 1996, ens posem a dinar i el meu sogre comença a contar que la iaia Adelaida se n’havia anat l’any 1920 a Nova York, amb el seu fill menut, el tiet Rafalet. I jo dic: què dius, Francisco? Em va sorprendre, perquè, vivint a València, és un lloc d’on no s’emigra. Hem vist gent venir, però no hem vist gent anar-se’n. De la taca verda del país, de la zona de reg, habitualment, la gent no se n’ha anat. Se n’anaren el 1956, quan la gran gelada, que va enviar molta gent de la Ribera i de la Safor cap a França, a París, concretament. Però en general no se n’anaren. A més a més, la meua sogra diu: mon pare també va estar allà molts anys, vingué parlant anglès. I jo no m’ho podia creure. Em va remoure, vaig furgar i vaig veure que encara hi havia una colònia important a Connecticut.

—…
—Quan era a Canal 9 vam enviar un equip cap allà per a fer un reportatge, i a mi em va semblar poc, perquè hi havia molt més a contar, i quan vaig tenir-ne l’ocasió, vam dir: investiguem això de Nova York, per evocació sentimental d’eixos records de la meua dona, i perquè el tema era interessantíssim. Ens han eixit històries increïbles. Només el fet de descobrir, per exemple, com en alguns pobles, els senyorets tractaven els jornalers, tingué un valor personal i professional indescriptible. Els feien coses molt lletges. Humiliacions i exhibicions gratuïtes de poder. I la gent no tenia altre remei que callar i engolir, perquè si es queixaven, no els tornaven a donar el jornal.

—Era el motiu pel qual marxaven.
—Un dels motius, perquè ací l’esclat de l’emigració cap a l’Argentina, i molt més cap a Algèria, Cuba i l’Amèrica del Nord, ve de la fil·loxera, que arriba l’any 1904 i el 1906 ja ha matat tota la vinya, sobretot a la Marina. L’any 6 hi ha la primera expedició de gent d’Orba al Canadà.

—Dediqueu molt de temps a investigar i trobeu testimonis que us conten la vida.
—Vaig estar un any sencer entrant per internet en els arxius d’immigració dels Estats Units i revisant una per una totes les llistes de passatgers de tots els vaixells que eixien d’ací cap allà. Amb paciència, en van eixir 15.700. I, amb tot això, vam poder anar a parlar amb els alcaldes, a dir-los que havíem trobat la llista completa dels immigrants de cada poble. Vam demanar ajuda per a localitzar els fills i els néts, o els nebots o els renebots. I en traguérem materials més que de sobres per a contar la història, macro, semi i micro.

—Testimonis vius?
—Dels que se n’anaren l’any 1920, un. Era l’any 2013 i només trobàrem una dona de Gata que tenia cinc anys quan se’n va anar i noranta-set quan la localitzàrem. I tenia tot el cap i tota la parla. I això és molt important quan entrevistes persones grans. Va ser un tresoret, perquè ens contà records propis. Però la memòria contada pels fills d’altres persones també és molt interessant, i vam aconseguir històries molt singulars amb què vam fer eixos quatre documentals.

—I tot això, que era una sèrie de quatre, ara ho convertiu en un llargmetratge.
—L’any 2023 la Generalitat va convocar les ajudes anuals per a les produccions audiovisuals i vam presentar un projecte consistent a triar d’aquells continguts allò més destacable, allò que funcionava millor. I teníem molt on triar. Hem fet un muntatge nou, hi hem afegit escenes noves. La postproducció d’ara, que ha fet Esther Albert, és molt més professional que no la primera, i hi hem afegit música original composta a posta per al treball. Esther ha fet un gran treball amb el material.

—Alguns dels testimonis ja no hi són.
—Se’ns n’han mort molts. Bé, els argentins diuen que Carlos Gardel, mort fa dècades, cada dia canta millor. Jo dic que les persones que tenim entrevistades, cada dia s’expressen millor, cada dia ho conten millor, li posen més emoció. D’alguna manera, hem ajudat perquè la seua veu i el seu testimoni perduren i arriben a gent que no ha conegut aquella època, que no ha conegut aquestes persones. Allò que diuen és molt interessant, és el testimoni d’un temps, d’una experiència insòlita, inèdita, atrevida, valenta. Parlem de 15.000 persones que se’n van als EUA o al Canadà, a viure i treballar a 30 o 40 graus per davall de zero, i a sentir una llengua que no entenen i que diuen que és del dimoni. Això és un gest molt valent, però la compensació que rebien era incomparable. Allà abusaven d’ells, igual que ací, però ací els pagaven un jornal de misèria i allà, potser, treballant un any rebien un jornal equivalent al de cinquanta anys d’ací. El de tota una vida.

—Tota aquesta investigació la feu sota el paraigua d’Info Televisió, que abans de ser una productora audiovisual va ser un intent de televisió privada, que va durar uns quants anys, però al final no es va consolidar. Què va passar?
—Vam funcionar tres anys. En una època en què feia fàstic Canal 9, poguérem llançar un projecte que tenia la vocació de ser durador, no per adhesió cívica, sinó per negoci. Estàvem convençuts que hi havia un nínxol important de mercat. Ni Canal 9 donava allò que volia la gent, ni el que fèiem a TV3 era suficient. Per això volia una cosa diferent. Vam fer una campanya de cerca de socis que pretenia reunir diners per a fer una televisió amb cara i ulls. Aconseguírem un milió d’euros, que no és cap broma. I amb això vam poder muntar una televisió menudeta, però molt activa, amb molta complicitat i amb molta audiència. Arribàrem a tenir 60.000 espectadors diaris. El segon i el tercer any de funcionament assolírem una cosa que ens obsessionava: no perdre diners. Va ser una llàstima perquè no teníem llicència d’emissions de TDT i el tribunal va dictaminar contra nosaltres. Vam haver de tancar el 2008.

—Ara hi ha moltes TDT que formen un panorama ben desolador.
—No vull ni mirar-les perquè em dol. Es féu molt d’esforç per a posar en marxa allò i, en canvi, es van atorgar llicències a televisions que no han quallat, o eren molt clientelars, o que funcionaven d’una manera rara.

—Vàreu ser un dels fundadors de Canal 9, l’any 1989, com a coordinador d’informatius. Ara la gent parla de la canalnovització d’À Punt. Com a espectador, i amb tota l’experiència, què en penseu?
—Em dol moltíssim. Aquella experiència va ser irrepetible, històrica, preciosa, professionalment, molt interessant. Ens va permetre llançar un projecte de televisió, d’intercomunicació entre valencians molt potent, per primera volta. Et sap greu que quan es recuperà el govern del Botànic no apostara decididament per un projecte com aquest. I aquesta deriva d’ara era més que prevista. Ens imaginàvem que aniria cap a llocs semblants als de la primera experiència, amb la deriva que va començar quan Zaplana va arribar a la Generalitat. I quant al pressupost d’À Punt, sempre m’ha meravellat com, en la primera època, eren capaços de fer tanta televisió amb tan pocs diners. Era un miracle. Jo he fet el compte i l’he predicat allà on he pogut i el predicaré ací també.

—Digueu.
—Quan nosaltres vam marxar de Canal Nou, l’any 1995, el pressupost era de 13.000 milions de pessetes, 78 milions d’euros. Si actualitzes eixa xifra amb la inflació, el 2018 o 2019, eixa xifra seria de 168 milions d’euros. El pressupost d’À Punt, en eixe moment, eren 70 milions d’euros. Jo no dic que tingueren 200 milions d’euros, com tenien amb el PP el 2002 o el 2004, perquè allò era tirar els diners a camionades, però una mica més d’aposta, sí. Donaria feina a molta gent i enfortiria un sector molt necessitat.

—Quan us n’anàreu de Canal 9 vau ser el delegat de TV3 al País Valencià. Ara feu documentaris, però continueu lligat a l’actualitat?
—Els noticiaris de televisió, amb prou feines els mire. Segurament, perquè hi ha notícies que em fan mal al fetge. Seguesc l’actualitat, però de lluny.

—Què us fa mal, la forma o el contingut?
—El contingut. La forma, segons on la mires, també et fa molt de mal. Però el contingut em molesta molt. Això que passa al món, ara, amb aquest personatge president dels EUA, em crea molta impotència.

—Trobeu a faltar fer de periodista?
—No especialment. Crec que això també té a veure amb un fet molt personal. Jo tinc la sensació d’haver treballat dues vides. He fet moltes setmanes de vuitanta hores de faena. A voltes perquè ho exigia la responsabilitat, i a voltes per passió, per vocació. En realitat, sempre ha sigut passió i vocació. Ara faré seixanta-set anys i ja podria estar jubilat, però encara vull fer coses.

—Una de les grans cobertures que ens ha tocat ha estat la de la gota freda. No hauríeu agafat la càmera i hauríeu anat a la zona zero?
—No. En vaig fugir perquè em feia enrabiar molt. Estava tremendament indignat. Jo he nascut a l’horta d’Alboraia, a 200 metres del barranc del Carraixet. Ma mare em contà les dues barrancades que va viure, la del 1949 i la del 1957. Els valencians hem après a defensar-nos de les barrancades i de les riuades perquè hem generat mecanisme, hem avisat els pobles, amb campanes, un genet a cavall arribava al poble d’avall abans que l’aigua, s’ha avisat per telèfon. Que ara haja passat això, que ningú haja avisat que venia tanta aigua, no té nom. És el fet més greu de la història de València de la guerra ençà. És una desatenció per part de la gent a qui hem confiat la responsabilitat de vigilar-nos i d’ajudar-nos a sobreviure. No miraven i hi ha 230 morts.

—Tornant al documentari de la immigració, quan s’estrena?
—El documental està acabat, es va entregar a la Generalitat abans del 30 de novembre, perquè així ho diu el reglament de les ajudes. L’hem presentat a una trentena de festivals i tenim esperances que ens el seleccionen en un parell. I, amb relació al calendari dels festivals, hem pensat que s’estrene l’11 de juny i que tinga un recorregut en cinemes. A l’estiu volem dur-lo als pobles que han participat en el projecte, i projectar-lo. I, a continuació, parlar amb televisions i plataformes.